El Meridià Zero és una convenció que delimita el Món físic i determina horaris i calendaris. Algú va dir, o potser escriure, que si hi ha un lloc on el Meridià Zero separa el Món en dues meitats és el Pont de la Bota. Com el Meridià Zero és una convenció, no sempre és fàcil delimitar quina carrasca és a l’orient o és l’occident del Món. Ben mirat, no ens ve d’un forc o d’un pam.

Constantment, de manera tan contínua com trivial, sentim a dir un tòpic que tenim instal·ladíssim a les nostres creences: els espanyols fem/fan (segons l’enunciant es fa servir la primera o la tercera persona, però sempre -en això hi ha acord absolut- el nombre plural) molt tard les activitats elementals quotidianes com ara dinar, sopar, gitar-se, etc.

Com a bon tòpic, aquesta afirmació se sustenta en immutables repeticions que, en to convençut i expressió tenaç, sentim reiterar i fem nostres davant la seva granítica evidència. Desarmar, i encara menys desfer, un credo d’aquesta alçada i corpulència fóra vist com una empresa inútil amb un objectiu boig i ridícul. Per tant, en fugiré, no fóra cas que al remat me trobara jutjat com un vulgar heretge, desviat de les coses que cal creure. Tot i aixina, no me n’estaré d’escriure ací alguna senzilla reflexió i, si m’ho permeteu, formular alguna tímida -i a l’hora hiperbòlica- proposta.

La Terra s’autoimposa el meravellós cicle de rotació, de gir sobre sí mateixa, que compleix de manera absolutament escrupolosa i que, amb l’excepció dels Pols, determina el nostre Temps diari, els nostres dies i les nostres nits. Ho fa a un ritme constant, de manera que podem mesurar la seua durada i ficar-la en relació a la nostra quotidianitat. Aixina mateix ens permet predir l’arribada i el decurs dels dies i de les nits.

La regularitat en el cicle i ritme de la rotació ens ha permès als humans establir les nostres convencions quant a la mida del temps i el seu ús per l’ordenació de les nostres activitats. Hem dividit la volta completa, un dia, en 24 hores i, en aquest marc redó de 24 hores, inscrivim la convenció de l’ordre de les nostres activitats. Dormim a la nit i estem actius de dia. Esmorzem de matí, dinem a migdia, sopem cap al tard i, mentrestant, treballem o mos entretenim. Tot al ritme de la rotació de la Terra.

És fàcil de saber quan és migdia, quan veiem que el Sol és a la part més alta del seu recorregut (en realitat el recorregut el fem nosaltres) o dit d’una altra manera, quan estem encarats perpendicularment al sol. Naturalment, això no passa arreu a la vegada, ben al contrari, mentre gira la Terra, tots els seus punts giren i la seua obliqüitat o perpendicularitat al Sol només coincideix en allò que hem convingut a dir-ne Meridians.

Per convenció també, els humans hem definit i batejat els meridians per xifres. De manera que, al ser la Terra quasiesfèrica i la seua secció central un cercle, se defineixen 360 meridians i se li assigna a cadascun un valor numèric sencer entre 0 graus (º) i 360º. De manera que tots els punts del mateix meridià (i dels 15 meridians contigus) viuen, de fet, la mateixa hora solar.

Vet ací que la nostra comarca té el raríssim privilegi de que un dels nostres delimitadors geogràfics físics, el Pont de la Bota, coincideix amb el principal dels meridians, el Meridià 0º, conegut com a Meridià de Greenwich, localitat a la vora de Londres que fixa els horaris de tot el Món i les relacions horàries entre els diferents territoris, allò que en diem Temps Universal Coordinat. Dit d’una altra manera, quan a Londres és migdia en l’horari solar, també ho és al Pont de la Bota i, per dir uns exemples, a Casp, Castelló, Accrà (capital de Ghana) o a Gao (Mali). En canvi, els horaris oficials són ben diferents. Ara, com a tot l’estiu i gairebé tota la primavera, la nostra hora oficial al migdia solar són les 14:00 en comptes de les 12:00, a Londres són les 13:00 i a les esmentades ciutats africanes són, com correspon a l’horari real, les 12:00.

Que a l’estiu, el nostre horari oficial córrega dues hores davant de l’horari solar real és conseqüència de dues causes. La primera afecta tant el nostre horari oficial d’estiu com el d’hivern i obeeix a l’avanç d’una hora imposat a l’any 1940. La segona, la creació d’un horari d’estiu, una hora avançat al d’hivern (l’imposat al 1940) que s’establí al 1974 amb l’objectiu d’estalviar en el consum d’energia.

Vist des d’aquest punt de vista, la nostra hora oficial coincideix, per exemples, amb les de Berlín, Bari, Estocolm, o Varsòvia, encara que les hores reals estiguen una hora darrere d’aquelles (en el cas de Varsòvia, la diferència arriba a 85 minuts).

Dit tot açò, ¿tant rar veiem que una família de Vigo dine 2 hores més tard -en horari oficial- que una d’Estocolm, Berlín, Bari o Varsòvia (Vigo i Varsòvia són a 29º 43’ de distància, és a dir a 2 fusos horaris complets), si en realitat estan dinant a la mateixa hora solar? o que un senyor o una senyora de Madrid sopen dues hores més tard que una persona de eixes mateixes ciutats?

Al remat de tant d’embolic amb tòpics i trivialitats dels maleïts horaris, ¿no serà que, conscientment o no, la nostra naturalesa ens inclina a actuar segons els cicles naturals de la Terra i, si abans de la Guerra els nostres besjaios dinaven puntualment a migdia, ara ho fem, amb la mateixa naturalitat, cap a les 14:00, que és precisament migdia en l’horari solar?

Més encara, si fer-nos viure a l’estiu una hora oficial més per davant de l’hora real constitueix una forma tan important d’estalviar d’energia, apliquem-hi una senzilla regla de tres i, en comptes de regir-nos per un horari avançant una hora, avancem-lo deu hores més. Amb un total de dotze hores avançades estalviarem una quantitat inimaginable d’energia i, al mateix temps, aconseguirem un dels somnis d’una part rellevant de la Humanitat: canviarem el dia per la nit !

Tempus fluit.

Post Views: 5