Jordi López Gil, Ragnampaiser i Jordi de Nyoc, una trinitat de personalitats en una sola persona. Criança i formació urbanes, horitzons i professió cosmopolites, gens i vocació de poble. Esbrosseu al màxim la polisèmia d’aquestes definicions, que mai esgotareu el jove esperit d’aquest home que ja sobrepassa els 60 anys d’edat. Periodista d’estudis, ho ha estat tot al Music Business World i està considerat un dels més grans experts en una altra trinitat sense límits: la música jamaicana i tropical, la rumba catalana i el pop Africà de tots els temps. Presenta el seu llibre La Isla del Tesoro, confegit conjuntament amb col·legues de diversos orígens i que està destinat a ser una obra de referència en la música jamaicana. A Jordi el trobareu passejant pels carrers o conversant als bars de la Todolella. El podreu reconèixer fàcilment gràcies al magnífic retrat, fet per David Rubio, que podeu vore ací.

P. Jordi, Ragna o Nyoc?

R. La Santíssima Trinitat. Val, baixem a la terra, ho deixem en 3 en 1. A mi m’agrada molt Nyoc, m’arrela als meus avantpassats; a més ho he heretat de m’abuelo saltant-me una generació, ja que ell i m’abuela, clar, van tindre dos xiques, ma mare i la meua tia Rosita la major, a la que li deien Nyoca i a les que Nostre Senyor guarde molts anys. El poble ha decidit que Nyoc sóc jo, per davant de mon cosí que és major que jo i mon germà. Jordi només m’ho deien a la Todolella perquè este nom era una raresa  als anys 70, no havia cap més Jordi al poble (a excepció d’un xiquet de casa Capellans que venia molt poc i no se relacionava). En canvi, a Barcelona, si deien Jordi, ni me girava. Lo de Ragna, doncs va ser el meu nom de guerra com a promotor, DJ i activista cultural de la música i cultura negra, una professió que al remat m’ha portat enveges i disgustos, però que me quiten lo bailao. Hai estat, compartit, treballat i disfrutat amb els més grans artistes jamaicans, africans i gitanos rumberos. Però realment ha arribat un moment que em vull des-fer de Ragna (a no ser que me contraton de DJ a la comarca). Imagina’t, una vegada va tocar ma mare a la meua oficina preguntant “Està Jordi?” i la meua secretària va penjar dient-li “ací no hi ha cap Jordi”. Així d’allargada és l’ombra del nom Ragna. A vegades te protegeix del sol i altres te persegueix.

P. Més de 560 planes donen per moltes illes i molts tresors, ¿quantes Illes i quants Tresors té vostè?

R. Ah! La meva illa i el meu tresor sempre ha sigut la meva caseta al carrer del Forn de la Todolella i sí, tota la Todolella i el seu terme, ací els he estat guardant des de sempre. I dins de l’illa tinc els cofres que guarden els meus tresors, els llibres, els discs, el cinema, el meu corral i sobre tot ma filla Maria, la propera Nyoca.

P. Què pesa més en l’origen del llibre, l’afany enciclopèdic o la dèria divulgadora?

R. La dèria divulgadora sobre tot. Però clar, estem parlant d’una música que funciona diferent als estàndards del pop i rock tradicional, la vàlvula d’escape d’una societat filla de l’esclavatge i el colonialisme, un país en el que el 90% de la població és d’origen africà, esclavitzats que no esclaus, eh!. La música del gueto. I quan vius al gueto, com deia Bob Marley, “una cosa bona de la música és que quan et colpeja no sents dolor”. Pensa que més de la meitat de la població jamaicana està implicada en el, diguem, negoci musical: músics, artistes, productors, rapers, enginyers de so, distribuïdors i busca-vides en general. Llavors l’afany enciclopèdic es va fer inevitable. Una petita illa com Jamaica era capaç de produir uns 500 singles al mes durant més de 60 anys! Tin en conte que el llibre està elaborat abans d’internet per quatre bojos fans que vam bolcar una dècada de immigració, col·leccionisme i activisme en l’obra en un país com el nostre que, en aquells anys noranta, no tenia cap immigració caribenya ni africana (com Regne Unit o França).

P. Inclouran partitures a la següent edició del llibre?

R. Què vols, 100.000 pàgines? Multiplica 500 novetats per mes per 60 anys i vorem que eix. De totes formes, sí s’ha publicat un parell de volums en llibre de partitures del ska, origen de tot, i conté els grans temes jamaicans que van de 1962 a 1966. Està realitzat pel trombonista català Josep Blanes. Es titulen “This is Ska”.

P. La música Jamaicana del segle XX, és Fantasia?

R. La del segle XX no, la del XXI, sí, perquè per desgràcia ja no existeix.

P. Català, castellà, anglès, francès,… en quina llengua sona millor la música?

R. Anglès a tot el món per l’estructura del llenguatge i, a l’Àfrica, francès per la dolçor. I castellà pel “saborrrrr” de la salsa i la rumba.

Hem respectat al màxim l’expressió personal, precisa i viva de Jordi Nyoc Ragna. Atès l’interès de l’entrevista i la llargada que ha anat prenent, hem decidit aturar ací la seua publicació aquesta setmana i continuar la setmana que ve, dedicant-li l’espai que mereix el seu interès i ressò. Els emplacem a continuar la seua lectura ací mateix la setmana que ve.

Post Views: 24