Continuem l’entrevista que presentàvem la setmana passada amb Jordi Nyoc Ragna. Als qui no van tenir l’ocasió de llegir la primera part, recomanem vivament la seua lectura per tal d’aprofitar bé la d’aquesta segona part. A la vista de l’interès suscitat pel llibre La Isla del Tesoro, reproduïm a la il·lustració la seua portada per tal de poder facilitar-ne la localització.

P. Vostè va estudiar a Barcelona amb professors que li van deixar empremta i amb companys que també han deixat la seua marca al món de la cultura…

R. Ah! I a més vas i et trobes això a la vida…Per sort, puc dir en positiu “¿Qué he hecho yo para merecer ésto?” Als Escolapis de la Ronda de Sant Antoni (dels 8 als 17 anys!) vaig tindre de professor d’Història al nostre eminent historiador -valga la redundància- José Eixarch Frasno del Forcall. Imagina’t, a cada classe quan no colava al Groc, colava a La Pastora o al Xulapo de La Cuba i, evidentment, Ramon Cabrera i el general Forcadell… érem 40 xics a la classe, 39 baixant el cap i avorrint-se sota el lema “ya está hablando de su pueblo” i el que fa 40 amb els ulls oberts, atent i “gosando”. Ja pots imaginar qui era. Als Escolapis de Diputació estava Mossèn Carceller i cada vegada que vaig al Forcall i passo pel carrer sempre vacil·lo: “Jo el vaig conèixer”. Als Escolapis de Sant Antoni també estava el Pare Pastor, un clergue de Morella que portava un bigot a lo Iñigo i que el veia a algun sexenni obrint l’entrada de la Verge de Vallivana al poble. Però ací a la Todolella no el recorden. A COU vaig tindre de professor de llatí a un capellà de Bordó i que me va parar eixe mateix any fent autostop des de Vinaròs cap al poble. I quant a companys, doncs el meu millor amic va ser el malaurat escriptor Francisco Casavella, el de “El Día del Watusi”, encara que per a mi la seva millor novel.la és “El Secreto de las Fiestas”. També vaig ser company d’Albert Carrillo, l’advocat de Jordi Pujol Jr. He he he

P. De xiquet i jovenet, vostè venia als estius a passar les vacances al poble, amb els auelos. Quina solada li van deixar aquelles temporades i vivències?

R. Libertad, libertad sin ira, libertad

P. Vostè, per raó de les seues activitats professionals, ha recorregut el Món, ¿quines són les experiències que més li han impactat?

R. Pos mira, viatjar amb els artistes és l’única experiència i clar, les anècdotes moltes, però per això necessitaríem omplir el Notícies d’una dècada sencera. Quan estàs de gira te done igual on estàs, ja sigue Sòria o Salvador de Bahia, acabes veient el mateix a tot arreu, a saber, aeroport i els seus maleïts controls, autopista, hotel, escenari, hotel, autopista, aeroport.

P. A quines persones amb les que ha treballat o a les que ha entrevistat considera més valuoses, tant des del punt de vista musical com de l’humà?

R. Sobre tot els músics majors, especialment els Skatalites, uns abuelets entranyables i professionals que m’estimaven molt i que són l’origen de tota la música jamaicana. He tingut la sort de treballar durant 20 anys amb ells i he compartit hores i vivències amb llegendes d’una humilitat sorprenent: Lloyd Brevett, Lloyd Knibb, Lester Sterling, Johnny Dizzy Moore, Cedric Brooks, Carl Bryan, Lord Tanamo, Doreen Shaeffer…i els he vist anar morint i l’orquestra seguint amb els reemplaços, excepte Doreen que encara viu. Ah! També el grandiós Toots Hibbert de Toots & The Maytals, una altra llegenda d’una humanitat molt propera. I, no podia faltar, un artista enorme, un professional com la copa d’un pi i un amic irrepetible, Peret, el creador de la rumba catalana. Amb ell aprenies cada dia sobre totes les cares de la vida, un home del que m’impressionava la seva disciplina i el seu sentit de la professió com una feina en la que has de donar i comportar-te com el millor treballador.

P. El Racisme, amb el que, ben segur, vostè s’ha trobat al llarg dels anys, pareix que torna ara a viure una era de gran força i vigor, li preocupa?

R. El racisme no ha marxat mai, forma part de la societat capitalista i del seu funcionament, com el colonialisme. I encara et diré més, prefereixo (per dir-ho d’alguna manera) el que et ve de cara cridant “moros y negros fuera” que aquells buenistes que en un moment donat et diuen “és negra però no molt” o “és negra però guapa” o com em va passar a mi que vaig anar a llogar un pis i que hi havia 10 davant però tots immigrants. A qui li van concedir el pis? Doncs a mi, clar. Llavors tenia una nóvia negra i als dos dies ja un veí havia tocat a la propietat i em van tocar dient, “han visto una negra en su casa”. Bueno, i a més allà a Barcelona, que és la meva experiència, si a part de blanc parles català, el pis és teu.

En quant el que m’he trobat tota la vida no t’imagines com em dolia anar de road manager amb negres extracomunitaris i a l’arribar als aeroports jo anava per una porta (UE, USA…etc) i ells per un altra. O anar amb artistes negres britànics amb passaport britànic i evidentment els paren i els pregunten i els revisen. Saps, jo ara me’n vaig a l’aeroport i agarro un vol a Dakar i entro a Senegal. Un senegalès agarre un vol de Dakar a Madrid i no entra a Espanya. On són els drets humans? On és el “todos somos humanos e iguales?”. Hipocresia. Com deia Sa Majestat Imperial Haile Selassie I d’Etiòpia: “Fins que la filosofia que fa a una raça superior i a un altra inferior, fins que el color de la pell no siga més important que el color dels ulls, fins que no hi hage ciutadans de primera i de segona, fins llavors hi haurà guerra”

P. Després de rodar el Món, no ha tornat vostè a Barcelona, sinó a la Todolella…

R. Cito a Virgilio Martí i Rubén Blades, compositors de “Todos Vuelven”: “Todos vuelven a la tierra en que nacieron, al influjo incomparable de su son, todos vuelven al lugar donde crecieron, donde acaso floreció más de un amor”. Encara que no vaig néixer físicament a La Todolella però sí com a la persona que sóc.

P. Com és la seua vida actual a la Todolella? Com ha estat el seu retrobament amb la gent coneguda? I amb la gent desconeguda?

R. Pasapalabra

P. Què li agradaria ser quan siga gran?

R. Pastor, com m’abuelo

P. Com a expert que és, li demano allò que no s’ha de demanar mai: digui’ns les tres cançons imprescindibles, una reggae, una rumba catalana i una pop africà.

R. És molt demanar però me llanço a la piscina: “Cool Meditation” de Third World, “Pensant en Tu” de Peret i “On Verrá Ça” de l’Orchestra Baobab de Senegal.

P. Per rematar esta entrevista, permeti’m que li pregunti per la seua filla Maria. Els gens artístics continuen onejant per Casa Nyoc, tat?

R. De fet els amplien perquè lo seu és el dibuix, una disciplina artística que faltava a la família.

Post Views: 137