Alberti, Calderón, Camps, Escobar, de León, Molina, Montorio, Prada, Pelegero, Presley, Sampedro, de Sant Jordi, Verdi, Zimmerman.

¿Què fa ací esta petita llista de catorze cognoms ordenats alfabèticament però amb una certa aparença de embolic i desgavell? Escrita així, aquesta curta llista podria ser interpretada de moltíssimes maneres. Compto que, en els rengs que us dono a llegir a continuació i seguint els fils que us proposo, podré anar donant sentit a la llista.

Ángel Sampedro Montero, conegut com a Angelillo, fouun gitano vallecà i republicà (fet que l’obligà a fugir d’Espanya i exiliar-se després de la guerra) que, nascut el 1908, havia arribat fins i tot a fer pel·lícules amb Luis Buñuel y Carmen Amaya. Excel·lent cantant (sentiu-lo i escolteu les cançons als enllaços ací facilitats i ho comprovareu), molt popular a la seua època, va popularitzar joies de la cançó espanyola com ara La hija de Juan Simón [https://www.youtube.com/watch?v=mCGjg4mCgxg], Mi jaca o, al 1935, Soy un pobre presidiario, un deliciós, reivindicatiu i avantguardista pasdoble on un presidiari expressa les seues emocions i esperances, [https://www.youtube.com/watch?v=qYcVPa9rtPE]. …Qué feliz que voy a ser cuando te podré tener reclinaíta en mi pecho…

Vint anys després, als anys cinquanta, aquesta mateixa cançó renaix a la popularitat, aquesta volta de la mà del malagueny Antonio Molina que, nascut al 1928 (vint anys després que Angelillo), va ser també un extraordinari cantant que va triomfar amb cançons com Soy minero o Adiós a España. El context del moment és de tòpics, infinits en nombre, enormes en aversió i ridículs en substància. Pareu compte i compareu la lletra amb la que cantava Angelillo, la nova versió de Soy un pobre presidiario [https://www.youtube.com/watch?v=szYVKIVC0Uk] cantada per Antonio Molina, perd l’aire reivindicatiu, pren un gust més ranci i capgira ginefòbicament el seu sentit. …feliz no puedo ser por culpa de una mujer… aquel amor tan grande me ha traído aquí…

Però sorprenentment Antonio Molina cantà i enregistrà més d’una versió d’esta mateixa cançó. Escolteu amb atenció esta altra [https://www.youtube.com/watch?v=IKBJ70lsuog] amb una lletra que manté el to general de les dues versions anteriors, però on trobem elements molt sorprenents, com ara l’hipertext que cita Calderón.

Ahora veo que es fetén lo que dijo Calderón: este mundo es muy pequeño, en la vida todo es sueño y los sueños, sueños son. Un gir inesperat en la història d’aquest pasdoble amb aquesta referència textual i directa a La vida es sueño, excel·lent obra de Pedro Calderón de la Barca, pur teatre barroc castellà del Siglo de Oro, estrenada a 1635 i que, aromatitzat en la tristor i la injustícia carcerària, té com a tema central la llibertat del ser humà.

Els autors de Soy un pobre presidiario en fan uns dignes aggiornamientos molt ben defensats, força ben cantats, pels seus successius intèrprets. Però… qui són aquests autors? Si seguim la informació que ofereixen als seus portals la SGAE (Sociedad General de Autores de España) i la BNE (Biblioteca Nacional de España), la llista d’autors d’esta cançó és extensa. Resumint molt, la música hauria estat composada per l’oscense Daniel Montorio Fajó, mentre que la lletra inicial fóra mèrit de Concepción Camps Molins i Mauricio Torres. De la lletra nova n’estarien autors Rafael de León i José Luis Sáenz de Heredia, ambdós aristocràtics membres del Règim. No li falta sentit a esta informació que permet consolidar les hipòtesis de que la referència a Calderón fos incrustada, encastada, per de León i/o Sáenz de Heredia.

Probablement, alguns de vostès, amables lectors, tinguen més a la memòria la versió més moderna d’esta cançoneta que, amb la mateixa lletra citant Calderón, encara dues dècades més tard, va popularitzar Manolo Escobar (1931-2013), el popular cantaire que meravellà tota una generació d’espanyols, amb el seu cant i la seua simpatia. [https://www.youtube.com/watch?v=GQr98HoSCP0].

Calderón dóna un vol excels i intel·ligent al tema del vell romanç medieval castellà, el Romance del Prisionero, una exquisida i emotiva composició poètica tradicional que musicaren Joaquín Díaz i -molt més reeixidament al meu gust- el gallegoparlant Amancio Prada  [https://music.youtube.com/watch?v=q2MR4Yq8Rqo] …que ni sé cuándo es día ni cuándo las noches son, sino por una avecilla que me cantaba al albor. Matómela un ballestero; ¡dele Dios mal galardón! Amargor del presoner apaivagada pels versos d’esperança de Rafael Alberti, en la seva Canción 60: Prisionero de León, matáronte el avecica que te cantaba al albor. Libre, vendrá una mañana en que escuches tu avecica cantando de rama en rama. No sense agrair els impagables consells i la col·laboració amb que he estat obsequiat pel professor Lluís Messeguer per confegir estes ratlles, així com la gentilesa de la gran Pilar Dolz per permetre’m il·lustrar-les amb la seua obra, us emplaço, amables lectors, a la lectura de la continuació d’aquest article que preveiem publicar ací mateix la setmana que ve.

Post Views: 19