LA IDENTITAT OBLIDADA

Qui perd els orígens perd la identitat. Aquesta frase que en algun lloc he llegit, sempre ha estat present en el meu cap. Els que ens agrada recuperar la connexió amb les nostres arrels, amb la història i les cultures que ens han precedit, si podem esbrinar d’on venim entendrem millor qui som i què és el que ens fa diferents dels altres.

Un dia clar de primavera estic gaudint de la solitud caminant per les muntanyes que van veure néixer als meus ancestres; en una terra de frontera, entre el regne de València, el d’Aragó i la Catalunya Nova. Quatre moles envolten el poble i la vall per on discorren els tres rius que barrejant les seves aigües flueixen més enllà en una sola direcció cap al mar, és un punt d’encontre que dona lloc a alguna cosa nova i única. El sol llueix encara tímid, reposo davall una carrasca que m’ofereix una agradable ombra acompanyada d’una brisa matinera que m’omple de carícies. Faig ulls clucs i deixo volar la imaginació.

­Escolta, et veig preocupat, t’estic observant des d’allà en els llimbs. No saps d’on vens i estàs en una recerca desesperada dels que portem la teva sang i t’hem precedit en aquest desagraït món en el que ara t’hi trobes.

El cor em batega acceleradament.

­En quin idioma em parles? Gairebé no t’entenc.

­Parlo el mateix idioma en que els trobadors, els poetes cantors, divulguen la literatura i la música en una llengua vulgar perquè ho entenguem els que sols sabem fer la guerra, els pagesos i el burg que som tots illetrats. Uns li diuen occitan, d’altres lenga d’óc. I tu?, el per mi desconegut català?

­Però, qui ets?

­No ho sé ben bé. Em diuen Pere d’Exarc. Fa moltíssims anys que vaig néixer i no recordo quan va ser, tampoc de quan vaig morir. Fills, segur en vaig tenir molts i escampats per tota la riba de la Mediterrània, però no encerto en endevinar quines dones van ser les seves mares. La història que t’han ensenyat els savis i que llegeixes en estranyes escriptures i cartularis em fa dubtar més.

T’hauran explicat que un cavaller, mossèn Jaume Febrer, va tractar dels llinatges de la conquesta de València i el seu regne; que sabrà ell del que va passar centúries després del meu pas per la terra; hi ha qui diu que tot el va escriure aquell home era inventat, tot mentida, i d’altres afirmen que tot era cert.

TROBA CCXXIX

Vingué Pere Eixarch de Francia i Teról

Quant lo Rey Nanfós siti va posarli

De gent forastera, ab un fenebol,

Lo qual arrimar, ans de ixr lo Sol,

Va rompre una bretja sense que estorvali

Pogueren dels Moros la defensa forta,

E els Bous que soltaren del Fort al desllis.

Rendida la Plaza, veu lo Rey que importa

Sustentarse en ella, è al Eixarch exhorta

Es quede en Teròl, è que Flor de llis

De or sobre roig, pose en son tapis.

Alfons VIII de Castella, amb l’ajuda d’Alfons II d’Aragó i altres nobles, va organitzar una campanya militar per conquerir Terol, un llogaret sota domini musulmà en aquell moment. Jo vaig ser un dels mercenaris  que va participar en aquesta campanya; vaig crear la meva pròpia host -que feina i generosos sous em va costar- i des d’Elna, allà en l’Occitània, ens posarem a les ordres del rei castellà.

­Vas ser un emprenedor?

­No, de cap manera, era el meu ofici. Feia la guerra per guanyar-me la vida, altres treballaven la terra perquè jo pugues menjar i d’altres oraven i proclamaven sagrades escriptures per salvar la meva ànima. Jo els corresponia conquerint noves terres pels reis, comtes i senyors i tots poguessin continuar amb la seva labor.

­Escolta… el teu nom Exarc, Eixarc, Eixarch…, ara derivat a Ejarque… vols dir que tu no m’amagues que eres un serf, un servent de la gleva, un captiu de la terra i que el que buscaves és el benefici del rei a fi que el teu senyor et donés la llibertat?

Em traspassa amb una mirada ferotge i, prudentment, no gose insistir.

I què va passar?

­Vaig pactar amb el rei que tot el que jo i els meus homes aconseguirem de valor en les nostres incursions ens ho quedaríem i per ell seria la terra i faria esclau als que sobrevisqueren. No va caldre guerrejar gaire, en un parell de setmanes de setge vam entrar dins la població. En vaig matar molts, vaig fer un bon botí i em vaig quedar amb dues joves sarraïnes que vaig pensar i així va ser, que em farien bon servei. Els dos reis estaven molt contents del meu comportament durant la batalla i m’ho van agrair, i tant que m’ho van agrair!; em van nomenar cavaller jurant vassallatge amb dret a lluir per mi i tots els meus descendents, per sempre i més, escut d’armes. Una flor de lis sobre camp de gules. T’ho pots creure? I això no és tot. Em donaren el govern del lloc, però la feina administrativa i la política no és el que m’agrada i pocs mesos després vaig marxar a guerrejar a altres indrets.

­I on vas anar?

­Doncs no ho sé. En algun patracol hauràs llegit -perquè tu has de saber llegir i escriure, no?-, doncs, haurà llegit que jo era un reconegut noble franc que vaig fer fama en la segona croada impulsada pel papa Eugeni III i a la que es va adherir el meu rei Lluis VII [de França] en compliment al vassallatge que li devia. Havíem de recuperar els territoris perduts que anys abans les tropes cristianes van conquerir per la protecció dels peregrins a Jerusalem i a tota la Terra Santa. Va ser un fracàs. Pot ser per això no me’n recordo o no vull en recordar-me.

­Escolta, escolta…, la segona croada va ser entre els anys 1147 i 1149, i la conquesta de Terol el 1171. Estàs fet un embolic i m’emboliques a mi. I no vas lluitar en contra dels heretges albigesos, aquells que ara anomenem càtars? Disculpa, t’estic parlant del 1208. T’embolico més, oi?

­No home, no! Clar que no vaig anar! D’aquesta n’he sentit alguna cosa. Jo no en sé res de calendaris. Va ser una mala idea del papa Innocenci III, capaç de tot per tal de conservar el poder i que cap creença aliena a la seua li fes trontollar la cadira gestatòria. Va ser una croada de cristians contra cristians i en terra cristiana. Jo no hauria anat, matar per matar no m’interessa. Si no hi ha un botí clar, no vull saber-ne res.

­I? Doncs?

­Escolta’m tu, ara, a mi. No remenis més. No trauràs aigua clara. Ja t’he dit que no sé ben bé qui soc. Et recomano que creguis, si això et complau, que ets un descendent meu -fet probable i no impossible perquè també t’he dit que vaig tenir molts fills amb moltes dones i en molts llocs- i fes-te fer un anell d’or reproduint el meu escut d’armes, que també és el teu, si el vols. I així, si et convé, segons tu, hauràs recuperat la teva identitat. Has entès qui ets? Ets diferent dels altres? I… seràs més feliç?

Obro els ulls, deixo de somiar, el sol escalfa, l’ombra s’ha bellugat de lloc i la brisa no hi és. Tota la resta continua igual. Les arrels perduren.