Maig, mes de flors i primavera, timonets, romers i romeries, mes que l’Església consagra a Maria. Primer de maig, data de rogatives, Dia Internacional dels Treballadors.

L’orador Demades, atenès pro-macedoni del segle IV a.C., parlava al poble d’Atenes i, com no li feien gens de cas, els va dir que li deixaren explicar una xerrada d’Isop. Ho van trobar bé i va començar a dir: “Demèter, una oreneta i una anguila feien el mateix camí. Van arribar a la vora d’un riu i l’oreneta se va posar a volar, l’anguila s’hi va submergir”, arribats ací Demades va callar. “I Demèter, què va fer?, preguntà la gent. “Se va enfurismar contra vosaltres”, va respondre, “que se us en fot els problemes de la ciutat i en canvi mostreu interès per una faula d’Isop”.

Xeics, per no ser com eixos atenesos, volia escriure una miqueta sobre el Primer de Maig, el seu significat i la seua floració als Ports. Us he d’admetre el meu fracàs. Massa soca per estrènyer en una abraçada.

I moltes, moltíssimes, branques i rames per on enfilar-se i obtenir-ne successives derivades. Vet ací que en una d’eixes rames me trobo amb -com si fóra un pardalet- un cognom, tant natural i estès a la comarca com escàs fora dels nostres entorns. És Eixarc, que el Diccionari Català-Valencià-Balear deriva de l’àrab xarik, d’on hauria passat com a llinatge al llatí tardà Exaricus, significant “serf de la gleva” i originant el nostre Eixarc. Seré prudent, si esta derivació del DCVB no és exacta, fóra igualment molto ben trovata. No cal dir que els serfs de la gleva formaven part del capdavall de l’estructura jurídica, social i econòmica a l’Edat Mitjana.

També tenim a la comarca, àmpliament presents als nostres pobles, d’altres cognoms com Ferrer, Fuster, Forner, Piquer, Mestre, etc. originats per oficis populars. Però són pràcticament absents ací cognoms tant corrents per eixos móns com Duc, Duque, Marquès, Mariscal, Conde, Baró, Caballero, etc. que denoten orígens d’alta classificació social. Avui dia a ningú se li acudiria designar el veí, o a sí mateix, DirectorGeneral o CapdeVendes o ProgramadorInformàtic o Assalariat o Proletari. Potser és que alguna cosa hem avançat.

El sentit de la vida nostres eixarcs, els qui se’n deien i els qui ho eren, al llarg de segles i segles, no ha anat gaire més enllà de la dura i agra lluita per la supervivència, de passar com se pogueren les guerres i les fams que vingueren i de resistir i reproduir, una generació darrere l’altra, el paper d’eixarc. Com diu el poema, no hi havia atur, però hi havia molta misèria.

Al segle passat, la guerra[1], les postguerres i la transformació brutal de les estructures econòmiques, buidaren la comarca d’eixarcs. Ara, mos afanem i forcegem per trobar una eixida, una bomba d’oxigen, a la nostra assolada comarca. L’estem trobant, la trobarem, cal ser optimistes.

Però, arreu del Món, d’ací a quatre dies, moltes ocupacions laborals desapareixeran perquè els algoritmes i els robots són més barats. Treballar haurà de ser produir coses diferents, aportar noves coses al món, servint-se creativament de les màquines (més que servint-les, com estos dos saguers segles), generant claus de referència, col·laborant tant o més que competint o depredant. Arreu caldrà redissenyar la distribució dels guanys de productivitat resultants de les noves automatitzacions.

De nou, però com sempre, ser més, fer més, tenir més, no serà necessàriament equivalent a remunerar els recursos justament i equitativa. Tornarem a tenir eixarcs, tornem a tenir eixarcs, seguim sent eixarcs.

Diferents als dels darrers set segles, algun dia deixarem de ser col·lectivament aliens a l’etern i fals dilema entre Justícia i Equitat, en nom del qual no s’até i l’una ni l’altra. Algun dia, com diuen els anglosaxons, saltarem del know how al know why, de saber com a saber per què. I no es tracta d’enfrontar fatalment i estèrilment empresaris i assalariats, es tracta molt més d’evitar abusos de poder relatiu, apropiacions immorals de lo públic, robatoris (descarats o no) o desigualtats inacceptables. I això ho han de fer i fer fer administracions públiques llímpies, fortes, eficients i eficaces.

I tot este rotllo, ¿per què? Perquè les persones hem de poder re-capacitar-mos i fer-mos un poc més amos del nostre avenir i del devenir de la comarca. També depèn de nosaltres. Al cap i a la fi, i encara que paregue un contrasentit, com va dir el papa emèrit Benedicte XX quan encara era Cardenal Josef Ratzinger, estar al dia, al corrent dels signes dels nostres temps, vol dir això: tenir el valor de mirar cara a cara la realitat.

I si no, fixeu-vos que este altre enraonament d’Isop, una d’aquelles xarrades que en diuen “faules”. Una rabosa se va ficar enmig d’una rabera d’ovelles, va agarrar un corderet de lleit i feia vore que l’acomboiava. El gos li va preguntar “¿què fas?” i ella va dir “sóc amoroseta i jugo amb ell”. El gos li fa respondre: “si no deixes estar este corderet ara mateix, voràs tu com te faré carícies de gos…

[1] A la il·lustració, Milicianos ante Morella, Castellón, obra de Carlos Sáenz de Tejada y de Lezama (Tànger 1897 – Madrid 1958), membre del Servicio de Prensa y Propaganda del Ejército Nacional a Salamanca. Dibuix realitzat barrejant les tècniques de tinta, aiguada i carbonet. El podeu trobar exposat a Madrid al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía.

Post Views: 8