Neix al Forcall l’any 1868, en una família molt arrelada en el poble. Els Frasne [Frasno], Juan de professió moliner i la seua esposa Jusepa Claveria, es van establir al voltant de 1650 en l’aldea depenent de Morella, en el Regne de València; els Penaroja [Peñarroya], Batiste i Ursula Balaguer ho van fer unes dècades abans. Generació darrere generació tots van néixer, treballar, es van casar i morir al Forcall. En aquest escenari se’ns dubte la seua vinculació amb la terra, la família i tot l’entorn va ser molt forta i el condicionà en el pensament i en la percepció de la perillosa i fatal situació en què es va trobar.

Orfe de mare al cap de pocs mesos de nàixer, va ser l’últim de sis germans del matrimoni d’en Bernardo Frasno i Joaquina Penarrocha. És de suposar que com en altres molts casos en famílies de l’època, que per pura supervivència el pare, al trobar-se sol per cuidar, educar i alimentar adequadament a les criatures que tenien entre deu anys i mesos d’edat va optar per formalitzar un segon matrimoni amb Mariana Monfort amb la que va tenir altres sis fills. Quedà orfe de pare a tretze anys, quan ell ja estava estudiant al Seminari de Tortosa.

En aquest context genealògic cal fer esment, en favor de la curiositat per la seua notorietat, de les vinculacions familiars que el van precedir i succeir. La seua mare Joaquina era filla del Groc del Forcall, Thomas Penarrocha, i en conseqüència era net i aleshores nebot de Manuela la filla confident del guerriller i del marit d’aquesta José Bordás, Pepet de Naci, autor del manuscrit “memórias de un voluntario carlista (1835-1874)”; una germanastra també anomenada Mariana Frasno, casada amb Antonio Eyxach [Eixarch], van ser els progenitors del professor que, a partir de la dècada de 1960, va treure a la llum la història del Forcall i el seu entorn comarcal, en José Eixarch Frasno.

En el seminari va destacar com a alumne, essent escollit pel que ara és beat Mn. Manuel Domingo y Sol, tortosí, fundador del Pontificio Colegio Español de San José de Roma. Formant part de la primera promoció d’estudiants d’aquest col·legi, en l’any 1892. A Roma, en la Pontificia Università Gregoriana, es titula batxiller en Sagrades Escriptures i doctor en Teologia; a Tarragona es llicencia en Dret Canònic. És ordenat prevere el 1906.

La seua trajectòria sacerdotal el porta a Riba-roja, Sant Mateu, a Nules com arxipreste, canonge magistral de Sogorb i penitenciari de Cartagena, ciutat on va participar com a membre del Bisbat en la fundació del diari La Verdad de Murcia en 1903.

De tornada a Tortosa és nomenat en 1923, canonge arcedià (títol actualment en desús) fent les funcions de gestor i administrador de la Catedral estant al capdavant del Capítol catedralici. És quan en morir el marit de la seua germanastra Mariana, que deixa cinc orfes, acull als dos més menuts, primer a Bernardo de deu anys se l’emporta a Cartagena, més tard quan va a Tortosa, també a José i els dos germanets ingressen per estudiar al Seminari d’aquesta ciutat. La resta de germans, Josefina, Antonio i Joaquin, més grandets, queden al càrrec de la mare que va faltar deu anys després del decés del seu marit. És quan el març de 1928 reunit el Consell de Família a l’Ajuntament del Forcall, del que ell era vocal i prèvia renuncia al càrrec, demana i se li dona la tutela dels dos menors (la majoria d’edat en l’època era a 23 anys). La vida de cadascun d’ells va per camins diferents, José escull continuar els estudis com seminarista; Bernardo s’incorpora al món del treball.

A partir de 1931, la situació política i social es va anant enrarint; el Bisbe Dr. Félix Bilbao li va encomanar la difícil missió d’intercedir entre diferents estaments de la societat civil i clerical que mostraven preferències polítiques divergents. Espanya acabava de deixar darrere la dictadura del general Primo de Rivera, el rei Alfons XIII s’autoexiliave i naixia la segona república amb Alcalá-Zamora de president. La societat estava revoltada i hi havia mostres d’evident inseguretat per la vida dels religiosos.

Va considerar que el millor per ell era tornar al seu poble, el Forcall. Aprofitant que el rector Juan Antonio Doménech es va jubilar, el bisbe en febrer de 1936 el va autoritzar a encarregar-se de la parròquia sense deixar les seues tasques en la catedral de Tortosa. La confiança amb els seus paisans era absoluta i estava convençut de què “al meu poble no me passarà res”

Aviat van arribar noticies de l’alçament militar, de què s’estaven cremant esglésies i que hi havia aldarulls per tot arreu. A finals de juliol se’l va obligar a tancar l’església del poble i suspendre totes les activitats de culte. Li van oferir passar-se a zona nacional, que no va acceptar. El nebot José li va buscar un amagatall, per ell i per Mossén Manuel Milián Boix, que feia poc havia estat ordenat sacerdot; però tampoc ho va voler. De res van servir les recomanacions de Ventura Gassol, conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya i de l’alcalde de Tortosa José Rodríguez que es desplaçaren expressament al Forcall, així com d’altres amics. A poc a poc es va adonar que la seua vida corria perill. Va ocultar-se pels singles de la roca del migdia, però els seus nebots Antonio i Joaquin, i Francisco Cervera, marit de la neboda Josefina, van demanar l’ajuda de la família Palos quedant-se uns dies a viure en els habitacles de la fàbrica de teixits de la seua propietat. El 29 de juliol el seu germà Tomás, jesuïta i excel·lent matemàtic, dos anys més gran, va ser assassinat a Barcelona.

Va voler salvar, entre altres imatges i objectes sagrats, les relíquies de Sant Víctor, ajudat per veïns i veïnes del poble, depositant-los per a la custòdia de Rosa Martín, vídua de Pascual Molinos, i posteriorment encarregà a José, el seu nebot seminarista, les traslladés a casa d’Asunción Monzón, vídua de Domingo Palos, i de la seua filla Dolores. Entretant, davant el temor que fossen definitivament requisades pel comitè revolucionari, Felipa Julvez, superiora del Colegio de Santa Ana, i José, que tenia els dits més menuts, van poder extreure de l’urna que protegia a les relíquies uns quants ossos que encara es conserven a l’església parroquial de Ntra. Sra. de l’Assumpció. Altres relíquies va amagar José Eixarch deixant-les en custòdia de Rosa Sabater quan el criden a files el 1937 i renuncia a seguir amb la carrera eclesiàstica.

No va poder evitar ser empresonat a Morella per ser traslladat a la presó de Castelló, a finals d’agost junt amb altres capellans i religiosos. El 2 d’octubre fou afusellat tocant a la tàpia del cementiri de Castelló.

El 30 de novembre, el seu nebot José, mossén Milián i Dolores Palos, acompanyats per un representant de l’Ajuntament del Forcall (del que desconec el nom) es van traslladar a la capital per treure el cos de la fossa comuna, reconéixer les seues despulles i trasllada-les al cementiri del Forcall on reposen en l’actualitat.

FONS DOCUMENTAL:

  • AMF – Arxiu Municipal del Forcall
  • APF  ̶ Arxiu Parroquial del Forcall

BIBLIOGRAFIA:

  • García Sancho, Manuel. Sacerdots diocesans fidels fins al martiri. Tortosa 1997
  • Milián Mestre, Manuel. Homenaje a Mosén Milián Boix. T1 i T2. Castelló  1987 i 1989
Post Views: 7