Un dels temes més impactants quan escrivim sobre el santuari de la Balma és el dels dimonis i els endimoniats, altrament dits “malignes”. Tots solem identificar el diable o el dimoni com la representació física o mental del mal absolut que es troba en el món i en la humanitat. Els daimons, ja coneguts en la cultura grega, eren esperits que estaven entre els Déus i els hòmens que els proporcionaven bons i mals moments, fins i tot la felicitat ere anomenada eudaimonia (bons daimons). Un exemple ben clar d’aquests esperits bons i roïns és Eros, l’angelet que tire fletxes, que és fill de Poros (el que té recursos) i de Penía, la Indigència, la Pobresa, la qual cosa vol dir que l’amor sempre es va buscant i mantenint per diferents camins. Hi ha un altre mite sobre Eros i Psique (l’ànima) que vol dir que l’amor és cosa molt desconeguda, però que pot portar a l’eudaimonia.[1]

Tornem als dimonis (en sentit literari). Gairebé fins el moviment de la Il·lustració del segle XVIII a França, el diable es va representar físicament i es considerave com si fos quasi un ésser humà, després amb la Modernitat i sobretot amb la Post-modernitat se’l considerà com un esperit maligne que està present en tots els hòmens, i l’Infern se sol identificar amb les guerres permanents, els odis suprems, les grans avarícies i els despietats desitjos de poder. Fins i tot hi ha que consideren el diable com un gentelman jove, intel·ligent i afavorit, però que té designis malvats ocults. És a dir que hem passat de l’àmbit religiós al literari, on al cap i a la fi, tot és cultura.[2]

Les tres representacions artístiques de dimonis a la nostra comarca dels Ports que m’han paregut més significatives es troben precisament en llocs religiosos: primerament al cor de l’arxiprestal morellana amarrat amb una cadena en el preciós rerecor que represente el Judici Final; en segon lloc en el retaule central de Sant Miquel de la Pobla derrotant un dimoni de Bernat Serra (1423-1456) a l’església parroquial de Vilafranca; i en tercer lloc el diable de la Balma que apareix en un braç de la Creu Coberta, obra recent en ceràmica del Sr. Guibernau de Barcelona. Segurament en trobaríem algunes més.

Disposem de cinc referències clares sobre els dimonis de la Balma: la primera es troba en la Historia de Mn. Ejarque de 1934 quan va poder consultar encara l’Arxiu dels Majorals de la Balma situat als baixos de l’Ajuntament: ens diu que des de temps immemorial un home es disfressava de dimoni que anomenaven la màixquera que amb el seu posat espantava els xiquets i infonia respecte als adults descarregant sobre la gent cops amb una pell lligada en forma de pal. El document que ho testificava era de l’any 1645 indicant que el majoral va rebre dos sous pel lloguer del vestit per a fer lloc a la dansa. El Sr. canonge considera que amb tota probabilitat aquest personatge era l’antecedent dels pellasses que encara nosaltres vam veure de menuts pels anys seixanta. No sé si ho sabíeu, però abans l’ordre es respectava d’una manera molt estricta: perquè qui tenia poder i diner, tenia també la força. Aproximadament, com ara.

En segon lloc no fa molts anys, uns seixanta, a la processó de l’Entrada i a la rogativa del sendemà hi anaven dos pellasses (vestits amb pells i la cara mascarada) entre la gent,       l’obligació dels quals ere posar ordre i silenci al pas de les danses, la processó i les autoritats, i quan sentien algun soroll anaven cap allà i amb la seua vareta feta amb pell recordaven que calia fer silenci. Per la seua postura una mica còmica podrie ser possible que la paraula tingués alguna relació amb els actuals “pallassos” que més aviat es dediquen a fer riure la gent i que provenen de les comèdies de l’art italianes. Una exposició del personatge es pot trobar en el conte d’Àngel Sánchez Gozalbo “El casament del dimoni de la Balma” que en realitat era un jove pellassa que es va enamorar i casar amb una venedora de dolços forcallana, molt guapa, però molt dominant, a la fira de la Balma.[3]

Un dels actes més concorreguts en la Festa de la Balma ere i és encara “La lucha del diablo y el ángel” que es fa al passar la rogativa setembrina que vé de Sorita. En altres temps era costum que a les processons es fessin petites representacions o entremesos organitzats per algun eclesiàstic i qualques actors comediants sobre temes bíblics. De fet, els actors que ixen al Corpus i a la processó del Sexenni morellà venen d’aquestes antigues actuacions, que en algun moment es van prohibir, de tal manera que ara només surten els actors d’aquelles comèdies acompanyant i fent honor a la Mare de Déu de Vallivana. Disposem d’una obra de l’any 1824 on ja hi ha una lluita entre l’àngel Miquel i el dimoni, que és molt possible que fos un antecedent de l’obra actual. Porte per títol Micelánea jocoso serio de baile y verso para Zurita en set. de 1824. En ella apareixen un pastor, una rabadà, un rosarier (venedor de rosaris), un àngel, un dimoni, vuit dansants i vuit gitanetes. I l’argument és que els tres primers discuteixen sobre si es podrà fer la festa per culpa de les pluges, quan de repent apareix el diable que els maltracta amb un pal de palla folrat de negre. Després l’àngel Miquel el fa fora amb la seva espasa i s’acaba ballant i dient ditxos el pastor, els dansants i les gitanetes.

La cova del diable. En un principi va haver confusió quan s’anomenava així una dependència del final de l’ermita on es llançaven els vestits i altres efectes del malignes, i la covarxa que hi ha damunt de l’actual estacionament dels autobusos que és de la que tractem naltres ací i que té el mateix nom. S’havia dit que algun diable o persona poc agraïda habitava allà i menyspreava tots aquells que pujaven al santuari a venerar la imatge de la Verge. Amb el temps, s’hi va posar una creu de fusta i el diable o qui fos no tornà més. Pels anys setanta del passat segle aquesta creu va caure i es va trencar. I van ser precisament uns soritans emigrats a Catalunya els que van fer una creu d’acer inoxidable als tallers del morellà Josep Ferrer, amb una inscripció que diu que “els terrassencs de Sorita ofereixen aquesta creu a la Verge de la Balma en senyal de respecte i consideració”. I així els dies 12 i 13 d’octubre de 1974 el Montepío de Fills del Maestrat va organitzar una excursió amb autocar visitant Morella i la Balma. Va beneir la creu i va fer la missa el canonge forcallà Mn. Manuel Garcia Sancho. La creu es va instal·lar amb la col·laboració de membres del Servei d’Investigació Subterrània del Centre Excursionista de Terrassa.[4]

Finalment hi ha els endimoniats o malignes que en els segles XVI i XVII van tenir gran rellevància quan en el dia 7 de setembre es feien els exorcismes on intervenien unes curanderes de Casp, Alcanyís i la zona del Bergantes que s’anomenaven “caspolines” i que sembla que els reportava beneficis econòmics tant a elles, com als majorals de la Balma. De fet, es tractava d’un espectacle: se’ls posaven llaços als dits de mans i peus, se’ls llançava aigua beneïda, es feien manipulacions i els pobres malalts suggestionats pels cants, les campanes i la cridòria de la festa, acabaven extenuats i calia portar roba de recanvi pels revolcaments i les contorsions. El cert és que ningú els oferia cap més remei que aquest, perquè ni la medicina ni la psicologia estaven llavors molt avançades. A hores d’ara considerem que aquests malalts eren histèrics, psicòtics o esquizofrènics, amb algun cas de possessió diabòlica poc greu, i no sempre en sortien ben parats. La conclusió a la qual hem arribat és que moltes d’aquestes malalties eren mentals i maltractades pel mateix entorn, conseqüència de l’aïllament i una deficient o insuficient alimentació i una nul·la comunicació que en definitiva afectaven l’allò el fons biològic de la personalitat que és la part fosca, amagada i desconeguda que condiciona el jo (la capacitat d’adaptació i la resolució de problemes) i el súper jo o consciència moral segons la famosa Teoria de la Personalitat del professor i doctor vienès Sigmund Freud. De fet, cal reconèixer que cada cas ere particular i que alguns tenien difícil solució.[5]

En conclusió, observem que el paper del diable és gairebé en tots els cassos punitiu,  i egoista, com si ell sempre actués bé i els altres malament. Cal considerar, doncs, que tant el diable com el bé estan presents en tots els humans (de diferents maneres, però), i a nivell general som optimistes i pensem que el bé ha de predominar sobre el mal, perquè sinó no quedaria cap persona sobre la terra. Hem de tenir sempre esperança, confiança, i si pot ser, no perdre mai els estreps, ni fer el bocassa i veure-ho tot amb bons ulls, cultura i racionalitat. Potser no hauríem de ser tan creguts i tenir un poquet més d’humilitat i altruisme per tal de tenir una vida amb més plenitud.

Manuel Beser Jordà

La Balma, 2015. Lluita de l’àngel i el dimoni a la Creu Coberta. Foto propietat de l’autor.

La Balma, 2024. El diable de la Balma representat pel sorità Òscar Clemente Allepuz, sota la mirada de l’ex-alcalde Manuel Milian Martí. Fotografia de l’autor.

[1] Vid. “El Convit” de Plató. El segon mite té un argument molt paregut al de la pel·lícula “La Bella y la Bestia”.

[2] El filòsof alemany Friedrich Nietzsche (1944-1900), parlant de Déu i de la religió afirma que el veritable sobirà del món és el diable, perquè es troba amagat darrera dels fets històrics més importants i es pot identificar amb l’egoisme, allò que realment ens mou a tots i a totes.

[3] Vid. SANCHEZ GOZALBO, Àngel: Bolangera de dimonis, ed. Societat Castellonenca de Cultura, Col. “Biblioteca de contemporanis”, nº 33, Castelló, 1980³, pàgs. 21-34.

[4] A més a més es va fer una representació de l’àngel i el dimoni, es va dinar a la Balma i es va tornar per l’Aragó.

[5] Considerem que aquest fons biològic es podrie comparar amb el concepte d’inconscient del mateix Dr. Freud (1856-1939), pare de la psicoanàlisi.

Post Views: 18