Viure en contradicció

Algunes de les grans aspiracions de la persona van pels camins de la pau, de la serenor, de la llibertat i de la possibilitat de progrés.

Per tal d’aconseguir aquests valors fan falta tota una sèrie de condicions, esforços i treballs tant per part de cadascú com per tot el que pertoca a l’entorn social. Realment no és una tasca fàcil perquè demana molta dedicació i molta constància.

I encara, si només fora això!

Tots i, entre ells, jo mateix vivim immersos en un fum de contradiccions que no ajuden gens a tirar endavant, que no fan més que posar pals a les rodes per dificultar la marxa i que, a la vegada, emboiren o arriben a fer desaparéixer els criteris i les referències.

I, a més, fa tot l’efecte que ens estem acostumant massa a viure entre realitats que no s’avenen. A acceptar la contradicció com a esquema vital. A viure en una trencadissa.

Concretem un poquet més i ho podrem veure més clar.

Els polítics que, segons pareix han estat triats per resoldre els problemes i dificultats de la convivència es dediquen de forma obsessiva i insistent a crear-nos-en de nous.

La grandiloqüència de servir el poble amaga en moltes ocasions les ganes de manar, l’ambició del poder i, com a conseqüència, la forma d’enriquir-se.

Vivim immersos en un munt de promeses incomplides o que, encara pitjor, ningú ha pensat mai dur a la pràctica.

La contradicció entre les paraules i els fets és massa forta i massa freqüent cosa que comporta la pèrdua de significat del que es diu; i no cal anar molt enllà per comprendre que això dificulta enormement la comunicació.

Heu reparat en la quantitat d’eufemismes, rocambolescos moltes voltes, que es fan servir per no dir la veritat i ocultar el que fa nosa?

La publicitat bombardeja constantment amb mitges veritats (o mitges mentides) i promeses de felicitat, com si la cosa depenguera de tindre o comprar més o menys coses.

I s’arriba a nivells insospitats quan ens trobem amb la mala idea de fabricar i propagar notícies inventades i de tenir la gosadia de dir-ne «postveritat» a totes aquelles falòrnies de les quals s’en coneix d’entrada la falsedat de l’enunciat. Com es pot deduir del que anem dient, la possibilitat d’estar informat es fa cada vegada més complexa i difícil i arriba a esdevenir una tasca èpica.

Viure en la permanent contradicció entre el que diuen les paraules i el que observem en els fets i la realitat ens porta a una actitud de desinterés i d’incredulitat, companys poc bons de viatge per construir un món on les relacions es fonamenten en la confiança o la fe, si m’ho deixeu dir, el contrari de la qual no és cap actitud teòrica o d’acceptació mental de conceptes abstractes. És simplement la mala fe.

Qui vol demostrar que viure sempre estressats i desficiosos ens fa importants, emprenedors i dinàmics? Això està a les antípodes de l’eficàcia i de la disciplina.

Totes aquestes actituds d’adversitat exterior poden influir i, de fet, influeixen en la nostra forma de concebre la vida. El que passa és que tot això ens porta a no saber qui som com a grup i com a persones i ens situa en un ambient de desfici i d’esquinç interior, que pot desembocar en la pèrdua del rumb i de les cartes de navegar.

I això no és tot…

Si fem atenció a la interioritat personal trobem una realitat molt similar a la que estàvem comentant. Una disfunció entre el que es diu i el que es fa o, com diem també, entre el que es predica i la forma com s’actua. Sempre se n’ha dit hipocresia, d’això.

El curiós del cas és que aquesta manera de fer, en el fons, és el gran elogi de la virtut, perquè si no es valorara personalment i socialment no hi hauria cap necessitat de simular-la.

Ningú pot suportar ser roïn ni ignorant, d’aquí tots els intents de paréixer bo i il·lustrat. Us heu fixat que la sòria va per eixos camins?

El que moltes vegades fa feredat és constatar que estem massa acostumats a semblants situacions. Que ja estan bé les coses tal com van.

No caldria una miqueta més d’inconformisme, de contestació -com es diu ara- i revoltar-se una poc contra aquesta actitud de posa-me’n prou sense projecte ni espenta?

Apunts per a una anàlisi de la hipocresia

La hipocresia és l’actitud que fa possible:

– Fer una cosa i no ser-ne l’autor.

– Decidir les coses i no ser-ne responsable.

– Apuntar-se als èxits i desmarcar-se dels errors. Apropiar-se dels èxits dels altres i acusar-los dels propis errors.

– Tenir un càrrec polític o social i no ser una persona pública.

– Confondre les decisions públiques amb la veritat i el bé i convertir-les, així, en inqüestionables. Pretendre que allò que és públic no siga opinable, debatible, controvertible i criticable.

– Convertir el debat, l’argumentació i la discussió en adhesions incondicionals i vítores diversos.

– Acusar sempre els altres dels propis problemes, mals i dimonis.

– Acusar els altres de no fer allò que un mateix té l’obligació de fer.

– Culpar els altres de la pròpia incapacitat de pensar, preveure i planificar.

– Argumentar sempre cap avall, sense invocar mai l’esforç, l’esmena i les ganes d’avançar. Errare humanum est. Però, non emmedare assini est.

– Confondre l’error amb la ignorància flagrant. (Cal recordar que la ignorància no és un punt de vista; és sempre la negació de tots els possibles).

– Creure que només està bé el que un fa i és condemnable el que fa altri.

– Considerar criminal el pensament, sobretot quan ens posa en evidència.

– Pretendre que la realitat és incorrecta.

– Negar l’evidència o haver-la de demostrar. Quina pèrdua de temps…!

– Mirar de desbancar tots els qui estiren, sobresurten i destaquen, perquè són els qui més assenyalen la mediocritat.

– Desacreditar la gent que té criteris, idees i principis, perquè poden desmuntar el paradís dels respensats i l’imperi del tantsivalisme.

– Afirmar que determinades opinions -fonamentalment les contràries- són antidemocràtiques; manera d’afirmar, en pedestre, que el que més nosa fa a la paella és l’arròs.