L’entusiasme de portar aigua amb un cistell

La diferència entre el que és substancial, el que té substància -solem dir-, i el que no en té, o sigue, la faramalla, la galeria, les aparences i el FOM (figurar o morir) ha tingut, al llarg de la història suficient concreció i explicació en novel·les, pel·lícules, exemples i contalles. No cal abundar molt, n’hi ha força exemples. El vestit del rei o el rei de les borles, com me’l van explicar a mi, n’és un dels paradigmes.

Segurament hi ha tantes versions perquè eixa actitud de superficialitat és constant, perseverant, tossuda i recalcitrant, malgrat el que podria suposar-se en l’espècie biològica que gaudeix del do més important i sublim del que ha estat capaç l’evolució: la ment, el pensa-ment, la intel·ligència.

Continua l’entusiasme per tot allò que no duu a res, que es queda com un foc d’encenalls sense brasa, que s’emporta el vent en una flamarada i que ens deixa perplexos després de l’esdeveniment, perquè allò que havia d’aguantar s’ha solsit, el que havia de fer de fonament s’ha esvaït. Ens hem quedat sense res.

Una gent va inventar un sistema de transportar aigua amb cistelles. Després de tota l’alegria i l’entusiasme del camí i amb ganes de veure el resultat, van obrir les cistelles i…

Julià Pastor

Post Views: 14