La solitud és la gran experiència de la limitació humana, però, a la vegada és el punt de partida de tot el procés creatiu de la persona, que té penyora d’eternitat.

La solitud és el reducte més íntim de l’esperit, és l’experiència fonamental en el moment de les grans decisions. Qui no accepta la solitud, mai no podrà decidir res.

Assumir la pròpia solitud és obrir el camí a l’acceptació i al sentit del dolor en la pròpia història, ruta necessària, per altra banda, si es vol madurar.

En la sensació de solitud serena es pot albirar què es la pobresa d’esperit, que, segons Jesús de Natzaret, és el camí de la benaurança.

No et refies mai de qui no sap estar a soles.

La vellesa és precisament la vivència elegant de la solitud, d’altra banda, només se sumen anys i malalties.

És en la solitud on la reflexió pot arribar a ser més profunda, la pau més espaiosa, l’alegria més serena y la creativitat més universal.

La solitud és una escola de solidaritat i de germanor, el lloc privilegiat per reconéixer i comprendre l’altra gent; el gran taller, en definitiva, de construcció de la humanitat.

Es pot estar sol, encara que hi hage molta gent al voltant. Igualment, un pot tenir una experiència de companyia i de plenitud, sense estar en un lloc ple de gent. Les grans coses es construeixen a l’interior. Després no cal patir, perquè van aflorant.

No confongues mai la solitud amb el desastre i la manca de sentit. Pensa en la solitud com el moment de les grans revelacions, que només es produeixen en el silenci.

La solitud és la condició de la trobada amb l’altre, de la transcendència, de la trobada amb Déu.

Post Views: 16