«Tots són d’una casa o altra», solem repetir-nos amb resignació o esglai quan al·ludim als qui els capritxosos designis del destí han volgut beneir amb la bona ventura o, per contra, han fet caure en desgràcia. Si bé pot afirmar-se que, per als afortunats que vam arribar al món en una família estructurada, són la llar i els seus vincles de sang la nostra «pàtria» primigènia, la seua definició canònica n’amplia el significat a la «terra» on hem nascut. En sentit restrictiu, aquest petit indret se circumscriu al lloc ―o llocs― concrets de criança, veritables microcosmos encordats amb vímets de records d’infantesa que operen en una dimensió diferent de la d’altres artificis espacials de major escala i grau d’institucionalització com el de la «nació», marc identitari suprem que arrossega lleialtats incondicionals i reclama els més elevats ―i sovint inintel·ligibles― sacrificis als seus paisans.

Lluny del que es podria esperar, la pàtria més primària a la que instintivament s’adscriuen molts dels habitants de pobles i ciutats no concorda amb l’àmbit territorial de la sacrosanta nació ni de l’insípid estat o la huntingtoniana civilització. La seua alma mater queda tan sols reduïda al perímetre del terme municipal i, només en algunes ocasions, s’endinsa furtivament fins als confins de la comarca, el seu Finisterre particular.

D’aquest fenomen en sabem un fum als Ports, i no som l’excepció sinó la regla. A Itàlia se’l coneix amb la veu «campanilismo» en al·lusió al paper icònic que les torres del campanar juguen freqüentment en els imaginaris locals. A casa nostra també se l’ha batejat com a «parroquialisme», de reminiscències eclesiàstiques i connotacions igualment pejoratives. Tot amb tot, el terme dona nom a l’afecte pel poble o ciutat pròpia, els seus costums, les seues tradicions i, en suma, el conjunt d’elements que configuren la seua idiosincràsia.

Aquesta estima tindria la seua translació a escala nacional en el «patriotisme», ço és, en una forma emblanquida d’amor «natural» pel país que es contraposaria al «nacionalisme», vocable maleït a la Vella Europa que, prenyat del més infecte suprematisme xovinista, seria patrimoni privatiu de tercers. Mutatis mutandis, la devoció pel nostre municipi seria suposadament filla de les més nobles virtuts i vindria justificada per una àmplia nòmina de bondats fàcilment objectivables. Res a veure amb la d’els altres, és a dir, amb la dels pobles del costat, que hi beuria presumptament d’una injustificada vanitat o, el que és pitjor, de la més vulgar gelosia.

L’alteritat és una variable indispensable de qualsevol classe d’amor propi, des del que puguem dispensar-nos a nosaltres mateixos fins al que s’haja professat ritualment el més esplendorós dels imperis. Fet i fet, sense l’existència dels altres no hi hauria lloc per a la contemplació, la comparació i la rivalitat. No disposaríem d’un referent que esperonara el nostre esperit d’autosuperació, que inconfessablement inflamara el nostre orgull en moments de glòria. Així mateix, tampoc no tindríem a l’abast la sempre necessària víctima propiciatòria sobre la qual poder abocar les nostres frustracions o deslliurar impunement els més baixos instints.

Per descomptat, res del que s’ha dit fins ara assoliria una transcendència digna de ressenya si l’existència dels altres no guardara cap relació amb una de les magnituds fonamentals de la física: la longitud; específicament, la distància entre dos pobles. Tant és així que podríem determinar ―perdoneu la gosadia, benvolguts lectors de números― que la fricció entre dues localitats és directament proporcional a la seua massa (diguem-ne glòria) ―actual o passada, real o figurada― i inversament proporcional al temps de carretera o camí que els uneix. No és una qüestió banal… Narren les cròniques que la calor alliberada per refrecs entre pobles dels Ports ha arribat a fondre més d’una rosada en ple gener.

Ironies a banda, la polaritat entre dos municipis històricament enfrontats, siga ja entre ciutats globals com Madrid i Barcelona, menudes com Vinaròs i Benicarló, o poblets com Morella i Forcall, emmarca sempre una sèrie de tòpics i llocs comuns indefugibles. Les hipèrboles, les generalitzacions, la caricaturització, les omissions, les mentides … i fins i tot les veritats més indigeribles formen part d’un arsenal retòric que modela de retruc unes poderoses metanarratives locals farcides de prejudicis, clixés i biaixos cognitius.

En cas que la grandària dels contendents siga similar, la comparació s’erigeix en l’estrela de les batalles. Encara que la llista de paràmetres a confrontar seria inacabable, un dels motius més habituals i anodins de disputa sol ser la primogenitura: «què va ser primer, l’ou o la gallina?». Altrament dit, quina localitat gaudiria de l’esplendor i legitimitat d’haver sigut fundada abans?

D’altra banda, l’«a vore qui pot més» abasta des del desgavell en competicions esportives a la megalomania dels grans esdeveniments. Per descomptat, no falten en la balança la nòmina d’aristòcrates, prelats, polítics, artistes, científics, intel·lectuals o prohoms de qualsevol pelatge que van arribar al món, van transitar, van morir o van esternudar en alguna cantonada de les respectives poblacions contrincants. Un mal que s’agreuja en invocar la seua obra ―de vegades, abjectes maldats― i tàcitament adjudicar-se-les com a mèrit col·lectiu sense haver-ne llegit una línia.

L’antropologia dels veïns també mereix ací unes línies. Els seus defectes, si ens els prenem fil per randa, els aproparien més a una espècie antropomòrfica de l’inframon que al més comú dels humans. «Seus» o «especials» són dos dels adjectius més benèvols que s’hi solen dedicar. A partir d’ací, el rosari de tares inclou la fanfarroneria, la ganduleria, la traïdoria, el lladronici, l’arteria, l’astúcia o, senzillament, la més rematada malícia. La cosa arriba fins al punt d’atribuir a tota una col·lectivitat patologies de naturalesa psicològica ―«no estan acabats» ― o, pitjor encara, física. Qui no ha sentit mai que els de tal i quin poble són nassuts o malfarjats?

La bellesa, doncs, és un altre gran cavall de batalla. Un reclam indispensable per a seduir i per a alimentar l’ego, també a nivell local. Els qui per la seua riquesa monumental o exuberància natural la posseeixen no s’estan de fer-ne tothora ostentació, com els adolescents a l’Instagram. Amb prou feines dramatitzaran en públic la protocol·lària falsa modèstia. Contràriament, aquells de credencials estètiques més modestes mai no ho reconeixeran enfront de l’etern rival: alguns, pel simple fet de no haver mirat mai més enllà del seu melic; d’altres, per haver sigut destinataris d’una fletxa de Cupido que només els deixa ulls per al seu poble. Als més íntegres, però, sempre els quedarà recórrer a la «bellesa interior» dels seus carrers i places, una inclinació respectable i quimèrica a parts iguals.

La mecànica relatada adquireix tons dramàtics quan existeix un evident desequilibri entre un centre i la seua perifèria. Més encara, quan les animositats entre tots dos s’han larvat durant generacions a cop de lluites, plets i xapotades als bassis fins a arribar al present revestides d’èpica. Qui no haja caigut encara, que pense en la nostra comarca, la seua flamant capital i les antigues aldees gal·les. En aquests casos, per dir-ho ras i curt, el gros sol pecar de supèrbia i el magre d’enveja. Val a dir que ser el més important dels menuts ja és tindre cert estatus ―també entre pobles hi ha castes― i que aquest últim no es guanya per autoafirmació, sinó per la constatació factual de concentrar el menyspreu del poderós.

Siga com vulga, la majestuositat de les muralles de la fidelis, fortis et prudens certament no té parangó en desenes de quilòmetres a la redona. Superficial o no, aquest fet enlluerna tant a un bon grapat dels seus «ciutadans», amb els qui sembla que no pega la pobresa dels llogarets d’extramurs, com també a molts dels vilatans, a qui fa nosa la llarga i eterna ombra de la seua silueta.

Post Views: 22