S’acaba de presentar el llibre de Lluís Ibáñez Cinquanta-cinc vistes de Morella, editat pel Centre d’Estudis dels Ports en la seua col·lecció Biblioteca dels Ports de Morella (i ja és el vuitè) dins d’Onada Edicions.

L’autor explica l’origen del seu excel·lent i impressionant treball: “El poderós reclam que m’ha produït sempre la visió de Morella va fer que ara fa vuit anys decidís començar el projecte de fotografiar-la en les diferents llums del dia, en totes les èpoques de l’any, amb els diferents cels i, sobretot, anar més enllà de les visions més habituals per tal de revalorar altres mirades.”

I escriu: “Caminar em fa veure el paisatge amb uns ulls reflexius, obsessivament atent a les sensacions, especialment quan el protagonista és eixa roca negra que va emergint darrere de colls i tossals i que genera la necessitat de reflexionar sobre la mirada, la representació del territori, el concepte de paisatge i tot allò que hem llegit sobre aquest tema.

Morella sempre se m’ha ‘aparegut’ com una ‘vista del Mont Fuji’ i per això vaig acudir a l’obra de dos pintors japonesos de mitjans del segle XIX, Katsushika Hokusai i Utagawa Hiroshige. Tots dos van publicar llibres de gravats, ‘Trenta-sis vistes del Mont Fuji’, on es representa una imatge del Japó quotidià, sempre sota l’atenta mirada del volcà. Eixos autors han estat, per a mi, font d’inspiració i referents estètics, compositius i conceptuals a l’hora de construir aquest projecte, com ho ha estat també la profunda relació de Cézanne amb el Sainte-Victoire.

Cal parlar també de la influència que ha tingut el concepte aparèixer del filòsof Martin Seel. Com se’ns apareix Morella, com se li apareix al viatger i al caminant que ha arribat per senders, camins i carreteres; com se li ha aparegut al masover quan cada dia ha obert la finestra o la porta del mas i ha mirat, quan ha tret la rabera a pasturar o quan ha anat a treballar al bancal; com se li ha aparegut al militar quan anava disposat a viure o morir en la seua conquesta; com se li apareix a aquell que viu lluny i que per festes torna, embolicat d’enyor … O al foraster, al turista? Quines sensacions han tingut tots quan se’ls ha aparegut?

La tècnica fotogràfica a seguir ha estat clara des d’un començament: treball reposat i meditatiu, de deixar-se impregnar, de mudar píxels per plata, immediatesa per temps i memòria, participant de l’estil i tècnica que van usar per representar el territori els fotògrafs contemporanis de Hokusai i Hiroshige. Això m’ha portat a treballar amb una càmera de gran format, revelar els dimensionats negatius, moltes vegades, recuperant preparacions químiques utilitzades en aquella època i ser el més fidel possible a la representació del que veia. L’ús del blanc i negre, que ens parla de l’austeritat i l’ànima oculta que deixa entreveure la terra, juntament amb l’interès de triar imatges amb mínima presència humana per tal de ressaltar el despoblament que està sofrint i transformant el territori s’han afegit al meu discurs.

Aquestes fotos no pretenen ser una Morella ‘objectiva’: són la ‘meua Morella’, la meua percepció, són les sensacions i experiències que he acumulat al llarg de vuit anys i que han acabat per establir una càrrega emotiva que vull compartir amb vostès.”

Ens podem demanar qui és aquesta persona que estima tant Morella? Lluís Ibáñez Melià va nàixer a Benicarló el 1955 dins d’una família arrelada secularment entre els Ports i l’Alt Maestrat en la qual les tradicions orals que es perden en el temps han anat bastint tot un anecdotari domèstic que ha conformat la seua manera de sentir i estimar el nostre país. Per això, el seu corpus artístic, sovint lligat al temps i la memòria, es focalitza majoritàriament en les seues geografies vernacles, el Maestrat i els Ports, on amb una mirada polièdrica explora el paisatge i els trets identitaris que el conformen i defineixen, ja que, i com es troba escrit en el Llibre del Tao, no cal eixir de casa per a trobar el Tao, o, més adaptat a la nostra realitat, “no cal anar a Califòrnia a fotografiar sequoies tenint ací oliveres ni, estant rodejats de masos enrunats i menjats per la malea, anar a Namíbia a fotografiar les cases envaïdes pel desert”. Els seus projectes expositius abracen aspectes naturalístics, etnogràfics, arquitectònics o sociohistòrics a través dels quals s’endevina un compromís visibilitzador i conservacionista amb la terra, destacant la seua preocupació per un territori que ha tingut una gran transformació i que s’està buidant de població, raons per les quals ja no queden més que empremtes de la seua personalitat secular, petjades d’una societat rural que gairebé ha desaparegut. Per això la xicoteta aportació personal es pot definir amb una sola frase:

“Conéixer és estimar i estimar és voler conservar”

Si voleu conéixer més aquest i altres projectes, podeu visitar el seu web: www.lluisibanez.com

Post Views: 20