Quan aquestes paraules arriben a les mans del lector, Vilafranca s’estarà preparant per a la celebració de la Mostra de Teatre Capsigrany. Sempre m’ha semblat que aquesta cita amb les arts escèniques és el tret de sortida de l’estiu, l’inici de les setmanes d’esbarjo i descans que tant anhelem. Molts dels qui vivim fora ens hi retrobem i és bonic, molt bonic, veure tanta gent emocionada al voltant de la cultura.

Aquest any, però, la celebració del Capsigrany arriba enfosquida pels mals auguris que planen sobre Marie Claire. Dimarts 30 de maig la direcció va comunicar la plantilla que probablement hagen d’abaixar la persiana abans que acabe el mes. Existeix, diuen, alguna possibilitat de mantenir un mínim d’activitat, però a aquestes altures, aquesta opció resulta força improbable (i tan de bo ens equivoquem!).

La de Marie Claire ha estat una mort a càmera lenta. L’angoixa que han travessat les famílies la darrera dècada i molt especialment el darrer lustre ha estat brutal. Les circumstàncies, a més, no han pogut ser més adverses: una pandèmia, una nevada que esfondrà una part del sostre, una inclement pujada dels preus del gas i de les matèries primeres,… Tot li ha jugat a la contra.

La baixada als inferns de l’empresa encara s’hauria produït abans de no ser per la intervenció directa de la Generalitat Valenciana. Caldrà reconèixer per sempre la implicació directa de Ximo Puig en l’intent per reviscolar la companyia. Un altre president sense la seua sensibilitat cap al món rural hauria considerat la fallida de l’empresa una circumstància menor, com tantes altres que s’esdevenen al llarg de la legislatura. Només des del coneixement del territori es pot entendre la magnitud del colp.

Altre debat legítim és si no hauria tingut més sentit que els 21 milions d’euros que l’Institut Valencià de Finances hi ha injectat en forma de préstec es destinaren a posar en marxa altres projectes industrials a la zona. És raonable plantejar-ho, com raonable és recordar que una part d’aquests diners van destinar-se a pagar molts mesos de salaris impagats i els deutes que s’havien contret amb els proveïdors. A la Generalitat, en tot cas, li correspondrà fiscalitzar fins a l’últim euro. Una de les condicions per fer efectiu el préstec era el manteniment de l’activitat industrial al municipi i és evident que això no s’ha complit.  

Siga com siga, mala peça al teler té l’Ajuntament de Vilafranca. El moment de l’anunci no podia ser més advers. Els resultat del 28-M li han ensenyat al Botànic on està la porta d’eixida. Els qui durant aquests darrers vuit anys han ocupat els despatxos de la Generalitat Valenciana no estan en condicions de prendre decisions. El seu lloc de feina té data de caducitat. Pot ser el juliol o el setembre, en funció de com es desenvolupen les negociacions per a la conformació d’un nou govern. En l’afer Marie Claire, el nou inquilí de la Generalitat, Carlos Mazón, tindrà una ocasió immillorable per demostrar quina és la seua sensibilitat respecte del món rural.

Per empitjorar encara més les coses, la dissolució del Congrés dels Diputats i la convocatòria d’eleccions feta per Pedro Sánchez deixa l’administració central en una mena de llimbs. La maquinària de l’Estat només pot atendre a hores d’ara allò imprescindible. Així doncs, l’alcaldessa de Vilafranca no té telèfon al qual cridar ni cau administratiu en el qual trobar un cert recer davant la tempesta que se li ve al damunt.

La preocupació, doncs, està més que justificada. El colp per a la nostra comarca, com també per a la de l’Alt Maestrat és duríssim. Probablement la pitjor notícia econòmica del darrer mig segle. La pregunta sobre si les coses podrien haver-se fet diferentment plana aquests dies en els caps de molts vilafranquins i vilafranquines. Mai no sabrem si unes altres decisions estratègiques haurien desencadenat un altre desenllaç. Una cosa és certa, però: cap empresa tèxtil valenciana no tenia el volum de treballadors que tenia Marie Claire. El tèxtil confecció, de fet, fa temps que va desaparèixer del nostre territori. La majoria de les empreses del sector que continuen en el territori -especialment a les comarques de la Vall d’Albaida, el Comptat o l’Alcoià- han externalitzat una part important del procés de producció, si és que no importen el producte acabat i es limiten a ser simples distribuïdors. És el peatge que hem pagat per un procés de globalització que premia els països amb baixos costos laborals. I apel·lar a un cert patriotisme a l’hora de consumir ja s’ha comprovat que és un mecanisme que no funciona.

La situació no deixa de ser paradoxal. No han passat ni tres anys des que, en plena pandèmia, es posava l’èmfasi en la necessitat de disposar d’indústries pròpies a les quals poder recórrer en cas d’una emergència com la de la covid. Aleshores tothom aplaudí a aquelles empreses que, en contra dels elements, continuaven tenint una part de la producció ací. Fou, però, un patriotisme passatger, efímer,  deglutit per unes pautes de consum que, en bona lògica, es mouen més per la butxaca que per la consciència. No es pot demanar heroisme a la ciutadania. El sistema és com és i a ell s’adapten.

És temps de dol, doncs, a Vilafranca. Prescindir del principal motor econòmic d’un municipi resulta sempre traumàtic. Ara el que cal és sobreposar-se al sotrac; pensar en possibles vies per generar ocupació i evitar una desbandada massiva de població cap a Castelló o altres punts de la geografia.

Aquesta no és la primera volta que una gran indústria en simbiosi amb un municipi s’esfondra. Va passar a la Vall d’Uixó, l’any 1992, amb el tancament de la sabatera Segarra. I va succeir una cosa similar quan el govern de Felipe González va decretar el tancament dels Alts Forns de Sagunt. Tots dos municipis es sobreposaren a la fatalitat, però ho feren amb bona cosa de suport públic. També, des d’una posició geogràfica molt més avantatjosa que no Vilafranca.

Siguem realistes: les coses s’han posat costera amunt per al municipi, però també per a tota la comarca dels Ports. La por tendeix a paralitzar, però caure en el fatalisme només ens durà a quedar-nos de braços creuats. Admetem que res ja no tornarà a ser com abans, però comencem a moure’ns per buscar alternatives. Les administracions s’hi haurien d’implicar plenament. Si ni a València ni a Madrid es troba la sensibilitat adient, caldrà tocar a la porta de Brussel·les. La Unió Europea té multitud de plans de reconversió industrial i de lluita contra el despoblament. No descartem res. Els vilafranquins sempre han demostrar ser gent treballadora i laboriosa. Bastim un nou futur, pedra a pedra, braç a braç.          

Post Views: 47