Ara fa tres anys, la Unió de Periodistes Valencians, organització de la qual formo part, vam impulsar l’Agenda d’Expertes, una pàgina web a la qual els i les periodistes podem acudir quan necessitem una font experta per a un reportatge i volem que aquesta veu siga femenina. “Per què una veu femenina? – es preguntarà el o la lector-. És que no són igual de vàlides les opinions dels homes que les de les dones?”. I tant que ho són, però precisament per això les organitzacions professionals tenim l’obligació d’habilitar recursos per tal de visibilitzar les aportacions femenines a través dels mitjans de comunicació. Perquè el discurs mediàtic és essencial per configurar la nostre percepció del món.

I malauradament a hores d’ara el discurs mediàtic encara és molt masculinitzat. Segons l’informe Monitoreo Global de Medios de l’any 2015 -fins ara l’últim anys de publicació-, les dones només representen el 28% de les persones que apareixen a les notícies. Només en la secció de successos guanyem els homes. Casualitat? Segurament no, perquè és en aquestes seccions que solen encabir-se les notícies sobre violència de gènere. Segons aquest mateix estudi, només el 9% de les veus expertes que apareixen en els mitjans de comunicació, són dones. Només un 9%. És una xifra pírrica si tenim en compte que representem el 51% de la població.

L’Agenda d’Expertes, tot seguint el model d’altres comunitats autònomes perseguia capgirar aquesta xifra, aconseguir que les dones apareguen com a veus d’autoritat en igualtat de condicions respecte dels homes. Poc més d’un mes després de posar en marxa aquesta ferramenta digital, en col·laboració amb les universitats públiques valencianes, més de 300 dones s’hi havien donat d’alta. En l’actualitat, és a dir, tres anys després del seu llançament, en són 503.

La xifra podria dur-nos a l’autocomplaença, però crec que això seria un error. A hores d’ara l’Agenda és troba amb un topall molt difícil de superar: la sensació i el convenciment de moltes dones de no tenir el currículum suficient, de no ser mereixedores de la categoria d’ “expertes”. Això, els ben puc assegurar, no passa en el cas dels homes, que es llancen a opinar sobre açò o allò sense tenir-ne cap tipus d’expertesa acreditada.

És el que en teoria feminista se’n diu la síndrome  de la impostora, la idea preconcebuda segons la qual una dona, per més bona que siga, no estarà a l’altura dels seus companys masculins. Perquè a les dones no ens han educat -em referisc a una educació no explícita, és a dir, aquella educació que ens arriba a través dels gestos, de les actituds quotidianes, dels comentaris a primera vista intranscendents- per destacar ni per erigir-nos en veu d’autoritat. No és fàcil lluitar contra aquest estat de coses, contra aquesta inèrcia atàvica que ens impedeix ser protagonistes, ser escoltades, ser tingudes en compte. Perquè aquesta absència, aquest silenci, també apuntala un discurs masculinitzat, on els interessos i les problemàtiques específiques de les dones es negligeixen.

No és casualitat, de fet, que en els centres d’estudis comarcals les dones siguem quasi bé un exotisme. Perquè formar-hi part significa assumir una certa autoritat i perquè, a més, és una tasca que requereix de temps. I si d’alguna cosa no disposem les dones, sobretot a partir de la trentena, és de temps. Perquè a partir del moment en què formem una llar, la carrega de tasques domèstiques que assumim és molt més alta. No és que ho diga jo, és que ho diuen totes les enquestes d’ús de temps. S’hi ha avançat molt en aquest camp, però el gruix continua recaient en la part femenina de la parella.

En bona mesura per això, les dones estan absents o són minoritàries en les entitats cíviques, en els centres d’estudi, en les associacions de lluita per ves a saber quina causa. Perquè no tenim temps; perquè estem exhaustes de fer equilibrismes entre els horaris de treball i les responsabilitats familiars; perquè de nosaltres no s’espera que estiguem en una reunió de l’associació de veïns a les nou de la nit, sinó donant el sopar i gitant les criatures; perquè la càrrega mental -i emocional, que d’aquesta se’n parla menys- que suportem diàriament és tan feixuga que a penes no deixa un espai buit en el nostre cervell; perquè, en definitiva, les obligacions familiars aixafen qualsevol possibilitat d’involucrar-se plenament en l’activitat pública i cívica. No crec que siga casualitat que, mentre les dones estem absents de determinats camps d’actuació cívica, som majoria en les Associacions de Pares i Mares de les escoles. Aquesta segregació és una mostra palmària del llarg camí que ens queda per recórrer per assolir la igualtat entre els homes i les dones. Perquè no és tracta de fer les coses per heroisme, ni per una voluntat suïcida sinó que es tracta d’involucrar els homes i les dones en un canvi de mentalitat. Les dones hem d’estar en els llocs de responsabilitat. Hem de tenir la valentia de trencar aquestes cadenes invisibles que ens impedeixen tenir una veu pública. Hem de deixar de mossegar-nos la llengua per por a incomodar, per estar fora de lloc. Hem de trencar amb les cadenes invisibles  que ens imposa la societat i les que ens col·loquem nosaltres, sense adonar-nos-es. I als homes els correspon fer un pas enrere, un pas còmplice. Un moviment que no significa una renúncia sinó un acte de valentia. Perquè només d’aquesta manera la pròxima generació creixerà en igualtat de condicions.

Post Views: 9