No estaba jugando a la màquina.
Estaba en la màquina…
Francisco Casavella,
El secreto de las Fiestas

El Portal Terminològic Valencià de l’AVL defineix el joc del milió com a joc mecànic de saló consistent a sumar punts fent córrer unes boles a través d’un pla inclinat, on hi ha una seguida d’obstacles que, en ser tocats per les boles, la projecten en diferents direccions i sumen al jugador un nombre determinat de punts. Jo sóc més de futbolins, però la fascinació pel joc del milió és gairebé universal i la cançó que us proposo escoltar avui n’és un exemple magnífic. És atesa la seua internacionalitat que el mateix Portal en fa també una panoràmica diatòpica: en les llengües majoritàries del nostre entorn, predominen els anglicismes pinball i flipper  per designar-lo. Més a la vora, els aragonesofons en diuen chugar a ra maquineta i en castellà s’empren uns significants o altres segons la font i el context.

Un xiquet cec, sord i mut, li diuen Tomaset (Tommy), és el millor jugador del joc del milió. Juga per intuïció i maneja les flippers (les aletes), els comandaments, els obstacles, els molls, els trocs, tot el taulell inclinat i, encara més, els marcadors de totes les màquines on juga, sense sentir les musiquetes ni vore les llumenetes psicodèliques que origina amb el seu joc magistral. Guanya i concatena partides i partides com si res, les relliga l’una darrere l’altra sense fi. No s’ha vist enlloc ningú com ell. Plantat com una estàtua fa part de la maquineta, sent tots els comandaments, ho fa sempre bé, juga per intuïció, el marcador pujant, sense sentir els timbres ni les campanes, ni vore els fulgors de colors, juga només amb el tacte i amb l’olor.

Ens ho explica el xic narrador, el seu rival retut, que li amolla la simbòlica corona de campió. Les maquinetes són els estris que perllonguen, que ens revelen, els sentits que li manquen a Tomaset, que expressen el que ell ens pot oferir. La sorollosa via posada al servei de la sensibilitat que, tot i constreta per les discapacitats deçà el propi cos, sap interactuar i transcendir enllà. Esta cançoneta, Pinball Wizard (escolteu-la ací), representa un sublim homenatge a les capacitats humanes. ¿Qui no ha conegut algú desplegar-se per damunt de les seues capacitats aparents?

Escoltar aquesta cançó ha de ser un magnífic motiu per fer-nos pensar en les discapacitats físiques i/o intel·lectuals que escometen tanta gent i pertorben i anguniegen tantes famílies.

Aquests ja no són temps de fer la burla i córrer a pedra els discapacitats o d’amagar-los per evitar-ho. Són temps en els que una societat -i també les mateixes famílies afectades- ha de ser capaç de localitzar i reconèixer cadascuna d’estes situacions i organitzar-se per oferir a tots els afectats les eines i els recursos assistencials, educatius, afectius, laborals, etc. que calen. I això no és malbaratar els diners, ben al contrari.

És cosa de tots, no només de les seues famílies. I no tant perquè és un mandat constitucional com perquè és un identificador irrenunciable de les societats solidàries i avançades de veres, que es distingeixen d’aquelles fonamentades en la brutal competició cega entre els uns i els altres.

Pete Townshend, guitarrista de The Who va escriure la lletra i la música d’aquesta cançó al 1968/1969, fa ara cinquanta-cinc anys. Feia part de l’òpera-roc Tommy, el principal personatge de la qual era, naturalment, el nostre jugador del joc del milió. Tant l’òpera com la cançó van tenir un èxit grandiós, fins al punt que, al 1975, Tommy fou adaptada com a pel·lícula de cinema dirigida per Ken Russell i protagonitzada per Roger Daltrey en el paper de Tomaset. A aquesta fantàstica versió d’Elton John (vegeu-la i sentiu-la ací), apareix el seu piano, les tecles del qual, en una original meta-imatge del que expressa la cançó, són els comandaments de la seua maquineta del milió.

Una altra versió que cal escoltar és la de The London Symphony Orchestra amb Rod Steward. I una altra, a la manera de la cançó tradicional anglesa, és aquesta de la Ukelele Orchestra.

Londinenc nascut al 1945, Pete Townshend, fill d’un saxofonista i una cantant, va ser criat per la seua jaia, de qui se diu que no en conservava gaire bon record. Guitarrista del grup The Who, sap tocar també altres instruments, com ara els teclats. Conegut per destrossar espectacularment la guitarra als seus concerts, ha desenvolupat també activitats vinculades amb el món editorial i ha escrit articles i altres coses. Ha estat també seguidor del guru Meher Baba. Des de fa uns quants anys pateix de sordera.

The Who, amb aquest nom i la seua composició habitual, van començar al 1964. Amb Pete Townshend, l’ànima musical, formaven el grup Roger Daltrey, ben conegut cantant, John Entwistle, tocant el baix i Keith Moon, la bateria. Diuen que al si de la banda sovintejaven les disputes i desacords, sobretot entre Townshend i Daltrey. Considerats com a una de les millors bandes angleses de roc, més que més als seus concerts en directe, hi ha un bon grapat de cançons universalment conegudes, com Squeeze Box, Quadrophenia, Baba O’Riley, Let’s see action, My generation, Won’t get fooled again, etc.

Potser fora d’Anglaterra no van aplegar a tenir l’anomenada dels Beatles o dels Rolling Stones, tot i així, estigueren grans innovadors, precursors de l’opera roc, del roc simfònic i de l’estètica psicodèlica. I sobretot, van saber trobar un so que, encara avui, els caracteritza.

Amb el seu so, encara avui jove, i el seu sensitiu missatge, aquesta és una cançó excel·lent també per escoltar, ballar, assaborir i reflexionar aquest estiu del 2024, 55 anys després…

Post Views: 0