És discutible la localització del graneret en aquesta època de quasi finals de la centúria del 1800. O bé el podem emplaçar en els baixos de la Casa de la Vila, el palauet de les escaletes de primers del s. XVII, o també en la mateixa plaça Major en la cantonada amb el regall, carrer dels Dolors enfront del Palau dels Miró-Osset, on en la fotografia de primers del s. XX apareixia una escala exterior de pedra.

Dels granerets no se n’ha parlat massa llevat que per algunes de les seues característiques arquitectòniques o el seu emplaçament foren destacables; no és el cas del nostre així que li donarem importància en quant ha estat un element de primer ordre en l’economia de subsistència dels llauradors.

La primera notícia la trobo en un document manuscrit titulat Relación del trigo del encargado de la panera. Relación de los cahizes de trigo que el encargado de la panera del Estado me va presentando de ocho a ocho dias de los cahizes que vende en toda la semana, i segueixen unes anotacions que reproduïx respectant la gramàtica, especialment l’ortografia emprada.

D. Miguel Armengot Alcalde Constitucional de la Villa del Forcall. Certifico: Que en esta semana el precio del trigo ha sido de treinta y cinco reales setenta y cinco centimos la fanega. Que el encargado de la panera del Estado de esta Villa D. Joaquín Sorribes me ha presentado una relación en la que dice que en esta semana há vendido cincuenta cahizes de trigo á precio de treinta y cinco reales setenta y cinco centimos la fanega. Forcall á 8 de Noviembre de 1861 y en 16 de Noviembre de 1861

I segueixen altres registres en les que, com a exemple,  en la setmana següent la venda és de 10 cahizes, al preu de 33,73 rals la fanega. Ha venut menys i més barat.

Per fer-nos una idea he agafat com a referència que un cahiz són 12 fanegues, i una fanega equival a 43 kg de blat (55 litres de capacitat en volum). Varia en funció del tipus de cereal, per exemple, una fanega d’ordi són 32 kg i, 41 kg si es tracta de sègol, i també de la zona geogràfica on podem trobar notables diferències entre elles.

De què es tracta, d’una cooperativa? Traslladat avui dia, seria el més semblant. L’alcalde quan es refereix a la panera, parla de la cambra on es guarda el cereal, la farina o el pa, que estava custodiada per una persona responsable de molta confiança nomenada expressament per la corporació municipal. En el nostre entorn, s’emmagatzemava habitualment blat.

Aquest tipus de  serveis als camperols ja es contemplaven en temps del rei Felip II en la Ley Pragmatica sobre conferuacion y augmento de los Pofitos y distribucion del pan dellos de 1584 (cite textualment). Els historiadors consideren que és la primera reglamentació que regula els Pòsits, en una doble lectura, com associació creada per l’ajuda mútua entre llauradors i com magatzem o panera comunal  regida per un consell municipal a fi de proveir de gra i garantir el seu subministrament a tots els llauradors, oferint-los recursos i crèdits. De manera que en temps de baixa collita es venia el cereal, preferentment blat, a preus econòmics, esquivant l’especulació. També era una manera de regular el mercat i el preu de la farina i el pa, perquè preocupava molt a les autoritats locals l’escassetat del pa, l’aliment bàsic dels espanyols. El blat, si calia, era objecte de préstec als veïns per sembrar o per consum propi. Al mateix temps, no deixava de fer-se un cert control sobre que conreava i recollia cada pagès amb l’obligació d’aportar la seua contribució en forma de les fanegues que li corresponien.

Va ser una iniciativa molt estesa per Castella i Lleó, València i Aragó, per aquest ordre d’importància en el període de 1859 a 1887 pel que fa a nombre de pòsits per km² [Carasa, 1983. Los pósitos en España en el s.XIX].

De fet, es van instaurar en el s. XVIII com una institució municipal que en 1737 defineixen com  el lloc on es guarda la quantitat de blat que en les ciutats, viles i llogarets es té en recanvi i prevenció en temps de necessitat, i prestar-lo en condicions mòdiques a llauradors i veïns en temps de carestia.

Diferents lleis i reglaments es van aprovar al llarg dels anys, però el model va entrar en crisi i a la llarga els pòsits van reconvertir el magatzematge del cereal en diner, abandonant el referent de dipòsit regulador de blat. Això el que va significar acabar amb el control sobre la producció dels llauradors i el preu, però van mantenir la finalitat d’ajuda als agricultors necessitats a través préstecs monetaris i a l’inrevés, de pagament d’interessos a qui eren dipositares de capital  fent el paper de banc per aquells que no tenien accés a aquests establiments.

Així ho demostren una sèrie de documents corresponents a l’any econòmic de 1881 a 1882, concretament, i entre altres, el Libro-Protocolo de obligaciones administrativas de reintegro al Pósito de Forcall de 1883 i d’acord amb la Cédula de 1792, Ley de 1877 y su Reglamento de 1878. Davant l’alcalde Víctor Guarch compareixen el secretari de l’Ajuntament, en qualitat d’interventor del Pòsit i el regidor-síndic representant al Pòsit, protocol·litzen l’entrega de determinades quantitats de diners a uns llauradors, alguns d’ells avalats per una altra persona, com a préstec amb la condició que el capital objecte del crèdit siga emprat exclusivament per usos i labors agrícoles i s’obliguen a tornar-ho abans de la propera collita amb sus creces, un interés del 6% anual, en el cas de morositat es tornarà solidàriament, entre l’emmanllevat i el fiador, en un termini de tres collites. El document preveu el préstec en grans de cereal i defineix el tipus a pagar: dos cuartillos (1,5 kg. de blat per cada ú) por fanega prestada. La circulació de les pessetes substitueix definitivament al mercadeig de cereal.

Després altres lleis i reglaments han modificat i actualitzat el funcionament dels pòsits, la de 1906 reconeixia ja a les cambres agrícoles, i societats cooperatives, prioritzant al petit agricultor en el seu abast a noves tècniques recolzant-lo en el desenvolupament del cooperativisme especialment en l’impulsat per l’Església [Eixarch, Setmanari Notícies num. 1464. El cooperativisme agrari, una qüestió de compromís social]. En 1929 es declara obligatori de disposar de pòsit a totes les poblacions de menys de 5000 habitants fixant una aportació anual per part dels ajuntaments de l’1% del seu pressupost.

El Servei de Pòsits com entitat autònoma va perviure fins a 1985 quan va ser traspassat al Ministeri d’Agricultura que va mantenir certa activitat fins finals del segle passat. Els pòsits municipals van perdre interés perquè no tenien capacitat per atendre les necessitats creditícies dels agricultors en la mateixa mesura que sí que ho podien fer els bancs i caixes de crèdit agrícola. La seua existència ja no estava justificada.

Tot això és una altra història.

FONS DOCUMENTAL: AMF-Arxiu Municipal del Forcall

Post Views: 23