La primera part de l’article, publicada fa un parell de mesos en aquest mateix espai, constituïa una denúncia de la malaltissa política liquidacionista desplegada pel nacionalisme espanyol —la ideologia més transversal i inveterada de tot l’espectre polític—contra la llengua dels valencians. La petita síntesi sobre la bel·ligerància amb què les forces vives de l’Estat han combatut i combaten el fet diferencial català, a qui responsabilitzen de frustrar les aspiracions unitàries pàtries, contrastava amb la dignitat d’un projecte gairebé oblidat que representa un dels màxims exponents d’amor per la preservació de la llengua d’Ausiàs March: el Diccionari català-valencià- balear (DCVB), una obra que no passà per alt la idiosincràsia de la comarca dels Ports.

La història d’aquest monumental treball lexicogràfic, conegut popularment com el «diccionari Alcover-Moll» en honor als seus principals impulsors, el mossén mallorquí Antoni Maria Alcover i el llec menorquí Francesc de Borja Moll, no pot entendre’s sense la influència noucentista del romanticisme, moviment que suscità una forta contestació enfront del centralisme d’arrel jacobina imperant fins aleshores. A casa nostra, la reacció davant l’assimilacionisme castellà cristal·litzà en la Renaixença, corrent cultural i literari que apostà per renovellar l’estudi i el conreu d’una malaguanyada llengua pròpia que havia romàs postergada des dels decrets de Nova Planta.

En aquest context, mossén Alcover es proposà la idea d’arreplegar en un sol diccionari la totalitat del cabal lèxic de llengua catalana, tant des d’una perspectiva dialectològica, com històrica i literària. Així les coses, l’any 1900 publicà la Lletra de convit a tots els amics de la llengua catalana, amb la qual feia una crida a la participació en la recollida de vocabulari d’arreu del domini lingüístic per a una obra que, en un principi, havia de dur un títol més succint que l’adoptat finalment: Diccionari de la llengua catalana.

El gran èxit de la invitació permeté l’articulació d’una densa xarxa de col·laboradors que s’ampliaria gradualment amb els viatges del mateix Alcover pels territoris de parla catalana. En les diverses «eixides filològiques» que el prevere manacorí realitzà al llarg de dues dècades, foren tres les vegades que posà els peus als Ports. La primera d’elles, l’abril del 1901, visità Morella i el Forcall. La segona, el juny del 1918, passà dos dies a la capital dels Ports. La darrera i més llarga, de sis dies a Morella durant l’octubre del 1921, li valgué per a completar l’estudi del dialecte local. Les anotacions del treball de camp a la nostra comarca, enregistrades als seus dietaris, constitueixen una veritable joia antropològica que les farà mereixedores d’una anàlisi detallada a la tercera i última peça d’aquest article.

Si atenem a la metodologia, els mots reunits per corresponsalies de tota la geografia, ja foren extrets de la llengua parlada o d’obres literàries, eren anotats en cèdules per religiosos, docents o professionals liberals que, amb un coneixement sovint epidèrmic de l’idioma, participaren de manera desinteressada en aquesta empresa. La nòmina de més de 1.600 voluntaris reclutats els primers cinc anys del projecte per mossén Alcover, que passaria a ser reconegut com «l’apòstol de la llengua catalana», confegí més de 700.000 cèdules lexicogràfiques, xifra que més tard s’acabaria aproximant al milió.

Aturem-nos en aquest moment per a reflexionar sobre la logística d’una iniciativa de proporcions colossals com la que ens ocupa: en una època encara prèvia a la irrupció de les telecomunicacions, o no existia Internet ni la telefonia i la major part del transport es feia a peu o amb animals de tir, l’ímprobe esforç de coordinació havia de dur-se a terme mitjançant el correu ordinari i el boca-orella. Així mateix, la sistematització de la ingent quantitat d’informació arreplegada, que calia classificar-se i organitzar-se per al seu posterior estudi, no comptava amb la impagable ajuda que ens proporcionen actualment els gestors informàtics de bases de dades. Ans al contrari, aquesta tasca es basava en l’ús gairebé artesanal de llistes i calaixeres, fet que requeria infinites dosis de paciència i un hiperbòlic cost humà.

El prestigi que reportà el projecte a mossén Alcover el convertí en una figura prominent de la romanística malgrat la seua formació eminentment autodidacta. De fet, fou precisament ell la primera persona en ocupar la presidència de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), creada el 1911. Prompte apareixerien, però, fortes discrepàncies al si d’aquesta institució. D’una banda, el sector encapçalat per Pompeu Fabra era partidari d’introduir reformes que acabaren amb el caos normatiu imperant. Amb una aproximació pragmàtica que preconitzava un model basat en el català central, pretenia donar una resposta efectiva a les necessitats d’un catalanisme polític en fase d’eclosió. D’altra banda, el grup liderat per Alcover advocava per un model de llengua policèntric on preponderaren les formes més pures i aïllades, entre les quals sobreeixirien les baleàriques.

La confrontació desembocà en el trencament entre el dialectòleg manacorí i l’IEC, amb la consegüent destitució del capellà com a president de la Secció Filològica. Alcover se’n tornà aleshores a Mallorca, on canvià el nom de l’obra de la seua vida pel de Diccionari català-valencià-balear, un títol certament més confusionari. Amb la inestimable ajuda d’un jove Francesc de Borja Moll, qui s’hi adherí com a secretari i redactor, hagueren de fer front a greus problemes de caràcter econòmic, polític i, fins i tot, científic. Malgrat les dificultats, el 1925 pogueren iniciar-ne la publicació per fascicles i el 1930 veié la llum el primer volum. Això sí, amb una normativa distinta de la de l’IEC que en dificultaria la penetració als cercles intel·lectuals del Principat i la difusió entre el gran públic.

Després de la mort d’Alcover el 1932, Moll agafà el relleu del projecte, tot restablint progressivament les relacions amb l’IEC fins al punt d’esdevenir-ne membre. Tanmateix, l’ensorrament de la Generalitat durant la Guerra Civil anorreà qualsevol possibilitat de fer-lo viable. Afortunadament, ja en plena postguerra, el mecenatge providencial d’alguns prohoms de la burgesia catalana en permeté la represa. La incorporació a la primeria dels anys quaranta de l’eminent filòleg i historiador valencià Manuel Sanchis Guarner, bandejat per la seua filiació republicana a la guerra, representà una important embranzida per al diccionari. Una bona mostra d’aquest impuls renovat fou l’exposició itinerant sobre el DCVB exhibida el 1951 a diferents indrets del domini lingüístic català, entre els quals destaca, paradoxalment, la ciutat de València, on fou presentada sense escarafalls davant les màximes autoritats municipals franquistes.

Finalment, el 1962, sis dècades després del llançament de la Lletra de convit i amb motiu de la commemoració del centenari del naixement de mossén Alcover, en fou publicat el desé i darrer volum. El 1968 apareixeria, ja en normativa fabriana, la segona edició del diccionari, tancant-se així definitivament el cisma obert amb l’IEC. Avui dia el Diccionari català-valencià-balear es troba plenament digitalitzat i accessible en línia, posant a l’abast de tothom una obra cabdal de la lexicografia romànica amb un valor acadèmic i simbòlic incommensurable.

Post Views: 1