Camí d’anada

En una conversa amb una bona amiga, li direm Mercé, m’explicava que una de les seues netes vol alçar el vol del poble i enfilar el camí d’anada a València, feia temps que li voltava pel cap, ho demanava, volia escapar-se de l’asfíxia i les limitacions d’un menut poblet de la comarca on els seus pares es van traslladar poc després de néixer ella fugint de la ciutat.

A la vegada, altres netets, encara en etapa de guarderia deixaran aquesta ciutat per agafar el camí d’anada per viure al mateix poble. Els seus pares volen més natura i un ritme de vida més tranquil per a ells i els petits. Un vell somni. És un repte, però ho volen provar. Les seues professions no tenen oferta en territori rural, així i tot s’arriscaran canviant la presència al lloc de feina pel treball on line i algun que altre inevitable viatge a la ciutat.

Entenem aquests moviments, els nostres agüelos i pares també van ‘fugir’ del poble. Ara bé, ells no ho van fer com una opció, per ells va ser una necessitat, la de sobreviure amb un ofici que encara no tenien i la de poder oferir als fills una millor i variada formació educativa.

Ella mateixa, d’adolescent, també va marxar del poble per viure a Barcelona, era la dècada dels seixanta i –em diu– la dominava la necessitat de distanciar-se d’un món tancat, opressiu, el desig de llibertat, l’ànsia de conéixer i d’estudiar. Anhels que ara reconeix en la seua neta. Anys després, acabada d’estrenar la jubilació (de iubilatio, cridar d’alegria) quan ja havia viscut i aprofitat les possibilitats socials i culturals que li oferia la capital, va tornar al poble, menys soroll, menys contaminació, més natura. Sense adonar-se’n retornà a les arrels.

Comprén –continua fent-me partícip dels seus pensaments– que la seua filla vulga criar els seus en un entorn rural. La ciutat! Recorda amb agraïment els anys allí viscuts, l’oportunitat de poder estudiar i treballar, les experiències associades a l’esclat social de la transició política, en anys de manifestacions, protestes i mobilitzacions per reivindicar millors prestacions laborals i llibertat política. S’ensumava la reconquesta d’una incipient democràcia.

Els dos, asseguts en un banc de la nova placeta del Forcall, on les eres, reflexionem en veu alta i elucubrem de les excel·lències i inconvenients que intuïm en cadascuna de les decisions, marxar… tornar…

Estem d’acord en el fet que la migració del camp a la ciutat ha marcat profundament la història i l’evolució de les societats modernes –la Mercé fa el símil d’un riu que es desborda de la seua llera i transforma el paisatge al seu pas–; el procés urbanita ha estat impulsat per una constel·lació de factors econòmics, socials, polítics i ambientals, que han canviat per sempre les dinàmiques de la vida rural i urbana.

En un paisatge de camps, bancals i muntanyes, on les jornades es mesuren (cada cop menys) amb el sol i les estacions, els habitants del camp sovint somien amb les oportunitats que promet la ciutat. Allà, entre edificis que s’alcen com gegants de vidre i acer, batega el cor de la indústria, els serveis i el comerç. S’ofereix una diversitat de treballs que els pobles no poden igualar, amb salaris que permeten somiar en un futur més pròsper.

A més, les ciutats són farcells de serveis, on l’electricitat brolla com una font inesgotable, l’aigua potable és un dret i no un privilegi, i les infraestructures són l’esquelet d’una vida més còmoda. Els qui deixen enrere els pobles ho fan amb l’esperança de trobar una millor qualitat de vida, on l’accés als serveis bàsics no siga una lluita diària.

Les famílies arriben amb l’esperança que les escoles, instituts i universitats obrin portes que difícilment es tancaran. En aquests centres de saber, els infants i joves troben recursos i oportunitats que els permeten somiar en un futur brillant.

La salut, aquest tresor preciós, és més fàcilment accessible a les ciutats, on hospitals i clíniques equipades amb la tecnologia més avançada ofereixen atenció especialitzada. Per a molts, aquesta és una raó poderosa per a deixar enrere les zones rurals, on una simple malaltia pot convertir-se en malson per manca de recursos i precarietat dels mitjans de transport.

I no només això: la ciutat és un bullir d’activitats culturals i d’oci, és centre vibrant de creixement i innovació. Teatres, cinemes, esdeveniments esportius, museus, restaurants i centres comercials dibuixen un escenari on la vida es gaudeix amb intensitat i diversitat. La riquesa cultural i les oportunitats d’oci atrauen ànimes desitjoses de viure experiències noves i enriquidores.

Sovint, els governs centren els esforços de desenvolupament i inversió a les grans urbs, deixant les zones rurals com terres oblidades, com a molt amb minses subvencions per anar tirant. Així, aquells que volen beneficiar-se de les polítiques de creixement i d’inversions han de seguir el camí cap a aquests llocs, on es distribueixen els recursos i les oportunitats.

La política de les entitats bancàries substituint oficines per autobusos de visita periòdica de poquetes hores, tampoc ajuda.  

Les sequeres assolen les collites, inundacions i altres fenòmens fan que la vida al camp siga cada cop més difícil i imprevisible. Davant d’aquesta adversitat, la ciutat esdevé un refugi, un lloc on les condicions són menys incertes.

En els darrers anys, s’ha manifestat una tendència creixent de joves que decideixen retornar als pobles després d’haver viscut un temps a la ciutat. Aquest fenomen és el resultat d’una combinació de factors que fan que la vida rural esdevinga una opció atractiva per a moltes persones joves.

El cost de vida més baix és una de les principals raons que expliquen aquesta migració de retorn. En les àrees rurals, els preus de l’habitatge (si n’hi ha), els serveis i els productes bàsics solen ser més baixos en comparació amb les ciutats, permetent una vida més assequible i sostenible. A més, la ruralitat ofereix noves oportunitats d’emprenedoria i negocis menys competitives que en les ciutats. Els joves poden aprofitar les necessitats locals i les noves tecnologies per crear projectes innovadors.

La qualitat de vida al poble sovint és superior en termes de tranquil·litat i connexió  amb la natura. Això resulta molt atractiu per a aquells que busquen escapar de l’estrés i el ritme accelerat de la vida urbana. Els pobles solen tenir comunitats més unides i xarxes de suport més fortes, on les relacions personals són més properes i significatives. Aquesta sensació de pertinença i recolzament mutu pot ser un factor determinant per al retorn.

L’avenç tecnològic, permet que es puga treballar remotament des de qualsevol lloc. Això obre la possibilitat de viure en zones rurals sense haver de renunciar a les oportunitats laborals que abans només es trobaven dins les ciutats.

També significa reconnectar amb els orígens i la família. La proximitat amb els éssers estimats i la continuïtat de tradicions familiars són factors no menors en la presa de decisions.

En resum, la determinació dels joves està impulsada per una combinació de factors econòmics, socials, culturals, tecnològics i ambientals. Aquest retorn té un impacte positiu en les zones rurals, contribuint a la seua revitalització i desenvolupament sostenible.

Marxar del poble o tornar, sempre és un camí d’anada. Noves il·lusions i noves fites són determinats per emprendre el viatge.

Ara, els pobles es veuen en la necessitat de reinventar-se, cercant noves formes de prosperar davant l’adversitat. La presència dels joves els revitalitza, aportant noves idees, energia i projectes que dinamitzen l’economia local i la vida comunitària. L’emprenedoria pot reduir la dependència d’activitats tradicionals obrint noves vies de desenvolupament.

Mercé em mira i fa l’última reflexió, ‘ull a reinventar-nos!, no convertim els nostres pobles en parcs temàtics dirigits al turisme’.