La llengua catalana al País Valencià. El principi de la fi

«Hi ha tres tipus de falses veritats: les mentides, les maleïdes mentides i les estadístiques». Aquesta frase, popularitzada per l’escriptor i còmic nord-americà Mark Twain, condensa la intrahistòria de l’elaboració de l’última Enquesta de coneixement i ús social del valencià amb què ens va obsequiar la Conselleria d’Educació el proppassat pont de la Puríssima. Si no sou uns malalts de la llengua, probablement no estareu al cas de la polèmica suscitada per l’aparició d’aquest estudi sociolingüístic que, per estalviar-vos faena, vos avanço que simplement certifica amb xifres el que ja sabíem: la nostra llengua s’està morint. En un país normal la transcendència d’aquesta constatació hauria copat titulars a les principals capçaleres mediàtiques, però a les del nostre dissortat retall de riba de la Mediterrània només ha quedat espai per al nou desastre d’Annual protagonitzat per Luis Enrique i els seus.

Si «el medi és el missatge», tal com va encunyar Marshall McLuhan, el tripijoc de la Direcció General de Política Lingüística ha sigut, senzillament, de manual. La interpretació més immediata d’aquest moviment ens permet concloure, sense por a equívoc, que l’enquesta es va publicar amb nocturnitat i traïdoria, enmig d’un dels principals ponts de l’any i mitjançant una pírrica nota de premsa, perquè la devastació de les dades vessades les feia fins i tot indigeribles per al més comboiant dels valencianistes. Una altra interpretació, menys evident però més simptomàtica de com estan les coses, ens adverteix dels esforços realitzats pel Consell per evitar problematitzar una qüestió candent com la de substitució lingüística, més encara en vespres de l’inici d’una nova cursa electoral en què la dreta autòctona recorrerà de bell nou a empastrar el debat polític amb les proclames pseudoidentitàries de sempre.

La llengua, per tant, constitueix un elephant in the room, un problema incòmode el qual és millor no atiar ni menys encara fer-ne bandera en una societat profundament alienada que, a més, ja és aclaparadorament castellanoparlant. Assimilar aquesta realitat en tota la seua magnitud, defugint romanticismes contraproduents, esdevé una pedra de toc de maduresa política, un axioma de la realpolitik autòctona que tot aspirant a renovar cadira a Palau s’ha d’empassar. Al País Valencià, la millor política en matèria identitària passa per la ficció de la no-política, ço és, per una antipolítica que delimite bé els llindars del que no només és correcte, sinó també concebible. I aquests límits, en qüestió de llengua, els marca un idealitzat bilingüisme harmònic fill del consens estatutari.

La realitat, però, és tossuda, i les dades que aboca l’Enquesta són ben eloqüents. Abans, d’analitzar-les, però, i a manera de descàrrec, caldrà fer un acte de fe per a creure que la metodologia, de la que pràcticament no diu ni pruna el document, compleix uns estàndards de qualitat dels quals ningú hauria de dubtar si no fora perquè conceptes basats en l’autopercepció com «Sap parlar bastant bé» o «perfectament» generen inevitablement malfiança. Ben segur que en aquesta última cohort s’autoubiquen molts dels neoparlants que han fet fortuna als informatius d’À Punt agredint sense complexos l’audiència amb una fonètica grotesca. En contrapartida, també deu haver-n’hi que afirmen parlar un valencià deficitari malgrat ser-ne nadius per allò de no parlar «d’acadèmia».

Tot amb tot, a l’àrea tradicionalment catalanoparlant del País Valencià, aquella batejada com a «zona de predomini lingüístic valencià» per l’extemporània Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, només el 19,5% de la ciutadania parla sempre en valencià a casa i el 17,5% l’usa sempre o generalment amb les amistats. En la mateixa línia, únicament un anèmic 15,5% de la població parla amb la parella la llengua d’Enric Valor. Les xifres d’ús privat són, per tant, absolutament demolidores; sense pal·liatius. Les d’ús públic, inferiors com en qualsevol llengua minoritzada, ni tan sols paga la pena de detallar-les.

Els tafurs de la Conselleria, que abans de la publicació de l’informe s’han esmerçat durant més d’un any a maquillar el cos de «la morta viva» llombardiana, han volgut càndidament fer passar bou per bèstia grossa en recalcar que mai no hi ha hagut tantes persones que saben escriure en vernacle o que la competència lingüística a zones tradicionalment castellanoparlants també s’ha incrementat significativament. Ara bé, no és cap secret que el llatí o l’hebreu continuaren sent llengües d’instrucció segles després d’haver desaparegut dels carrers.

Fins ací, el que diu explícitament l’enquesta. El que cal llegir entre línies és bastant més sucós, però. I és que entre informació supèrflua, omissions, alteracions d’ordre de prioritat i representacions capcioses el treball dista molt de facilitar una lectura intuïtiva i diàfana dels resultats. En primer lloc, el que deliberadament hi camuflen és la més important de les conclusions: l’ús del valencià, el principal paràmetre que informa de la vitalitat d’una llengua, ha experimentat una fortíssima davallada en tots els àmbits. A casa i amb els amics hi ha caigut més d’un 25% respecte de l’enquesta de 2015, els resultats de la qual no s’hi han inclòs per raons òbvies. El daltabaix és encara més lacerant si contrastem les xifres de l’any 1998. Aleshores el 40,9% dels valencians utilitzaven sempre el català a la llar, més del doble que en l’actualitat.

En segon lloc, la Generalitat Valenciana no ha segmentat les xifres d’ús per edat, encara que sí que ho ha fet amb les de competència. Altrament dit, si desglossàrem per franges d’edat eixe esquifit 19,5% de ciutadans que parlen sempre valencià a casa, observaríem com la majoria d’ells són persones d’edat mitjana o avançada. Ras i curt, la gent jove, aquella que garanteix la pervivència d’una llengua, ha desertat al castellà. Heu sentit en quina llengua juguen els xiquets dels Ports quan els nostres pobles s’omplin d’estiuejants?

En tercer lloc, la zonificació geogràfica de la cartografia que inclou l’Enquesta recorre al gerrymandering, un vell estratagema que consisteix a englobar sota una mateixa demarcació realitats socials diferents per traure’n rèdit polític. A tall d’exemple, la Plana Alta i Baixa, comarques més castellanitzades, s’haurien de separar de les més septentrionals per tal de facilitar l’estudi diferencial de les dinàmiques de territoris demogràficament divergents. Finalment, tot i que podríem estendre’ns més, l’informe no aborda la dimensió qualitativa de la llengua, la qual mereixeria una anàlisi singularitzada que inexorablement trauria a la llum un empobriment lexicogràfic, gramatical i fonètic sense precedents.

En conclusió, i d’acord amb els paràmetres de la Lingüística, el català ha entrat en vies d’extinció al conjunt del territori valencià després de vuit segles d’història entre nosaltres, tot seguint les passes d’altres indrets com la Catalunya del Nord o a l’Alguer. A la persecució política, legal i ‒fins i tot‒ física multisecular, que havia subsumit els valencianoparlants en una diglòssia indestriable del tall de la transmissió intergeneracional enregistrat inicialment a les principals zones urbanes, s’hi han sumat darrerament els estralls de la globalització, un fenomen imparable que mitjançant el ràpid trasbals d’un considerable volum de població al·lòctona i la multiplicació exponencial de l’oferta d’oci en castellà ha anul·lat les cures pal·liatives de la timorata (sub)normalització lingüística encetada a la Transició.

La vella consigna del comte-duc d’Olivares, «que surja el efecto sin que se note el cuidado», ha fructificat finalment per a gaudi dels qui sempre han apostat per la servil assimilació a la cultura d’una Castella transvestida d’Espanya. La seducció irradiada per l’univers hispanòfon ha esdevingut el cop de gràcia, un cant de sirena per al jovent que, sumada a l’efervescència del nacionalisme espanyol, al lawfare d’un Estat on la supremacia lingüística adquireix rang constitucional, i a les inèrcies històriques heretades han acabat per tocar de mort la llengua dels nostres avantpassats. El compte enrere està en marxa i decisions polítiques com l’eliminació de les línies educatives en valencià, la no-reciprocitat comunicativa amb Catalunya o la degradació de la competència lingüística funcionarial, implementades totes per un govern autonòmic nominalment valencianista, en cap cas convoquen a l’optimisme enfront d’un procés amb visos d’irreversibilitat que ens condemna a la militància romàntica per una causa perduda.

Font: Ernest Querol et al. (2016), Models dinàmics de competició entre llengües, aplicats al cas català-castellà, al País Valencià, Anuari de Psicologia de la Societat Valenciana de Psicologia, 15(2).