Signar i firmar

Es tracta de mots molt utilitzats en el camp de la jurisprudència.

Inicialment firmar és una paraula que deriva de fermar, fer forta i vàlida alguna cosa i signar voldria dir posar un signe personal al final d’un document.

Tots tenim clar el que vol dir firmar un document, començant per les cartes personals, els rebuts, passant pels contractes i convenis de tota classe i espècie fins arribar als documents oficials de més alt rang legal.

He d’anar a firmar o toca firmar papers, solem dir, de vegades, i si interessa o ens fa comboi, indicant-ne el motiu: a l’Ajuntament, a l’advocat, a la notaria o per algun altre tipus de transacció.

Sempre va bé saber el significat i l’evolució de les paraules. En el cas present podem partir de les definicions que trobem al diccionari Alcover-Moll.

En primer lloc firmar. En les accepcions tres i quatre diu:

3. Escriure el propi nom, o el d’un altre per delegació, al peu d’un document, per certificar ésser-ne l’autor o estar conforme amb el seu contingut.

4. Rubricar; traçar les ratlles especials que cadascú sol posar combinades amb el nom en sotascriure un document.

Pel que fa a signar trobem el mateix en la cinquena accepció

5. Posar el propi nom sota un escrit, firmar.

A la vista d’això i del context on les fem servir, queda clar que les dues paraules, firmar i signar d’origen i significat diferent han arribat a ser sinònimes.

Com tantes altres coses en el nostre parlar aquests conceptes provenen del vocabulari jurídic.

El que ha motivat fer aquest comentari ha estat la possibilitat de llegir últimament pergamins que tracten de censals, deixes i testaments dels segles XIV i XV i m’ha fet gràcia dir-ne quatre coses.

En els documents oficials antics -instruments públics en solien dir- trobem sempre dos tipus de signes referents a les persones que hi intervenen, ben diferenciats, per validar-los: d’una banda, els que corresponen als actors, un o uns quants, de la transacció i, de l’altra banda, el signe del notari que dona fe com a persona pública estipulant.

Al final del document, on consta l’assumpte, capítols, característiques i condicions del que es tracta, s’afegeix el lloc on està fet i la data. Per exemple:  “Aço fon feyt en Monçó el dia…, mes…, any…”

A continuació ve el signe dels atorgants. Es tracta de la paraula sig+num, si és en llatí i si és en la nostra parla, sig+ne o sen+yal. A cadascun dels quatre espais que deixa la creueta es posa un punt. En el cas de ser més d’una persona el si+++gne s’allarga com si s’afegiren creuetes i es continuen posant els puntets a cada espai entre línies. Les imatges us ho il·lustren.

En algun cas, el mateix notari, fa constar que no ha posat els puntets que s’acostumen perquè la persona o alguna de les persones no sap escriure. No se li havien oblidat.

El signe va sempre seguit del nom de la persona i de la formuleta, qui omnia supradicta laudo, concedo et firmo, en el cas d’una sola persona o bé laudamus, concedimus et firmamus si són vàries. Això en els textos llatins. En la nostra llengua sona paregut: qui totes les dites coses lou, atorch i ferm, o loam, atorgam i fermam, segons el cas.

Cal tenir present que el mot lloar en jurisprudència vol dit aprovar, és a dir, donar per bo un acord o una determinació.

Tot seguit dels signes, es fan constar els testimonis que han estat presents a l’acte.

I, al remat del document apareix el signe del notari, que sol ser més vistós i molt més elaborat. També procedeix d’una creu, però cadascú la va guarnint al seu gust, perquè sigue única, reconeixible, distintiva i personal. I al costat posen el notari, indicant l’autoritat autoritat real i/o eclesiàstica que l’avala i tots els llochs i territoris de la seua competència i acaben posant, en llatí: qui predictis interfui, eaque scribi o scribi feci manu aliena, et clausi, loco, die et anno prefixis, que en llatí modern voldria dir: vaig intervenir en tot això, ho vaig escriure o fer escriure per altra persona i cloí en el lloc, dia, mes i any ja indicats. També és freqüent que el text en lloc d’estar en primera persona estiga posat en forma impersonal, en tercera persona del singular.

Si us fa gràcia i us interessa el tema dels notaris hi ha una publicació molt interessant del Dr. Vicent Garcia Edo, de la UJI, publicat a Estudis Castellonencs, número 5, 1992-93, pp. 5-61. Hi trobareu molta i molt bona informació.

De signes notarials n’hi ha de molt variats; des de molt senzills fins a molt complicats. No és estrany si considerem com en som de diferents les persones i, al mateix temps, com són de canviants les modes i els estils de cada època.

Podríem acabar dient que un document, tenint en compte el seu origen, s’aferma, es firma amb un signe personal i que la signatura personal dels actors i del testimoni oficial, el notari, és el requisit necessari perquè un document tinga força i validesa.

En definitiva, parlant dels documents escrits, diríem que esdevenen ferms, s’afermen, es firmen, són vàlids quan hi posem un signe personal reconeixible i exclusiu, és a dir quan signem.