Els xiquets corrien darrera del cotxe de línia i nosaltres els miràvem incrèduls traient el cap per la finestra d’aquell autocar vell i lent. Ens havien anat a rebre a la costereta de la carretera cap a l’empalme amb la de Morella-Sorita i fins que s’aturava a la plaça del poble, davant el palau dels Osset-Miró, no ens deixaven. Tots s’amuntegaven davant les portes per on teníem que eixir els viatgers, més d’un agosarat s’empinava agafat a la finestra per tafanejar el que hi havia dins el vehicle. A vore qui ha vingut…, cal dir que no només s’acostaven els xiquets a les portes del cotxe correu, els homes que ja havien tornat del monte i estaven petant la xerrada o jugant a cartes als dos bars de la plaça també s’apropaven prudentment amb la mateixa finalitat. Entretant els menuts posàvem els peus a terra els nostres pares s’afanaven a agafar les maletes -de fusta-, les bosses i altres estris en caixes de cartró, que havien fet el camí en la baca damunt del sostre del cotxe de línia junt amb les saques de correus que portaven la correspondència que a l’endemà repartiria el carter i altres paquets amb destí als comerços del poble.

Encara no hem entès com els pares eren capaços de traginar tantes coses patint tantes incomoditats. Ara ens queixem a mida que anem omplint el maleter del cotxe.

Nosaltres amb un tímid hola i una mirada expectativa ens dirigíem als amiguets que recordàvem de l’any passat mentre els tios i cosins que havien vingut a rebre’ns ens feien un petó acompanyat del sabut ‘que gran t’has fet i com has crescut’, una mica avergonyits i desubicats abaixàvem el cap i ens agafàvem de la ma de la mare.

Era l’inici de la nova aventura d’aquell estiu, un més, com tots els estius de la nostra infantesa. L’aventura dels nens, fills d’emigrats forcallans, criats en un pis de la industriosa Barcelona que els portaven els mesos estiuencs de vacances escolars al poble dels pares. Estàvem en la incipient construcció de la classe obrera mitjana en plena postguerra.  Després aspiraríem a ser de la classe mitja alta. Encara hi havia manca de molts productes a les ciutats, li guardàvem el torn a la cua de l’estanc al pare per poder accedir, amb la llibreta de racionament, al paquet de tabac de ‘picadura’. 

S’emprava quasi un dia en anar de Barcelona a Forcall, agafant a l’Estació de França de Barcelona el tren, anomenat col·loquialment “sevillano” -a Andalusia li deien “el catalán” per raons obvies- en els seients de fusta de la 2ª classe, a les 7 del matí fins a l’estació de Vinaròs on una tartana ens portava al centre de la població per pujar al cotxe de línia que feia el trajecte Vinaròs-Morella i en  aquesta població agafar un altre cotxe correu que feia el trajecte Morella-Alcorisa; afortunadament Forcall era la primera parada, eren les 7 de la vesprada. La locomotora era elèctrica però passat Tarragona, en un ‘apeadero’ la canviaven per una de vapor; no cal dir que la velocitat baixava i el més divertit pels crios era que si t’assomaves a la finestra la cara et quedava emmascarada per les volves del fum de carbó cremat. Dinàvem dins el tren, la mare sempre preparava una fiambrera amb pollastre rostit i fruita. Espectacular. El trajecte amb els cotxes correu -pot ser amb les rodes massisses- transcorria per carreteres que no coneixien l’asfalt, el ferm era sauló compactat amb apisonadora, pot ser algun tram enquitranat.

A les corbes de Vallivana l’autocar tenia que fer maniobra i a vegades fins i tot feien baixar als viatgers –recordem alguna agüeleta, espantada,menudeta, vestida totalment de negre, mocador al cap, faldetes fins els peus, mitges i espardenyes, amb el Rosari a les mans- entretant el cobrador guiava al xofer que amb força agafava el volant per dominar la dura direcció del vehicle. Tot aquest trasbals formava part de l’aventura.

No concebíem tenir cotxe propi, això era sols privilegi de gent de diners, malgrat alguns veïns es pensaven, o així ho manifestaven, que tots els que veníem de Barcelona érem rics. A l’estiu no aneu a treballar i us paguen igual, recordo que alguna vegada havia escoltat li deien al meu pare i a la mare, les dones no treballeu perquè els vostres homes guanyen moltes perres.  Era l’època que a les dones els posaven al DNI, profesión: sus labores. Lluny estàvem d’imaginar cap on aniria el món. Pensem que a vegades els que havien emigrat buscant oportunitats per guanyar-se la vida i que podien tornar de vacances al poble ni ho afirmaven ni ho desmentien ni entraven en discussió per tal d’alimentar un poc el tantes vegades malmès ego. Si tu ho dius… o, pensaven, si la meua dona no treballa es perquè jo soc el que porto el sou a casa. Tot això, nosaltres, ho vam reflexionar molts anys més tard.

De camí a casa teníem dificultats per caminar per l’empedrat dels carrers, se’ns torçaven els turmells i ens feien mal les plantes dels peus. Quan arribaven a casa, nosaltres no perdíem el temps i enseguida eixíem al carrer, no sense una certa timidesa, on els nostres amiguets veïns ens esperaven per jugar al mocadoret o a tocar i parar. Pobres innocents, no sabíem córrer sobre aquells cantells rodats, ells sempre ens guanyaven, enseguida estàvem de morros a terra i amb els genolls pelats tornàvem plorant la casa. Els amiguets, incrèduls, ens deien forasters teníeu que ser, cada any os passa lo mateix i és que no apreneu… A més ens guanyàvem la bronca dels pares, ens esperaven per anar a la font de la plaça a buscar aigua amb els càntirs, l’aigua corrent encara no havia arribat a les cases.  Aquella aventura no començava bé…, com cada any.

No ens podíem escapar els primers dies de patir de les ja sabudes cagarrines… el canvi d’aigües, ens deien… i perquè canvien l’aigua?, pensàvem.

Al passar pels carrers notàvem l’olor que sortia de les cases, una olor forta procedent dels corrals de cadascuna d’elles. Totes tenien bestia de càrrega, burro, burra o matxo, gorrino, gallines, conills i algun corder que un pastor el recollia cada dia per ajuntar-los en ramat i eixir a pasturar. Mosques, moltes mosques. Amiguets nostres passaven pels carrers recollint les bonyigues que deixaven anar els animals, nosaltres ho miràvem una mica de reüll. Aviat aquella olor formaria part de nosaltres. Era un privilegi que algun veí ens deixés agafar el ramal i acompanyar-lo a abeurar a la cavalleria o al monte muntats sobre la saria. El millor de tot era pujar al trill en l’època de la sega. Inoblidable. Esta aventura ja mereix la pena… quan ho expliquem als de Barcelona…

Els nostres horaris els marcava el rellotge de la casa de les escaletes de la plaça e el campanar de l’església, a la una del migdia a córrer cap a casa a agafar un poal i el xurull per omplir-lo d’aigua fresca de la font de la Vila i dinar, a les cinc a berenar (pa sucat amb vi i sucre o amb oli i sal i excepcionalment amb una pressa de xocolata) i a casa del Rector a recollir un pot de llet en pols que agafava d’un bidó marcat amb lletres de tinta negra U.S. (no ens plantejàvem res, agafàvem el pot ple i contents anàvem a portar aquell trofeu a casa; anys més tard vam descobrir que allò era una almoina que donava el govern americà als nens de les zones pobres de l’Espanya de la post guerra), a les vuit les campanes cridaven a vespres, a casa per sopar i quan tocaven les onze de la nit a casa a dormir. Ens fèiem una mica d’embolic amb les hores… a vegades per calcular bé el temps teníem que preguntar a alguna persona gran i la resposta podia ser la una, que son les dotze velles. No acabàvem d’entendre allò de les hores velles. Quan tornem a Barcelona explicarem que al poble hi han hores noves i velles… Quina aventura…

Els xiquets del poble eren, de llarg, molt més espavilats que nosaltres. Corrien més, tenien molta punteria amb el tiraxines (li deien tirador) que s’avien fet ells amb una branca d’arbre en forma de Y i una tira de goma gruixuda de cambra de bicicleta, caçaven pardals als oms de la carretera i nosaltres ni teníem tirador, ni punteria ni caçàvem pardals. Ens envaïa una enveja continguda. Una cosa compartíem, a tots ens agradava, el plaer de fer lo prohibit, anar a la bassa de la fàbrica a banyar-nos, o a la del molí Matalí o al toll de la Grellera. Cap sabíem nedar però en el subconscient ho fèiem en el millor estil, despullats (els pares per res del món podien sospitar que ens havíem remullat), portàvem una canya i lligat en un fil, un suro i un ham, algun barb picava. Invariablement al creuar el riu per les passeres els xiquets forasters teníem moltes possibilitats de relliscar i caure a l’aigua; als xiquets del poble, més destres, no els vam veure caure mai. Les sabates xopes sols delatava que havíem estat al riu, res més. Malauradament sempre hi havia algú que ens havia vist i es clar, li deien a les nostres mares els vostres xiquets estaven banyant-se a la bassa, un dia tindreu un disgust… Això significava un càstig de no eixir a jugar amb els amiguets en dos o tres dies, sort que no es complia mai, els nostres amiguets ens venien a buscar i pregaven a la mare que ens deixes anar i davant la insistència, la mare es rendia no sense llançar a l’aire un parell d’amenaces per si se’ns ocorria tornar a la bassa. Més aventures que explicar als de Barcelona…

Ah !, no oblidarem de comentar-los que al poble totes les dones son ties nostres, la tia Paca, la tia Mariana, la tia Doloretes…, i tots els homes, tíos nostres, el tio Vito, el tio Manuel, el tio Francisquet…, ells no tenen tantes ties i tios…

Ens cridava l’atenció no conèixer a molts dels pares dels nostres amiguets, no els veiem mai. A la mare sí. No gosàvem preguntar i ells tampoc en parlaven… quan ja érem més grandets vam saber que estaven fent la campanya de la Greda i fins setembre no tornarien al poble.

Ara ens en adonem que casi mai o mai jugàvem amb les xiquetes…, com si no existissin…, va ser molts estius més endavant quan les van descobrir, però això son altres aventures…

Cantàvem aquell poema de Federico García Lorca ‘La Tarara’, no sabíem més que la primera estrofa, que repetíem, repetíem i ens fèiem un fart de riure:

La Tarara, sí; / la tarara, no; / la Tarara, niña, / que la he visto yo

L’estiu se’n va i amb ell nosaltres també del poble. Endarrere queden dies de complicitats, de solidaritat, de camaraderia junt amb algun d’enterbolit, d’enutjós. Però tots ens deixaven un bon record, una agradable sensació d’aventura… Ho explicaríem tot, tot, als de Barcelona. Ells no saben res de tot això.

El viatge de tornada ja no era una aventura, era un suplici… interminable. Els ulls se’ns humitejaven quan amb la vista enrere veiem desaparèixer el poble. L’última mirada a la roca del Migdia. Adéu !!!, fins l’estiu que ve. Els xiquets forasters marxàvem, els amiguets que quedaven al poble ens esperarien, ells continuaven amb les seves peripècies.

Ens adormíem i somiàvem en tot el  que explicaríem als de Barcelona… preparàvem el relat de les aventures que acabàvem de viure. Teníem dotze hores per endavant.  Després tornaríem al pis de la industriosa Barcelona. En el xiquets forasters d’ara, perduren aquelles aventures?. De segur son unes altres, però aventures al fi i al cap.

Post Views: 20