En solidaritat a totes les persones perjudicades

de l’Horta per les riuades.

Vam trobar en una llibreria de Tortosa el llibre amb les col·laboracions que es van fer els dies 1, 2 i 3 de desembre del 2021 al Campus Terres de l’Ebre en el marc del IV Congrés de Cultura i Territori a les comarques i pobles de l’antiga diòcesi de Tortosa. Cal saber que aquesta antiga diòcesi comprenia comarques des d’Almenara fins al Coll de Balaguer, incloent l’actual comarca dels Ports de Morella, i fins i tot pobles de la província de Saragossa com Casp i Calaceit de Terol. Un territori on majoritàriament s’havie parlat i es parla encara el tortosí, un subdialecte que constituïx una baula de transició entre el català central i el valencià, i per això l’anomenem terra de cruïlla. Malgrat tot, es reconeix que no fa molts anys i degut sobretot a la falta de bones comunicacions a cada poble es parlave bé o malament a la seua manera, conservant, això sí, l’estructura gramatical bàsica des de la conquesta i la repoblació de València (1232). Com a element indicatiu, semble clar el predomini de la procedència de la gent del nord respecte de la del sud (musulmans) i de l’est (aragonesos), però va ser sobretot pels anys seixanta del segle XX amb les emigracions i el turisme que tot es va castellanitzar.

Fent una petita anàlisi de les diferents aportacions al Congrés hem de dir que a simple vista hi ha bastant equilibri entre la temàtica literària i lingüística (56’2 %) i la història i les ciències socials (43’2 %) amb un clar predomini de la primera. Vist des d’una altra perspectiva, (això dels números pot donar peu a moltes interpretacions), veiem que hi ha una igualtat entre literatura i història (16% a cada una), la qual cosa ens demostra un equilibri d’interessos parlant en termes generals, restant de forma inferior la lingüística, un aspecte bastant inquietant per la seua problemàtica fronterera o divisòria entre diferents comunitats.

Anant una mica més a fons dins la varietat de temes que apareixen en el llibre cal advertir  que en literatura els temes preferents són la novel·la i la poesia trobant només un article referent al teatre i un altre al periodisme, sense destacar cap indicació a grans escriptors si exceptuem a Sebastià Juan Arbó. En lingüística hi trobem treballs acadèmics molt ben elaborats sobre el dialecte tortosí i la seua aplicació en l’aprenentatge escolar; en història i ciències socials hi ha com sempre molta varietat: història, religió, biografies, memorialística, associacionisme, arqueologia, arquitectura, economia, política, arxivística, demografia… No hi ha treballs pròpiament de ciències pures, naturals o filosofia, perquè sembla que el congrés va dirigit sobretot al sector humanístic i social. D’altra banda es nota una forta recurrència a temes d’actualitat sobretot dels segles XX i XXI: guerra civil, feminisme, lingüística, literatura comarcal… No sabríem fer un clar diagnòstic del què pot sobrar o faltar en un congrés d’aquestes característiques, perquè sovint els investigadors fan temes propers o d’aquells que disposen de millor documentació; de totes maneres ja fa temps que es troba a faltar una investigació centrada en els nostres arxius històrics i notarials, o bé sobre objectes artístics concrets: pintura, escultura, arquitectura… Al final donarem algunes orientacions metodològiques de cara a propers congressos.

Cal destacar també la labor de tècnics i professionals en determinades matèries que van fer conferències i taules rodones responent preguntes sobre diversos temes d’actualitat (que no estan presents en el llibre) i que passo a sintetitzar breument: primerament sobre “El turisme post-Covid” del Dr. Juan Antonio Duro Moreno que va destacar que les nostres comarques tenen  futur i possibilitats respecte al turisme pels seus monuments, tradicions i paisatges; en segon lloc la taula redona sobre el patrimoni difús que és tot allò cultural i natural que individualment es pot aportar: exposicions, xerrades, museus, passejos, elaboració de menjars típics…; una altra taula redona va ser sobre les perspectives de futur dels arxius civils o municipals on es va veure que és bastant complicat per quant a molts pobles no deixen tocar a ningú els fons arxivístics, potser per la mala experiència de les destruccions de les guerres i d’investigadors que no compleixen les normes, si és que realment existeixen normes per a la investigació. Per això mateix cal destacar la dificultat per a conèixer i digitalitzar els nombrosos arxius oficials i particulars, procurant el seu manteniment; el Dr. Carles M. Castellà va tractar sobre el domini lingüístic del tortosí recalcant el seu paper fonamental com a subdialecte del català, és a dir com a constituent de la llengua catalana i que en aquest sentit haurie de tenir el mateix valor, contingut i ensenyament com qualsevol altre dialecte del català com ja succeïx amb el balear i el valencià. Per tant, hauríem d’entendre que tan català és el valencià, el tortosí, el lleidatà, el balear, l’alguerès, el central o el rossellonès, i en conseqüència totes les gramàtiques haurien de tenir present aquestes diversitats i aplicar-les en l’ensenyament de cada divisió dialectal; finalment el Dr. Carles Ibáñez va presentar una ponència sobre “el Pacte Verd Europeu a l’Agenda 2030 de l’ONU” en la qual proposava disposar d’estratègies per respectar l’espai natural sense abusar de les noves fonts d’energia (parcs eòlics, aprofitament de la radiació solar responsable…) per tot el qual caldrie un canvi de mentalitat respecte a la conservació de l’espai natural.

Voldria fer referència a tres articles que m’han paregut interessants. Primerament, la de les restes faunístiques d’època ibèrica a l’assut de Tivenys trobades entre 2010 i 2016 per membres del grup d’Arqueologia de la Universitat Rovira i Virgili. Aquest estudi es fixa en les restes òssies d’animals trobades: sobretot d’ovelles, cabres, bous, porcs i alguns cérvols, senyal de la seua dedicació a la caça. Amb el coneixement de la seva mort es pot saber l’edat en què eren sacrificats, veient que la gran majoria ho eren entre dos i quatre anys, la qual cosa fa pensar en el seu aprofitament per a l’alimentació. El fet que s’hagin trobat en el mateix lloc amb data del segle V a.C. en el moment de la fundació del poblat ibèric cossos sencers d’animals fa pensar que amb tota probabilitat van ser sacrificats com un ritus fundacional igual com s’ha pogut constatar en altres excavacions. Considerem que és un treball ben presentat i ben exposat que contribuïx al coneixement de la cultura ibera, tan característica i a la vegada tan abandonada als nostres pobles.

En segon lloc voldria resumir l’article d’en Vicenç Pallarès Pascual de l’Associació Cultural del Matarranya. En ell es vol incentivar la relació entre les diferents associacions de cultura comuna com són els Ports, el Baix Maestrat, el Montsià, la Ribera d’Ebre, el Matarranya i la Terra Alta. En altres èpoques sense talls administratius tothom es considerave igual, amb una llengua comuna, col·laboraven i anaven a les festes dels pobles indistintament. I és que amb l’emigració gran part de l’associacionisme s’ha perdut i ara cal crear noves formes de relació entre els pobles per no caure en un individualisme creixent. Problemes n’hi ha a desdir: despoblament, llargues distàncies físiques, administracions polítiques diferents, falta d’ajudes i subvencions, poc respecte i poc interès per la cultura, poques publicacions, amenaces mediambientals, etc. En canvi, cal ressaltar com a fets reeixits: congressos, trobades (aplecs), exposicions, presentacions de llibres, xerrades, concerts de música clàssica i moderna, i recolzament a les festes populars i tradicionals. L’objectiu principal és connectar la gent del territori i fugir d’una angoixa permanent.

El tercer i darrer article que ens va interessar va ser sobre quin tipus de llenguatge estàndard caldrie utilitzar en l’ensenyament a les escoles on es parla català nord occidental, i si hi ha estudis suficients com per a portar-lo a terme. L’article és de la Sra. Sandra Sabaté Turon que està elaborant la seua tesi doctoral a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. L’estudi es basa en veure quin és el català estàndard que fan servir els docents i què diuen els projectes lingüístics dels centres de les nostres comarques. En el treball s’observa que els docents fan servir la variant dialectal oralment, com és evident, més que no pas per escrit, i que només un 50% coneixien la normativa sobre el dialecte. D’altra banda troben que existeixen problemes en l’ús del català central en alguns materials didàctics. Sobre el segon aspecte s’observe que hi ha “una predisposició per incloure la realitat dialectal dels parlants a les aules i al funcionament dels centres”, però el poc recolzament de les entitats polítiques i educatives ha conduït i està conduint a posar en dubte si la parla central és molt millor o pitjor que el català que es parle en altres indrets. Una cosa molt pareguda al que passave entre el català i el castellà en altres èpoques, en canvi caldrie reconèixer que tenim una llengua diversificada en dialectes que són al cap i a la fi el mateix: no s’haurie de revisar i ampliar a fons la presentació de la nostra Gramàtica Catalana?

I ja per acabar voldria, si em permeteu, donar uns petits consells a l’hora d’escriure  articles científics: en primer lloc, quan es tracta una matèria és molt recomanable tenir uns mínims coneixements d’ella i posseir una bona metodologia de presentació: introducció, plantejament, explicacions, interpretacions, conclusions i bibliografia. I si es poden posar anotacions a peu de pàgina ja siguen per ampliar o per aclarir, molt millor. En segon lloc, procurar fugir de la superficialitat o de la simple transposició, procurant aprofundir al màxim sobre la temàtica plantejada. No cal dir que són importantíssimes la recerca de les causes, les tècniques utilitzades (comentari, classificació, ordenació, anàlisi, síntesi…) i la pràctica del raonament, és a dir dubtar el que proposem per si pot ser acceptat o no, i finalment oferir unes bones conclusions, o sigue, resumir breument el que s’ha dit, veure si hem aportat algun element novell o important, i deixar el camp obert a noves investigacions. Ja sabem que la veritat en el terreny humanístic mai la podrem assolir totalment, però ens hi podem apropar, pos done llibertat i la possibilitat de conèixer el passat, dominar el present i pensar en el futur. Quasi res.

Manuel Beser Jordà

Portada del llibre dedicat als estudis del IV Congrés sobre Cultura i Territori celebrat a Tortosa l’1, 2 i 3 de desembre de 2021.

Post Views: 5