Rematàvem la primera part d’aquest article, publicat ací mateix la setmana passada, fent referència al castellà medieval Romance del Prisionero i a les seves adaptacions musicals contemporànies, així com a la seva hel·lenística prolongació de la mà de Rafael Alberti.

Medieval també, de contingut i forma eminents, de qualitat literària fornida i elevada, és l’intens poema Desert d’amics, de béns e de senyor (també conegut com El Presoner) del nostre morisc poeta i cavaller Jordi de Sant Jordi. Raimon en va fer una adaptació cantada [https://www.youtube.com/watch?v=UNsgBZ-k29g]. Lluny de laments tous es plany de ser luny de tot be, fart d’enuig e tristor, ma voluntat e pensa caytivada, me trop del tot en mal poder sotsmes; no vey algu que de me s’aja cura, e soy guardats, enclos, ferrats e pres, i no troba més consol, més conort que el fet de ser pres per haver servint tant com podia el seu senyor, el rei Alfons el Magnànim.

Més de quatre-cents anys després, al 1842, s’estrenà l’òpera Nabucco de Giuseppe Verdi [https://www.youtube.com/watch?v=MBYmhYxEvUM]. Inspirant-se en l’Antic Testament, el seu text rememora l’exili dels hebreus a Babilònia fa 26 segles. A l’escena segona del tercer acte, el cor d’esclaus jueus canta Va pensiero, commovedor cant col·lectiu d’un poble deportat i esclavitzat que enyora i anhela la seua llibertat. Himne, so de lament cru, que podria ser adoptat avui pel poble palestí. Va, pensiero, sull’ali dorate;… Arpa d’or dei fatidici vati,… traggi un suono di crudo lamento, o t’ispiri il Signore un concento che ne infonda al patire virtù.

De Rafael de León s’ha insinuat que els seus textos emanaven una certa aroma d’oculta homosexualitat. El mateix s’ha escrit de la lletra de Jailhouse Rock, [https://www.youtube.com/watch?v=gj0Rz-uP4Mk] la mítica cançó que, composada per Jerry Leiber y Mike Stoller, constituí una peça d’èxit monumental del seu llegendari intèrpret Elvis Presley, de la mateixa manera que ho fou l’indestriable i frívol film del mateix nom. Number 47 said to number three “You’re the cutest jailbird I ever did see I sure would be delighted with your company. Poc ens evoca aquesta Jailhouse Rock de l’any 1957 les petites meravelles clàssiques o tradicionals que hem anat comentant, tampoc la  coetània versió de Soy un pobre presidiario, que en aquells moments sonava en la versió d’Antonio Molina. Però l’àmbit de la cultura de masses dominant dels darrers cent anys, la nord-americana, també ha generat els seus bons elements d’introspecció lírica i pensament social.

Per exemple. de deu anys després, de l’any 1967 és una altra composició lírica I shall be released, de Robert Zimmerman, conegut com Bob Dylan [https://www.youtube.com/watch?v=MjtPBjEz-BA]. A la garjola i mentre el seu company, desesperat, proclama la seua innocència, un pres canta en primera persona i s’exclama davant del seu trist destí, se’n recorda dels qui l’han engarjolat i manifesta la seua esperança en l’alliberament. Els paral·lelismes amb Soy un pobre presidiario són clars, la universalitat i l’atemporalitat de la qüestió també.

Imatges d’un lirisme abassegador com la dels dos versos I see my light come shining
From the west into the east, on té una força tremenda la imatge poètica de la llum del sol movent-se d’oest a est, reflectida a la paret nord de la garjola on mos situa la cançó. Enllà de la seva essència crítica al cruel sistema judicial i carcerari, de les presons del cos i de l’esperit, aquesta cançó va esdevenir prompte un dels himnes de Dylan i va ser i ha estat a bastament versionada per un munt de cantaires i músics como Nina Simone [https://www.youtube.com/watch?v=XyCn8IC5RpE], Joe Cooker [https://www.youtube.com/watch?v=Dpyhl85MYmU], Joan Báez [https://www.youtube.com/watch?v=i7baiMm433c], Joni Mitchel i Van Morrison [https://www.youtube.com/watch?v=Ytd8f_XB5nU], Sting [https://www.youtube.com/watch?v=Mo1GRM4FhcI], The Flying Burrito Brothers [https://www.youtube.com/watch?v=EQQtKdXuCZ8] i moltíssimes més. Algunes són petites meravelles que és molt recomanable escoltar i gustar.

I si la nostra Mancomunitat o els nostres ajuntaments en programessin algun petit cicle de lectura de poemes o d’audició de cançons a les nostres antigues presons? Clàssics, republicans, franquistes, coplaires, poetes, cantautors, llatins, anglosaxons, jueus,… tots s’hi han referit. No és contra la cultura, és cultura a la contra. La presó, l’amargor dels presos, més que més els injustament encarcerats, la llibertat com a tresor suprem de les persones són, ja ho veiem, presents en la lírica i el drama de tots els temps. Encara queden enganxines com les que podeu vore a la il·lustració; els qui tingueu l’edat reglamentària, us en recordareu d’aquella sentida campanya de Nadal de 1976 que clamava que Per Nadal tots a casa. Campanya que menà a aquella amnistia de 1977 tant vilipendiada i torpedinada llavors com no ho va ser, en canvi, la de 2012, la que inconstitucionalment va beneficiar més de trenta mil incontribuents.

Post Views: 43