Ricardo Miravet Toutain

El dia 7 de desembre de l’any 2019, a impuls del Centre d’Estudis dels Ports, i amb la participació de la Fundació de Livia i Ricardo Miravet, de moltes de les nostres institucions públiques i de tota la comarca, retérem homenatge a Livia i a Ricardo Miravet Toutain. Amb el dolor que ens produeix el seu decés i com a sentit tribut que el Centre i la Fundació li mantenim, reproduïm ací la Laudatio que vam llegir aquell dia.

Laudatio

Nasqué un bon dia d’invierno pampeano fa noranta anys a Còrdova la Docta, una gran ciutat, la Còrdova Argentina.

Orfe de pare des dels vuits anys, tanmateix se va criar en un ambient familiar i un entorn social artístic i intel·lectual.

De ben jovenet copsà la seua vocació artística i creadora. “¡Seré artista o nada!’, me conjuré, y lo he cumplido” li va dir no fa gaire a un famós periodista que encapçalà amb esta frase l’entrevista publicada a La Vanguardia. El jovenet Ricardo sabé traçar i encaminar la seua vocació musical.

Music ja consagrat, al 1951, s’instal·larà a París amb Livia, el seu amor vital. Allí completarien tots dos les seues respectives formacions i enlairarien les seues carreres.

Els seus enormes coneixements i capacitats musicals i la qualitat del seu treball com a musicòleg són il·limitats i irresumibles. Des de 1959 fins que es va jubilar, Monsieur Miravet va ser titular de l’orgue de St. Germain l’Auxerrois, l’església del Louvre, la que des de fa unes setmanes és la Catedral de París.

Membre de l’exclusiu grup dels grans organistes de París, tocà a totes les principals esglésies de la gran metròpoli i, sense deixar mai les seues freqüents visites a l’Argentina, estengué per tot lo Món la gràcia dels seus concerts.

Immergit en la vida de l’Església i organista a una església tradicionalista, però obedient al Vaticà, va viure la gran renovació post conciliar, adaptà la seua activitat com a organista sacre als canvis en els rituals i a l’aggiornamento religiós. Ha composat música sacra i peces per orgue y per piano. Els darrers anys a Saint Germain l’Auxerrois va escriure tota la litúrgia en francès. Rere el Concili Vaticà II, s’havia traduït els textos del llatí al francès i sobre eixos textos va composar les misses -introits, salms i al·leluies- de tot l’any litúrgic.

Ricardo Miravet, com a home de la Cultura, treballava també al Servicio Cultural de la Embajada Argentina. A l’Argentina, els governs canviaven constantment i canviava també el personal diplomàtic. Eren escriptors, artistes, dramaturgs… ells eren els imprescindibles pel bon funcionalment de l’ambaixada.

Amb els anys, van conèixer els Ports i el Castell de la Todolella que acabaren adquirint a 1966, moment des del qual va ser la seua residència de vacances, fins acabar sent la seua residència definitiva després de la seua jubilació. Amb la seua enyorada Livia, tot i el seu astorament pel obsessiu i estès localisme que prompte hi van percebre als nostres pobles, han format part del molt selecte i reduïdíssim grup de persones de notorietat i relleu que han escollit la nostra comarca per establir-s’hi.

La seua autoritat musical ha contribuït a impulsar la vida cultural de la comarca y la seua generositat l’ha fet popular i estimat.

Ricardo Miravet músic admiradíssim, organier buscadíssim, musicòleg eminent, diplomàtic eficaç, no és només músic, organier, musicòleg i diplomàtic. Ricardo, home de rica y extraordinària personalitat, és un intel·lectual en el ple i etern sentit de la paraula. Ricardo Miravet, homme de la Renaissance, llegeix, reflexiona, escriu, opina, crea, recrea, recita…

Té una acusada i evident debilitat per la poesia, Ricardo Miravet pot alegrar qualsevol conversa amb el seu recitat de versos de Machado, d’Alberti, de Neruda, de Cèsar Vallejo, pot referir-se a les obres dels seus Cortázar, Borges, Rulfo…

Però no és només un home de reflexió. Ricardo Miravet és també un home d’acció. D’acció musical que manté, tocant i component i d’acció social que ha demostrat amb la seua activitat com a alcalde que tots nosaltres tenim en la memòria recent.

D’esquerres, cristià i jacobí, no defuig la conversa i la controvèrsia política. Fonamenta la seva visió de les coses dolçament, nota a nota. Les seues idees, la seua predilecció per l’honradesa i els valors progressistes, l’admiració pel cristianisme, la confusió semàntica que observa entre els termes ‘nacionalisme’ i ‘patriotisme’, supremacista l’un, positiu i legítim l’altre…

Visqué de prop, ell sí, els fets del maig del 68. La revolució dels costums i les llibertats personals, la revolució que no va arribar a ser social i econòmica, la revolució interrompuda per les vacances d’estiu.

Compositor, lector de poesia, mai s’ha sentit temptat a posar música als poemes dels seus poetes preferits. Respecta la dita de Victor Hugo “Défense de déposer de la musique au pied de mes vers“.

Sang catalana i gal·la, ànima argentina, raó francesa, cor tolellà, tarannà cosmopolita i saviesa universal.

Ricardo, a la teua perpètua memòria!