Molts llocs ens n’evoquen d’altres, alguns sons ens evoquen olors, certes olors ens evoquen imatges, força imatges ens evoquen emocions, emocions que mos evoquen records. I tots els records mos evoquen fets, fets que ens evoquen indrets i així seguiríem una infinita cadena, amb anelles que es van repetint i entrellaçant fins a constituir-se en una geomètrica malla. 

A nosaltres, un cert atavisme emocional, referències ancestrals, una antiga isolació, poden fàcilment evocar-nos la nostra comarca. Fets, emocions, gustos, olors, imatges, moments, espais, etc. ens l’evoquen. Recíprocament, la nostra comarca ens remembra també paisatges, imatges, olors, gustos, emocions, fets, moltes coses.

Hi ha llocs i moments molt més propicis a aquesta mena d’evocacions. Em va passar a un petit país on el mot confinament, tant a la boca de tots aquests darrers temps, té una concreció material i un sentit quotidià. Em vull referir a l’Agion Oros, el que més comunament coneixem com a Mont Athos, un minúscul país, paisatge, comunitat, estat (oblideu-vos del concepte contemporani d’estat) independent (oblideu-vos del concepte contemporani d’independència) i atemporal (oblideu-vos del concepte contemporani del temps).

Una miqueta més de tres-cents kilòmetres quadrats, assentats sobre un paisatge molt paregut al nostre, a una latitud quasi idèntica a la nostra (escassos minuts al nord del paral·lel 40) i vora el Mediterrani. És la més oriental de les penínsules de la Calcídica, aquells tres ditets que apareixen als mapes a l’est de la República Hel·lènica. Es tracta d’un país pen-isolat, voltat de mar per tot arreu, excepte per la part de la muntanya santa que arriba als dos mil metres d’alçada.

L’estat està constituit per una confederació de monestirs ortodoxos i altres petites comunitats escampades en veritables masos quasi a la nostra manera. Els vint monestirs, que s’organitzen prou autònomament, estan vinculats, cadascun d’ells, a les diverses esglésies nacionals ortodoxes. Jurídicament parlant, els seus habitants tenen la nacionalitat grega, però de fet el país és plenament independent i la bandera que hi voleia és la de l’antic imperi bizantí.

El vaig visitar l’any 91 i ignoro si en aquests quasi 30 anys transcorreguts hi hagi pogut haver algun canvi rellevant. No hi havia electricitat ni maquinària de procedència industrial, la vida era un calc de la que devia haver estar a les edats mitjana i antiga. Com als masos de la nostra comarca no fa tants anys, o com a molts dels nostres pobles si n’exceptuem els avantatges de l’electricitat. Només un vellíssim i desmarxat cotxe de línia feia a diari el trajecte entre el portet de Dafni i la capital Karies, un carreró amb unes quantes cases.

Els monestirs són tots masculins i hi està absolutament prohibida la presència de qualsevol dona, de manera que a l’Agion Oros no hi ha nascut mai ningú i, si no han canviat les coses des de que hi vaig ser o canvien en el pròxim futur, les amables lectores d’aquestes ratlles no el podran visitar mai.

L’accés, impossible per les dones, era molt difícil pels homes. Només una edat mínima de vint-i-set anys, un laberíntic procediment administratiu (que passava per l’ambaixador espanyol i una alta funcionària del ministeri d’afers exteriors grec), un viatge de dia i mig des d’Atenes (tren fins a Tessalònica, bus fins a Uranúpolis i embarcació fins a Dafni) i l’evident irradiació d’una barba suficient per demostrar la masculinitat biològica indiscutible, permetien la fi feliç de l’accés a l’Agion Oros. S’ho valia.

L’embarcament a Uranúpolis exigia lliurar el passaport al capità de l’embarcació. El viatge marítim, asseguts en terra, escortats per un estol de dofins locals, fins a l’arribada al port, on sorprenentment, trobaves un petit bull d’homes de tota classe, monjos, treballadors, passavolants, carrilanos, aventurers, creients, etc.. El cotxe de línia amb tots els seus seients d’us preferent pels monjos… L’arribada a Karies, travessar el poble a peu per anar a parar al que semblava l’edifici principal on -imagino que per raó del meu origen geogràfic tan exòtic- vaig ser el darrer en recuperar el meu passaport i rebre el meu Diamonitirion, el salconduit que, datat en calendari julià, em facultava per moure’m lliurement, a peu, és clar, per tot el territori i allotjar-me en qualsevol dels monestirs, això sí, per un màxim total de tres nits i pernoctant-hi cada nit a un monestir diferent.

No hi ha lloc a aquestes línies, ni cal, entrar en el detall dels seus prodigis artístics, naturals i antropològics, substrat d’aquella tan especial vida monàstica. Limito les meves referències, per tant, a quatre o cinc ratlles, els traços de les quals poden servir-vos d’esbós imaginari. Una hospitalitat als monestirs i sobretot a les petites comunitats com només havia trobat, representació subjacent comuna, als masos de la nostra comarca i llocs pareguts. Ofrenes rebudes de dolços cubs de carabassa confitada acompanyada de gotets d’un excel·lent aiguardent. Una petita admonició simultània a la benedicció rebuda de sant Paísios, a un mas no molt lluny del monestir de Koutloumousiou, on s’havia establert i hi rebia pelegrins. La trobada amb el pare Ambrosius, ex benedictí francès convers a l’Ortodòxia, impressionantment cultivat i intel·ligent, que em va explicar algunes de les meravelles bibliogràfiques que hi tenen. Llargues converses nocturnes (érem entre l’equinocci de tardor i el solstici d’hivern) amb llibres i pelegrins en les que saltaven de discussions bizantines a explicar-me que l’Agion Oros ha estat respectat sempre per tots els invasors de l’Hèlade, inclosos els Nazis, amb una excepció, la dels almogàvers catalano-aragonesos que sí van gosar profanar aquella terra i envair-la. Una breu trobada amb el pare Simeon, monjo també convers, d’origen peruà, castellanoparlant i a qui Vargas Llosa va dedicar un corinti article, de lectura recomanable, a El País del 29 de setembre de 2002.

No és gens difícil imaginar el què i el perquè al llarg de segles, foscos i no tan foscos, successives colles d’homes decidiren refugiar els seus cossos i les seus ànimes, les seues vides, en un petit paradís calcídic, donant concreció física a esta mena de confederació teocràtica.

Les societats evolucionen com a fruit de processos socials, econòmics, polítics, culturals i ideològics caracteritzats per la seva contradicció i conflicte, així com per diversos punts de bifurcacions possibles, dicotomies que poden generar eixides en direccions diferents, en funció de les capacitats de mobilització i les relacions de força entre col·lectius i discursos presents. Tant de bo que els que mos han de succeir, amb els seus sentirs i idees, l’encertin.

Post Views: 7