Fràgils

Eres fràgil. Admet-ho. Malgrat que ho hages tractat d’ocultar tota la vida. Tot i que t’esforces cada dia per cultivar una imatge de solidesa pètria. Per molt que digues «açò es queda a casa» o vulgues fer creure que els teus ulls no diuen el que diuen. No intentes dissimular-ho. No busques refugi en fraseologia barata ni vulgues vendre a cop de tweet una inexpugnabilitat de què no gaudeixes. No apel·les a la teua gallardia inclús si t’has ben guanyat la fama de milhomes o fins i tot de perdonavides. No peques de candidesa pensant que el qui tens al costat es xucla el dit. No et dediques a pontificar ni vages donant lliçons de moral. No ho faces. Evita caure en la temptació de voler sostraure’t a la teua naturalesa indefugiblement humana. No vulgues enganyar ningú ni tampoc a tu mateix. Eres fràgil. Tan fràgil com la resta. Tant com el qui més; com ho és qui signa aquestes línies.

Som fràgils perquè naixem amb —o adquirim— defectes de tota mena, alguns dels quals susceptibles de convertir-se en complexos insofribles o, en els casos més extrems, en discapacitats. Som fràgils perquè la majoria ens desviem del cànon estètic. En altres paraules, perquè estadísticament, si tenim la sort de no haver sigut engendrats rematadament lletjos, ens haurem de conformar a formar part de l’insípid «muntó», la posició dins el qual dependrà de criteris objectius, de la inflamació del nostre ego o del temps dedicat a seleccionar la foto a lluir al perfil d’Instagram. Fins i tot els inqüestionablement guapos potser no s’acaben d’agradar perquè sabran identificar-se imperfeccions invisibles, perquè s’entestaran a voler guanyar-li la batalla al temps o perquè, senzillament, la seua bellesa no suplirà altres mancances de l’ànima.

Som fràgils perquè hem aguantat la respiració davant un diagnòstic incert, perquè hem patit un accident o perquè ens torturen sense misericòrdia mals insidiosos. També perquè ens afligeix una malaltia crònica o perquè ens espanta la possibilitat que un dia qualsevol ens entre la negra. Ho som perquè tenim una addicció, perquè ens devora una infecció de transmissió sexual, un trastorn psiquiàtric, un problema de fertilitat… o perquè comença a fer estralls la impotència. Som fràgils perquè al compàs del calendari ens anem arrugant, fent grossos, calbs o canosos. Perquè ja no tallem l’abadejo a la discoteca, perquè ens veiem obligats a utilitzar com més va més capes de maquillatge o més filtres d’imatge per a simular grollerament una plenitud que no tornarà. Som fràgils perquè veiem com envelleixen els qui ens envolten, observem com ha perdut aquell conegut que feia temps que no vèiem… i ens preguntem alhora què en pensaran nosaltres.

Som fràgils perquè detestem molts aspectes de com som, perquè a dies no ens aguantem ni a nosaltres mateixos i perquè, com deia Groucho Marx, mai no voldríem formar part d’un club que acceptara gent com nosaltres. Som fràgils perquè temem que es descobrisca que no som tan bons com ens ho han repetit tantes vegades. Perquè hem sucumbit ocasionalment a la vanitat o vivim immersos en ella. Perquè hem quantificat el nostre valor en nombre de «likes». Perquè hem conegut en primera persona el significat del ridícul. Perquè ja no som els qui érem o perquè mai serem els qui aspiràvem a ser.

Som fràgils perquè hem sigut desagraïts, deshonestos, injustos o, fins i tot, cruels amb els més dèbils, amb els qui menys s’ho mereixien. I més encara perquè no hem tingut el coratge de demanar-los perdó. Ho som perquè hem patit assetjament o hem sigut assetjadors i ara no gosem mirar a la cara les nostres antigues víctimes. Perquè hem agredit i perquè ens han agredit; i el que és pitjor, perquè hem cobrat amb raó. Som fràgils perquè hem sigut incapaços d’evitar odiar un germà, perquè per acció o omissió hem fet que la nostra nòmina d’amics es reduïra fins al punt de no saber a quina punta de la barra del bar situar-nos.

Som fràgils perquè, mentre malparlàvem impúdicament d’altres, se’ns inflamava l’epidermis davant la més inocua crítica. Perquè ens hem alegrat inconfessablement del mal alié. Perquè ens dol acceptar que som menys intel·ligents, alts, guapos, populars o exitosos que aquells amb qui hem triat comparar-nos. Perquè no hem arribat tan lluny en la vida com haguérem desitjat. Perquè ens persegueix aquella oportunitat malbaratada o aquella decisió calamitosa. Perquè ha passat la nostra època daurada i ja no ens donen colpets a l’esquena. Perquè ens han relegat de la primera fila i ja no som ningú. Perquè som conscients que demà no serà necessàriament millor que avui.

Som fràgils perquè hem temut per la nostra integritat física, psicològica o moral. Perquè ens hem sentit ignorats o menyspreats. Perquè hem experimentat l’amargor del rebuig o hem hagut de pair la impotència de no ser correspostos per un amor platònic. Som fràgils perquè hem presumit del que no teníem, perquè ens hem vantat de follar més del que ho fèiem, perquè hem fingit un orgasme per compassió o perquè ens hem conformat amb la parella per por d’acabar vestint sants. Ho som perquè ens han posat les banyes o perquè hem sigut infidels, i encara més perquè si ens deixaren no sabríem on caure morts. Som fràgils perquè ocultem una doble vida de puters mentre anem de respectables pel carrer. Perquè tenim fantasies inconfessables o perquè no ens hem atrevit a eixir de l’armari.

Som fràgils perquè, com resa l’evangeli de Joan, «qui estiga lliure de culpa, que llance la primera pedra». Perquè no ens cal fer examen de consciència per a reconéixer coses de les quals penedir-nos. Perquè, si som cristians honestos, intuïm que no ens escaparem de les flames. Perquè no som capaços de donar ni de perdonar ni d’apagar la set de revenja. Perquè ens proclamem ateus, però no som immunes a la superstició ni a credos apòcrifs. Perquè malgrat no ser creients pregarem a qualsevol sant el dia que se’ns aprope l’hora. Perquè no ens commou la fam o la guerra al món ni veiem com a iguals als qui prostitueixen la seua dignitat demanant a la porta d’un supermercat. Perquè combreguem amb idees políticament incorrectes, contràries a l’elevació dels valors que públicament defensem. Perquè sucumbiríem de pressa a les nostres contradiccions. Perquè ni prediquem amb l’exemple ni diem sempre el que pensem. Perquè el cinisme ha acabat sepultant el vell idealisme.

Som fràgils perquè ens corroeix una por inveterada a perdre la feina, a quedar-nos sense recursos, a veure’ns exclosos, sols, aïllats, fracassats. Una por emmascarada pel somni del mannà que, caigut del cel, certifique finalment la nostra predestinació a l’èxit. Perquè no en tenim mai prou i perquè ens tempta consumir marques només per remarcar el nostre estatus. Perquè necessitem alimentar l’orgull, enaltir el nostre llinatge. I això, a despit de l’humiliant malnom familiar amb què carreguem; malgrat obviar que el nostre benvolgut avi fou un criminal lliberticida. Perquè som pobres d’esperit. Perquè som ximples i ho sap tothom.

Som fràgils perquè tenim la memòria plena de llacunes curosament delimitades. Perquè no volem recordar les misèries passades. Perquè al CV no hem fet constar el padrí que ens va col·locar. Perquè hem tallat caps o adulat superiors. Perquè hem hagut de vore, sentir i callar. Perquè ens hem guanyat el respecte infonent por i no despertant admiració. Perquè malgrat creure’ns els reis del galliner, no manem ni a casa nostra. Perquè ens han aturat els peus en més d’una ocasió. Perquè no hem estat a l’altura de les expectatives dels pares. Perquè ens han defraudat els fills. Perquè en poques dècades serem només fruit del record i, en una mica més de temps, segurament ni això. Perquè no som imprescindibles. Perquè vosté i jo som, al cap i a la fi, de carn i os.