Al temps del nostre aprenentatge a l’escola sovint teníem la sensació d’haver de considerar coses que no ens interessaven gens. El que s’hi ensenya no té una utilitat immediata si no tenim en compte que el principal valor és el d’anar ordenant la plaça més alta i anar-nos acostumant a les funcions del pensament.

Cal que passe el temps i que vagen cristal·litzant les vivències en el nostre interior per anar comprenent el sentit de moltes d’aquelles coses que ens feia la sensació de no servir per a res. Una d’eixes, la recta dels nombres reals, que resulta ser una bona imatge per il·lustrar tota una colla de fenòmens i situacions en les quals es poden observar direccions oposades de funcionament.

Trobo que eixe model també és aplicable a les tendències dels comportaments i de les actituds humanes.

Tenim un punt de partida o de referència, punt zero, i dues direccions oposades amb possibilitat d’anar fent i continuant tant en un sentit com en l’altre. Des del punt de partida cap a la dreta no hi ha fi, sempre es pot anar més enllà. Del zero cap a l’esquerra tampoc no hi ha ni fi ni compte i d’eixa falta de límits en diem infinit, positiu o negatiu. Pels dos costats es pot anar sempre més avant en eixe joc de contraris que ens anem trobant a la vida i que ens demana amb constància insistent prendre partit per una o altra de les opcions, exercint una de les nostres meravelloses qualitats, la llibertat.

En el quadre teniu unes quantes qualitats, que són les que ara vull considerar, referides al nostre comportament col·lectiu. Podeu considerar les que vulgueu. Cadascú pot fer les enumeracions i consideracions que cregue oportunes. L’observació i l‘anàlisi, a més de no estar prohibides, són un bon exercici per mantenir despert l’enteniment.

Bé, la consideració que volia fer és l’anàlisi dels paràmetres sobre els quals s’organitzen i es desenvolupen les festes, que es podrien definir com l’avorriment col·lectiu, isotòpic i sincrònic (perdoneu el sarcasme).

Si posem sobre la recta dels nombres reals la forma de celebració o la direcció o deriva que van prenent arreu, cap a quina banda ho decantaríem?

No creieu que les nostres celebracions van tenint un caire cada volta més decantat cap a l’esquerra de la referència, que seria la direcció de la qual cal apartar-se i fugir?

Trobo que es tira massa pel dret sense parar-se a pensar, reordenar i replantejar una mica les coses i d’eixa forma, amb el temps, s’arriba a una situació d’allioli indiscriminat i indestriable en la qual ningú sap què cal fer, com, quan i per què.

Altres vegades es pot caure en el que en algun moment he descrit com ignorància conscient, que consisteix a simular que no se sap com cal fer les coses per poder fer-les al propi gust i manera.

Tinc, sovint, la sensació de ser pesat. De dir sempre el mateix i, si no canvia la dinàmica dels fets, ho haurem d’anar repetint fins que un o altre ens faça cas. Si les coses sempre es fan igual no hi haurà manera possible d’explicar-les ni considerar-les de manera diversa, m’imagino.

Consueta vilescunt ja deien els antics, la rutina degrada les coses i, a pur de no pensar-hi, van manifestant una certa tendència cap a la desnaturalització o l’entropia com a mesura del desordre d’un sistema. És per això que cal un esforç d’imaginació i de renovació per tal d’anar redreçant totes les actuacions i les manifestacions que ens van quedant obsoletes.

De totes maneres, també cal tenir present que moltes coses que encara fem tenen com a únic valor el fet de ser anacronismes.

Caldrà destriar bé.

Post Views: 40