Atret, enlluernat, emocionat pel títol, intrigat pel contingut, vaig començar a llegir el divendres dia 3 el primer dels dos articles que Pep Querol ha publicar a esta publicació els dies 3 i 10 d’aquest mateix mes de juny.

L’atracció, l’enlluernament i l’emoció inicials han anat creixent amb les successives lectures i relectures que n’he anat fent tots aquests dies. Fins a avui que faig estes ratlles, que vull que siguin, més que més i abans que res, d’agraïment a Pep Querol. Per despertar el tema, per la manera en què el ressuscita, per la gran aportació que fa amb el seu treball d’historiador, localitzant les fonts, exhumant-les de l’oblit, analitzant-les i, per si en fóra poc, posant-les a disposició de tots.

Des de sempre (el meu des de sempre se remunta a 40 anys després dels fets) n’havia sentit a parlar del robo (me n’aparto de les denominacions tècniques que pugui tenir aquesta sostracció i empraré robo, que mos entendrem tots) de l’altar, d’unes pintures, d’unes imatges, del retaule de Sant Onofre. També n’havia sentit a dir que ho havien robat gairebé tot i que el poc que havia pogut quedar ho haurien cremat quan la guerra. Aquesta es la versió que recull Manuel Milian Boix (“Señores del Castillo de la Todolella”) publicat a Boletín de amigos de Morella y su comarca 1974-1978. En resum, que el Retaule de Sant Onofre va desaparèixer un mal dia (la “faena” d’endur-se’l no era poca i sí ben mala de fer a les fosques de la nit) i no se n’ha sabut més.

Tot això mos creà un sentiment, que compartíem amb altres joves del moment. Esperonats per aquest sentiment vam aconseguir localitzar una (la) fotografia del retaule. Jordi de Nyoc va ser qui la va trobar primer. La fotografia ha estat reproduïda al llarg de més d’un segle en diverses publicacions (per exemple en programes de festes) o a Internet mateix. L’original, la més antiga, la teniu ací, a risc de fer-nos repetitius, us la tornem a fer a mans. Podeu trobar l’original-original a Geografia General del Reino de Valencia, dirigida per F. Carreras y Candi, Provincia de Castellón, por Carlos Sarthou Carreres, Barcelona, Establecimiento Editorial de Alberto Martín, 1913. El llibre encara existeix i es pot consultar a la Biblioteca de Catalunya (tinc entès, que n’hi ha una edició facsímil de la Caixa de Castelló del 1989).

Quant a l’autoria d’estes extraordinàries pintures, correntment són adjudicades a Valentí de Montoliu, autor també d’un altre retaule similar que encara es conserva a Vilafranca, amb que el cal no confondre’l. Alguns autors, però, l’atribueixen als fills de Montoliu o a Jaume Serra.

No cal dir que no ha hagut museu en el que hagi estat en el que no hagi olorat fins al darrer racó mirant si la sort me feia trobar el Retaule. Sempre sense sort.

No cal tampoc fer noves cavil·lacions sobre l’origen i l’autoria del robo, ni reflectir ací les ja conegudes per tots, però sí crec que cal deixar impreses algunes consideracions en les que, me penso, tota la gent de bé n’estarem d’acord.

Potser no hauríem de descartar que algú de la comarca o amb vincles -propers o llunyans- a la comarca tingui alguna bona pista, tant de què va passar pels voltants del Diumenge de Rams de l’any 25, com de què li hagi pogut anar passant després, fins a les pistes sobre el seu destí actual i quines condicions d’accessibilitat hi ha. Si fóra aixina, que algú destapés alguna pista per anar estirant del fil, desconec l’artulari legal que haurien d’afrontar les autoritats eclesiàstiques o civils per recuperar-lo, però…

Però, arribats a l’hipotètic punt d’haver localitzat el nostre Retaule i independentment de la seua actual situació legal, ¿tan difícil fóra obrir-lo a la vista, a la contemplació directa de tots nosaltres, els de la nostra comarca? ¿no podria també fer-se’n una còpia comme il faut, amb les garanties patrimonials i artístiques que certifiquessin els organismes corresponents, per poder-la instal·lar a la l’ermita? No es tracta de llepar-nos constantment les ferides, es tracta de mirar endavant. És un prec que faig no sé a qui, però crec que perfectament compartible per tots.

És probable que el coneixement que es té avui dia d’estos fets entre la gent que viu o manté vincles amb la Todolella sigui força baix, però no han caigut en l’oblit definitiu. La prova és la rèplica que l’Ajuntament de la Todolella va fer fer en ceràmica i que, inaugurada i instal·lada fa una dècada és la que avui dia hi ha a l’ermita.

També n’és prova el captivador fulletó turístic que el Patronat Provincial de Turisme d’aquella Diputació va editar i distribuir l’any 2007, que podeu vore en la il·lustració (els subratllats en roig són meus) que també acompanya estes línies i que us comento a continuació. Al fulletó hi ha una “informació”, fastuosa i molt inquietant, que situa el retaule a l’església del poble… Sí, sí, a Sant Bartomeu, conjuntament amb un “altre” interessant i misteriós retaule del segle XVIII. No me’n foto de ningú… això està escrit i imprès als fulletons que el dit Patronat posava a disposició de qui ho volgués a qualsevol oficina de turisme. Ignorància, frivolitat, falta de rigor, inqualificable poca-soltada? que planava sobre tot el fulletó que també referia, entre un grapat més de perles, altres “atractius” turístics del poble com un inexistent bello oratorio particular al mas d’Arabogas, de construcción muy antigua.

Algunes especulacions etimològiques, gens menyspreables, atribueixen a l’indret de l’Ermita de Sant Onofre, i més concretament al Molí, l’enigmàtic origen etimològic del nom de la Todolella. En comptes del Molí de Sant Onofre, hauríem de parlar de Sant Onofre del Molí Todoler?… Però açò es cosa de parlar-ho en un altre moment i context.

Prompte farà 100 anys del robo sacríleg i, això que, amb les seues bones mans, ha despertat Pep Querol no podem deixar-ho refredar. Gràcies Pep, tant de bo el teu excel·lent treball arribi, com deia aquell, al punt de servir per transformar les coses, una volta ja conegudes.

PS: Tenia estes ratlles acabades i a punt d’enviar-les a la redacció del Notícies quan, per aqueixos colps de fortuna que de vegades ofereix l’atzar, he ensopegat amb esta foto de la imatge de la Mare de Déu de les Neus (o de la Llum) de Saranyana. Una altra joia gòtica miserablement “desapareguda” en aquells anys foscos i sense gens de publicitat, jo només en tenia notícia de la seva existència gràcies a la memòria familiar.

Post Views: 7