En el segle XV, la pintura volia imitar la naturalesa fugint d’idealitzar allò que es percep amb la vista. Es a finals del XVIII quan el pintor és lliure per interpretar i expressar els seus propis sentiments buscant la veritat en lloc de la bellesa. Després vindrà l’impressionisme, l’expressionisme, el modernisme i el cubisme. Precisament va ser contemplant una col·lecció de Claude Monet quan em va entrar el cuquet d’iniciar-me en la pintura a l’oli; difícil per la meva formació i mentalitat quadriculada d’escaire i cartabó. Paisatge i arquitectura, vaig pensar. En els inicis una professora d’arts plàstiques em va dir que una cosa es pintar i altra ben diferent es colorejar. Amb tota seguretat  estic mes a prop d’això últim, soc un aprenent en l’ampli sentit de la paraula i per res del món artista.

Dit això, m’adono que pintant racons de Forcall en el meu interior estic posant en relleu una historiografia amagada que va  més enllà de la tècnica i de la destresa pictòrica, de la línia, del color, de la llum i de la proporció. Pretenc situar l’obra en l’espai i en el temps associant-los al significat, idees i valors i al seu caràcter simbòlic, històric i cultural del que es representa. En cada racó vull veure una pinzellada d’història i en cada pedra un esquitx d’història. Es la meva particular versió del que sentien els paisatgistes del s. XVIII.

Em brolla del cap un episodi com va ser la I Guerra Carlina (1833-1839), l’enfrontament entre Isabel II i el pretendent al tron l’infant Carles Mª Isidre de Borbó, va ser molt més que un conflicte dinàstic, va ser un conflicte politicosocial fruit de múltiples causes. A Forcall ho tenim ben present, i així la ferma lluita del guerriller conegut con “el Groc del Forcall” ha quedat escrita en la seva història formant part inseparable de la llegenda popular.

Pinto, o si voleu colorejo, el carrer del Carme. Em situo en l’espai i reflexiono en el temps. Conegut pel carrer dels unflats, on notables famílies dels s. XV-XVI, van voler rivalitzar construint vetustes  edificacions. Al final està l’església parroquial d’estil gòtic, que encara conserva del s.XII l’àbsis, part dels murs exteriors, gàrgoles i el rosetó. La torre del campanar, barroca, es posterior, del 1760. En plena guerra una partida de carlins pren la població i la tropa isabelina aquarterada al poble s’atrinxerà al campanar, el cap carlí ordenà cremar palla per fer fum i obligar als soldats lliberals-pesseters a rendir-se. Malauradament no van saber dominar la situació i se’ls va escapar de les mans. L’església s’incendià i quedà reduïda a cendres, el campanar es va salvar. Es va reconstruir el 1850 amb un estil renaixentista. Mentre vaig estenent el pigment per la tela noto l’angoixa d’estar prop del fum i de les flames sentint en la llunyania crits de desesperació apagats pel clamor de la lluita.

El mateix experimento quan em poso davant el llenç blanc per representar el Convent església dels Dominics. Datat el 1609, amb rang de Priorat, “collegio y seminario donde se leen gramatica, philosophia y teologia no solo los naturales del lugar sinó tambien de los comarcanos porque tienen alli quien les enseñe las dichas facultades…”,  segons desig testamentari del mercader d’il·lustre família  Don Blay Berga. El general Cabrera va fer tancar a mes de 3000 soldats i oficials lliberals fets presoners en la batalla de Maella. Privats de salubritat i alimentació moririen mes de 1000, alguns foren afusellats als afores del poble. Em pregunto si tanta crueltat era necessària i m’agafen esgarrifances al pensar en el dolor i la negació de tota esperança que va caure sobre aquells infeliços. Ara el convent, en ruïnes, es propietat privada i l’església, dessacralitzada, propietat municipal on s’organitzen exposicions i actes culturals.

I que penso quan en començo els primers traços de l’ermita de Sant Josep?. Em ve al cap el Groc i el seu garrot. Els xiprers que envolten l’estàtua dedicada al Sant li servien d’amagatall. L’ermita d’estil barroc, va ser construïda el 1682. El porxo es creu, per recents cates,  es un afegit posterior. L’estàtua va ser donació d’un sacerdot forcallà de conviccions carlines que havia estat exiliat a Montpeller en la III Guerra Carlista (1872-1876), casualment de cognom Eixarch.

El Groc que mai va acceptar la pau de Bergara continua amb la seva particular guerra i al mig de la plaça Major afusellà a l’Alcalde-Secretari i Cap de pesseters de Forcall. Fora de pla veig al brigadier isabelí Borso fustigant a 103 homes forcallans. Ací el cadàver mutilat i desfigurat del Groc fou exposat a la vergonya pública. Era el 1844. En la seva acta de defunció van escriure “murió de desgracia”. Una ironia del destí. Atònit contemplo, en el meu imaginari, les tres dantesques escenes. El pinzell em pesa, pot ser que jo també porto un garrot a la ma.

Segueixo pintant… els masos, l’ermita de la Consolació, la nevera…, el palau dels Miró-Osset… entretant pinto i a mida que vaig avançant m’omplo de  sentiments i nostàlgia, Quan contemplo l’obra acabada se’m presenten un seguit d’imatges, com si fos una pel·lícula on els actors son els bons homes que han forjat la història del poble i han banyat de suor, i a vegades de sang,  els bancals del terme. Potser no he aconseguit pintar un quadre, però he estat pletòric de satisfacció d’haver colorejat un dibuix. M’aturo i xerrem una estona els colors i jo,  amb el blanc de la democràcia, amb el taronja del progrés, amb el vermell de la solidaritat, amb el verd de la natura, amb el blau de la unitat, amb  el groc de la imaginació, amb el marró de la terra, amb el violeta de la paritat, fins i tot amb el no color, l’elegant, sobri i seriós negre de la memòria. Parlem de tot un poc.

Post Views: 8