He volgut tornar a escriure un relat de ficció, perfectament traslladable a la realitat de qualsevol zona rural del nostre entorn; em dona igual Castella, que Galícia, que València… Bé, no tot és ficció, està basat en la documentació d’un Ofici Criminal trobat, sorprenentment, dins un bagul en una casa en obres; tracta d’un fet succeït al Forcall de 1805.

M’ha sorprès el vincle de l’alcalde amb la compassió, la solidaritat i el respecte per la vida humana en totes les seves formes. Estem equivocats si pensem que segles endarrere es feien les coses de qualsevol manera, sense rigor.

En el meu imaginari he sostingut una conversa amb aquest home, l’alcalde-justícia d’aquell moment, i això és el que m’ha contat.

Saps quin és el parer dels meus compares, que no amics, a l’Ajuntament, el notari i també secretari del Jutjat i el doctor en dret que m’aconsella i orienta en les decisions que he de prendre? Que bé mereix se li talli la mà al que desembeini el punyal, l’espasa o la llança contra altri. És la millor manera d’instruir i observar justícia.

Ho hauran llegit en algun d’aquells llibres rancis que tracten de les lleis que probablement s’aplicaven en el món feudal.  La llei ha de ser un mantell protector de la nostra comunitat, no altra cosa i s’ha de dur a terme amb saviesa i benevolència.

Estic investit d’una autoritat que ha d’inspirar respecte i confiança, l’he d’exercir amb moderació i seny, amb imparcialitat i equitat, amb humanitat i encert. No vull ser només un administrador de justícia, els meus veïns mereixen que els faci de guia i conseller, que els escolti en les seves disputes i resolgui els conflictes mirant de no perjudicar a ningú en les meves decisions.

La vida al poble està marcada per les estacions i els treballs agrícoles i ramaders; l’ordre i la cohesió social són fonamentals per la bona convivència en la nostra comunitat. Amb la consciència que, malgrat soc curt de lletra, els meus veïns volen de mi un alcalde i justícia que sigui capaç de representar aquest ordre, i mantingui la pau i l’estabilitat que tant necessiten en la seva simplicitat.

Sobre la taula tinc un munt de papers gruixuts, entrelligats. L’adorna un escut amb la corona reial amb la llegenda HISPANIARUM REX – CAROLUS IV.D.G., al costat para despatxos de oficio quatro maravedies anno de mil ochocientos cinco. El títol del document Proceso Penal de Oficio. He examinat amb molta cura, llegit i rellegit -moltes coses no les acabo de comprendre, per culpa dels maleïts lletrats que fan servir paraules que sols entenen ells- el que ha escrit el secretari amb una perfecta cal·ligrafia i lletra molt cuidada. Quan agafo aquests papers, em tremolen les mans. És de conseqüències greus el que hi ha escrit en ells. La creu grega amb els braços oberts cap als extrems encapçala cadascun dels fulls, és signe de la transcendència que mereix l’auto i els posa sota la invocació divina i la protecció de Déu; així sigui, penso persignant-me malgrat no soc creient… del tot.

Amb molta pena m’he vist, i estic, obligat a actuar d’ofici, quasi he plorat. Ahir va ser diumenge, festa del Gloriós Sant Miquel, patró del poble. Va baixar gent dels masos a la missa i junt amb els veïns celebraren un dinar a la plaça major. Ja me’n vaig adonar, i el senyor capellà també, que l’aiguardent i el vi corrien més del normal.

Les tavernes plenes d’homes, la majoria jugaven a les cartes envoltats de tafaners que els comentaven les jugades i els animaven a continuar apostant malgrat que estiguessin perdent els diners que no tenien, el to anava pujant. Les seves cares i mans plenes de solcs, adobades pel sol i el treball dur transmetien un sentiment de desassossec, d’angoixa i a l’hora d’agressivitat, es començaren a sentir crits i cops de puny a les taules. Em jugo la solana que tinc al costat del riu…!, diu una veu forta entremig de la remor i soroll confús que omplia el local. Es fa el silenci i tot seguit si tens collons de jugar-te la solana, jo el parrell de matxos, el carro i a sobre, si fa falta, poso la rabera!  Segueix un riure de burla. Els assidus aclamen als contendents i adverteixen si perds la rabera, la hauràs que donar, si no, no eres home ni eres res… i tu si perds la solana… igual! o es porten ben posats o millor us quedeu a casa a cuidar agüelos o millor us n’aneu del poble. Les ampolles d’aiguardent van de ma en ma, omplint gots fins dalt que es buiden amb rapidesa i els tornem a omplir amb prestesa.

Vaig marxar a casa molt preocupat. Cada dia, en tornar de treballar al camp o de pasturar les ovelles la visita a les diferents bodegues i tavernes és un ritual. I avui, que és festa grossa, més que mai.

Els dos fills d’un masover, en una escaramussa no gens meditada i aprofitant la foscor de la nit han apunyalat a un marxant de pells. Per mi, sols són sospitosos de ferir a aquest home. Han fugit.

El pellaire ha estat recollit del terra ensangonat. L’han portat a curar a casa del seu veí. No el poden portar a casa seva, la dona està embarassada i no la volien disgustar. M’he sentit orgullós dels meus veïns.

Immediatament he demanat al metge i al cirurgià que visitin tots el dies al ferit i li donin els remeis necessaris fins a  la seva curació; m’han d’informar de qualsevol novetat en l’estat d’aquest home. He donat ordres a l’agutzil de posar en cerca i captura als dos germans i l’he donat el poder de detenir als sospitosos i si ho vol, que l’acompanyin altres veïns de la seva confiança. Ha estat diligent en la recerca de testimonis i això li agraeixo.

Un dels germans s’ha presentat voluntàriament i a l’altre l´han trobat amagat al bosc. Els he llegit els càrrecs contra ells. M´he emocionat. Pobres. Són uns ignorants. Són els únics fills del mas de davall el single, al costat de l’alameda. Mai han anat a escola, no saben llegir ni escriure ni firmar; els seus pares tampoc.

Qui els treballarà la terra entretant estan empresonats? El pare és gran i no va bé de salut, ha de cuidar la seva dona que hi veu poc, no té diners per llogar a cap peonada. L’amo, un dels prepotents cacics de la comarca no tolerarà aquesta situació i els farà fora del mas.

Penso que he de ser diligent en l’excarceració dels dos germans. Han d’anar a ajudar als pares i tirar endavant el mas. Pot ser si parlo amb el lletrat del poble cap de partit -els del meu ajuntament no han de saber res de tot això, el seu sentit de justícia no m’agrada-, podem demanar la llibertat sota fiança; al·legarem que no s’ha pogut provar del tot el fet delictiu i que fan falta braços a casa seva. Buscaré un avalador, o dos, amb el compromís de fer-se càrrec de la custòdia dels sagals i respondre per ells amb tots els seus béns, els que tenen i els que tindran.

Jo mateix puc posar en risc el meu patrimoni, que en tinc poc, i la meva responsabilitat davant la justícia… si no trobo a ningú… He d’actuar amb prudència, honestedat i solidaritat, malgrat les carències culturals, socials que tots patim. Afortunadament, hi ha gent molt bona en el poble, més d’un veí s’ha ofert a respondre pels encausats; eixiran de la presó i podran continuar amb les seves faenes al mas junt als pares i cuidar-los. Ha estat un cas de justícia natural, com va postular Aristòtil.

Post Views: 27