Saint-Germain-l’Auxerrois a París i el seu orgue

La Sainte-Chapelle de París és la capella palatina edificada a l’Illa de la Cité a París, per impuls del rei Sant Lluís, amb la idea d’allotjar-hi la Santa Corona d’Espines, un bocí de la Santa Creu i altres relíquies de la Passió. Un gran reliquiari d’audaç, bella, esvelta, envidrada i lluminosa arquitectura. Diuen les fonts que aquesta capella va ser dotada d’orgue de bon començament i que aquest orgue va anar sent successivament reemplaçat els anys 1493, 1550 i 1771. Aquest darrer, fet pel mític organer François-Henri Clicquot, que el va construir al 1771 reutilitzant una part de l’instrument anterior i instal·lat a un buffet (l’aparador, el moble on s’instal·la l’orgue) extraordinari datat al 1757.

Arribada la Revolució, la Saint-Chapelle va ser desmantellada i al 1790 l’orgue va ser traslladat a la parròquia de Saint-Germain-l’Auxerrois. Situada al cor del Districte I de París, aquesta monumental església és producte d’una llarguíssima història que comença, ben probablement, amb una primera construcció al segle VI, sent probablement una de les quatre esglésies més velles de París. Coneguda aquells primers segles com a Saint-Germain-le-Rond (potser tinguera redona la seua planta), fou destruïda pels vikings al segle IX i reconstruïda al segle XI. Al segle XII començà a prendre la seua actual configuració, que serà definitiva ja al segle XV. Objecte de nombroses i contínues millores i renovacions, visqué també moments turbulents als anys següents a la Revolució.

Pels qui no conegueu gaire París, la parròquia de St. Germain [que cal no confondre amb la de Saint-Germain-des-Prés], és la parròquia del barri del Louvre, situada just al davant del Palau (actualment Museu) del Louvre. Per una millor orientació, penseu que l’església és a l’est del Museu, mentre que les Teuleries (les Tuileries) i la Piràmide de vidre són a la banda oest.

Per estar situada just al costat del Palais du Louvre, l’església va tenir sempre un lligam particular amb aquest lloc de residència dels Reis de França, de manera que fins al dinovè segle estigué intitulada com a Parròquia dels Reis de França. De manera anàloga, estigué considerada com a església dels artistes que, allotjats al Palau del Louvre, esdevenien automàticament parroquians de Saint-Germain.

La importància d’aquesta església és de tal magnitud que, després de l’incendi el 15 d’abril de 2019 a la Cathédrale Notre-Dame de Paris, Saint-Germain-l’Auxerrois va acollir la seu de la catedral parisenca, va ser la Catedral de París mentre Nôtre-Dame va restar inoperativa a causa de les seues obres de reconstrucció. La parròquia de Saint-Germain-l’Auxerrois acull també el Seminari de París.

En aquesta parròquia, l’orgue procedent de la Sainte-Chapelle ha estat objecte -no sense alguna controvèrsia- de ampliacions, millores i manteniment (1813, 1826, 1840, 1850, 1865, 1881, 1900  etc. fins a la darrera al 2008). Al punt que es diu que aquest extraordinari orgue jamais il ne connut un état que l’on puisse qualifier de définitif, és a dir que, immers en un continu estat de modificació i milloramenta, mai no s’ha donat per acabat. A les il·lustracions veieu una fotografia de l’orgue i la pintura que va fer Claude Monet de St. Germain l’Auxerrois l’any 1867.

El prestigi de l’Església Saint-Germain-l’Auxerrois, parròquia dels reis de França, la fama de Clicquot (considerat el més gran organer de semprearreu), el disseny innovador del bufet i la riquesa de la seva evolució fan d’aquest orgue un dels elements de més interès de la capital parisenca. Considerat com a una de les millors joies artístiques i musicals de París, no cal estendre’s ací en detalls ja publicats en planes especialitzades, només cal que feu un cop d´ull a aquests enllaços i ho copsareu a bastament.

Aquest orgue va tenir, al llarg del tot el segle XX només sis excepcionals titulars. Un d’ells, succeint el mític organista Léon Souberbielle, va ser Ricardo Miravet. Era l’any 1959. No és un detall colorista, és una grandesa més a ficar en valor en la Memòria del nostre enyorat Ricardo Miravet. No cal fer un gran esforç per capir el contrast tan rellevant entre la vida de les elits culturals parisenques i la realitat de la nostra comarca als anys seixanta, amb identitats, narratives i emocions col·lectives tan divergents. Livia i Ricardo saberen immergir-se, de manera resilient i dinàmica, en la severitat dels nostres costums, saberen ataüllar la vibrant energia adormida davall de les nostres experiències humanes, l’expressió paupèrrima i el nostre ineludible sentit del pertànyer. Van triar ser part de la comarca, va ser la seua elecció. Poca gent ho havia escollit.

Fa un any de la trista defunció de Ricardo Miravet i, amb aquest breu article, volem fer palès el nostre record permanent, tot posant en valor el context de la seua monumental activitat artística i cultural en el que va ser la seua vida professional a París, prèvia a tot el que va fer també a la nostra comarca.