Passejant pels carrers dels nostres pobles contemplem les cases fetes amb còdols de riu en la base i tapia la resta, de façanes emblanquinades amb cal, amb portes, finestres i porticons de fusta vella cremada pel sol i els sobris palauets de pedra amb ràfecs de fusta guarnits amb filigranes molt ben treballades, propietat d’aquelles famílies benestants que volien diferenciar-se social i econòmicament dels seus veïns allà pels segles XVII i XVIII. Mereix la pena que quan passem per davant d’aquestes cases ens aturem i ens entretenim a observar la cara de l’edifici, amunt, per sobre la porta principal i ens sorprendrem.

El Concili Ecumènic de Trento, el dels tres papes, convocat per Paulo III el 1545 per donar resposta a la reforma protestant, va definir la doctrina catòlica amb noves normes litúrgiques, dogmàtiques i ètiques de l’Església. El Concili, amb notable participació espanyola, va suposar un punt d’inflexió en la societat cristiana i sens dubte va ser el mes important de tots els que s’han celebrat fins ara. A la mort de Paulo III el va continuar el seu successor Julius III, i es va donar per finalitzat el 1563 sota el papat de Pius IV, després de 25 sessions de treball.

El culte a la Verge Maria i als Sants, i l’observació dels Sagraments van ser unes de les directrius que es van reafirmar front a la posició protestant. Paral·lelament al Concili, l’art a Itàlia anava deixant la serenitat del renaixement per entrar en el barroc, un moviment artístic exuberant que vol potenciar les idees contrareformistes a través d’imatges amb molt moviment aprofitant tot l’espai a l’abast, que va fer bo el lema de que ‘en arquitectura cap superfície sense decorar’ (Iconologia, Cesare Ripa – Roma 1593 i 1603). La imatge i els seus atributs identificadors  havien de transmetre la doctrina i la fe. A Espanya no ens va arribar fins el s. XVII i XVIII d’una forma poc homogènia, podent distingir diferents escoles, entre elles el barroc aragonès i el barroc valencià, que son les més influents en les nostres terres. L’art visual es va posar al servei de la doctrina catòlica amb normes molt ben definides, no en va totes les puríssimes s’assemblen molt, en forma i en atributs.

Religió i política van quedar unides i les monarquies absolutes europees van intentar disciplinar a la societat per tal de formar-la en l’obediència a l’autoritat que representaven. Felip II (1527-1598) rei de les Espanyes on mai es ponia el sol, sempre atent als moviments de l’església, va considerar que  els acords tridentins eren lleis. Així la Corona espanyola va acceptar tot el que dictava el Concili i adoptà una política contrareformista en tot el seu territori.  El realisme de les imatges va ser efectiu per fer veure que tot allò que era sagrat era real. La finalitat d’aquest imaginari amb el seu llenguatge corporal, detalls i atributs, és la persuasió d’una població majoritàriament analfabeta; arribar a la fibra sensible del fidel i caldrà fer-los memòria que Deu i els Sants els miren arreu, a casa, a l’església i al carrer.

No es troben moltes referències historiogràfiques de les capelletes dels carrers més enllà de catalogacions promocionades per alguns ajuntaments valencians i catalans en les que es fa èmfasi en el relat de la biografia de la figura representada i en les seves atribucions i miracles. No sembla importar el paper de l’artista ja que no es fa cap o poca referència en vers a  l’anàlisi de la composició artística de l’obra, identificació del taller o autor que la va dissenyar, pintar o esculpir.

Alguns autors, com l’historiador de l’art Bertomeu Bestard, atribueixen l’origen de les capelletes dels carrers a l’època del Concili de Trento. És quan la iconografia religiosa va prendre importància en contraposició als protestants de doctrina contraria al culte de les imatges. En aquest fet van tenir molta influència els papes de l’època que començaren a exhortar als fidels per que veneressin als sants més populars. Si l’urbanisme i l’arquitectura, juntament amb els monuments, configuren el paisatge i identifiquen amb una singularitat pròpia els nostres pobles, no es pot obviar la transcendència d’aquests elements que, ocupant un lloc molt concret, es fonen amb l’espai urbà guarnint. Sovint les trobem presidint panys de paret  amb pintures, escultures i rajoles tintades, encastades o en fornícules.

Eixarch Frasno en el llibre ‘Forcall. Trabajos históricos  1966-1993/ Bisgargis nº 159, 161 i 162’ reprodueix la ceràmica que hi ha al carrer Desemparats del Forcall on va existir l’antic hospital (c. 1371 a 1877). Li atribueix l’adjectiu de alcoreña en relació a algun taller d’Alcora, ciutat amb tradició alfarera i ceramista, i la data el 1848. No deixa constància de la procedència d’aquesta afirmació. Porta la llegenda ‘Ntra. Sra. de los Desamparados: Patrona de la Ciudad y Reino de Valencia’. Son varies les composicions ceràmiques que es troben pels carrers del Forcall que segueixen un disseny similar i estan datades entre el 1846 i el 1849 és pel que es pot pensar que tenen la mateixa autoria. Avui en dia encara se’n instal·len de noves.

Una de les formes d’expressió de la religiositat catòlica popular ha estat la representació de devocions marianes i de sants a les façanes dels habitatges per mostrar i declarar públicament de forma individual o col·lectiva la fe i la creença en el que significa la figura dogmàtica representada. N’hi ha que responen a una acció de gràcies per un fet concret -el miracle de Sant Vicent Ferrer en una ceràmica al carrer Verge de Vallivana de Morella, per exemple-, altres al patronímic d’un carrer o al patronatge del poble, gremi o ofici, o simplement a la voluntat del seu patrocinador. Cal recordar les novenes que es celebraven les vesprades d’estiu, al carrer,  davall les imatges de San Alberto i de Sant Roc al Forcall, on majoritàriament dones devotes, rosari en mà, s’aplegaven per resar i demanar-li favors al Sant envoltades pels xiquets entremaliats que es barallaven per tocar la campaneta en la volta que feien al poble per reclamar l’assistència a l’acte. Possiblement les més antigues son de principis del s. XVIII, però les que més perduren son del s. XIX i fins i tot n’hi ha que les podem datar al s. XX. Durant la guerra civil espanyola, la del 36,  es van retirar les imatges i altres símbols religiosos dels espais públics. Algunes van ser destruïdes, altres es van poder restaurar o refer-les de noves i altres es van salvar gràcies al compromís dels veïns que les van saber amagar. Com a exemple, l’única que es troba a la plaça Major del Forcall que va estar tapada amb obra fins que ja entrat el nostre segle i amb motiu d’una remodelació integral de la casa, Eixarch Frasno va indicar al nou propietari que fes repicar la façana, que allí eixiria una capelleta que un dels anteriors amos va fer tapiar a l’inici del conflicte bèl·lic, i així va ser.

Al Forcall en podem comptar una trentena, més nombroses en el carrer de la Pilota i en el carrer de Sant Josep, amb quatre cadascun. A cada poble de la nostra comarca en trobarem moltes més. Son elements artístics que formen part del nostre patrimoni social i cultural que hauríem de documentar, preservar, conservar i posar en valor. Quan passegem pels carrers dels nostres pobles alcem la mirada i contemplem.

Post Views: 1