Als dos articles precedents d’aquesta sèrie s’abordava la notòria disminució del nivell de les aigües del riu Bergantes experimentada en les últimes dècades. Convé recordar que, mentre als anys seixanta el seu cabal mitjà superava els 2,7 m3/s, la dècada passada amb prou feines arribà als 1,1 m3/s. Traduït a xifres anuals, el volum desaiguat al riu Guadalop havia caigut un 60%, des dels 87 als 35 hm3. Per a fer-nos una millor idea de la magnitud de la davallada, la capacitat total de l’embassament de Calanda és de 54 hm3.

La primera hipòtesi explicativa d’aquest fenomen apuntava al canvi climàtic com a responsable principal. Tanmateix, l’anàlisi de l’evolució de les dades climatològiques resultava no concloent. L’increment d’1,9ºC de la temperatura mitjana registrat en l’últim segle a Morella ha comportat sens dubte un augment de l’evapotranspiració. L’alteració dels patrons de pluges ha tingut també repercussions negatives sobre les reserves dels nostres aqüífers. Però, lluny del que es podria esperar, la precipitació acumulada anual no només no s’ha reduït, sinó que durant la centúria passada ha crescut més d’un 10%. En conseqüència, si bé la incidència del canvi climàtic no pot qualificar-se en absolut de negligible, tan sols justifica una fracció d’aquell 60% de baixada del cabal esmentat més amunt.

Si atenem a l’efecte directe l’acció antròpica sobre el medi fluvial, el darrer tram del franquisme i la Transició, època en què es va produir un veritable punt d’inflexió al règim del Bergantes, coincideixen amb un seguit transformacions de caràcter econòmic i social que incidirien manifestament sobre els usos hídrics. A tall d’exemple, l’any 1965 va arribar l’aigua corrent i el clavegueram a les cases del Forcall. El líquid element havia sigut fins aleshores un bé escàs que calia transportar des de fonts pròximes als nuclis urbans. Encara que la població multiplicava l’actual, l’absència d’una simple aixeta a les llars en reduïa dràsticament el consum. No cal dir que en aquella Espanya en blanc i negre els rentaplats eren artefactes de ficció i els rudimentaris inodors existents només acaronaven les delicades natges d’uns pocs privilegiats. Menció a banda mereix la dutxa, un hàbit que tardaria anys a generalitzar-se després de la instal·lació dels primers lavabos. Per acabar, és menester no oblidar que les piscines públiques no van proliferar als Ports fins a la dècada dels noranta.

Segons l’INE, el consum domèstic mitjà d’aigua per persona és d’aproximadament 133 litres al dia. Una xifra que perfectament multiplica per deu la de seixanta anys enrere. Fent un càlcul ràpid, els 6.825 habitants censats als Ports el 2021 requerien 908.000 litres diaris i 331 milions d’anuals. Això sense comptar l’increment de la població en períodes vacacionals, que en algunes localitats triplica la resident habitual, ni el substancial input demogràfic que representa el turisme a localitats com Morella. A manera d’il·lustració, la capital dels Ports va rebre més de 200.000 visitants l’any 2022, l’equivalent a unes 550 persones diàries o el 25% addicional del seu padró. Cal no perdre de vista, a més, que aquest perfil de consumidor duplica fàcilment la despesa d’aigua respecte de la d’un veí qualsevol.

Per tal de completar el quadre, mentre la indústria ha jugat les últimes dècades un rol discret en l’economia comarcal —Vilafranca n’és la gran excepció—, el sector primari ha continuat ocupant una posició relativa destacada en comparació a les regions urbanes. En aquest sentit, els canvis en els usos del sòl lligats a l’abandonament dels camps de cultiu i les pastures han dut parella una recuperació de la cobertura vegetal que, al seu torn, hauria reduït l’aportació als rius[1]. Això no obstant, podria objectar-se que la pèrdua d’escorrentia per l’expansió de la massa forestal s’hauria vist compensada per la desaparició del regadiu de subsistència, històricament molt important a la vall del Bergantes.

Pel que fa al subsector de la ramaderia, escau seguir l’estel traçat per Julià Pastor en aquesta mateixa columna el desembre de 2020[2]. La dècada dels setanta coincideix amb la proliferació de multitud de granges —majoritàriament— porcines arreu del nostre territori. Els Ports ja comptava amb una llarga tradició ramadera prèvia, però. De fet, el cens de 1510 hi comptabilitza més de vuitanta mil caps de ramat —fonamentalment oví—[3], nombre que Madoz eleva per damunt dels noranta mil el 1865[4]. Amb el desarrollismo les coses començarien a canviar i el 1962 ja s’hi computaven 26.000 porques i 5.000 caps de boví. El Cens Agrari del 2020 registra a la comarca agrària de l’«Alto Maestrazgo» —malgrat el nom, coincideix pràcticament a la perfecció amb la comarca dels Ports— 10.000 caps de boví, 130.000 de porcí, 36.000 d’oví i caprí, i 343.000 d’aviram[5].

En condicions normals, les vedelles adultes arriben a l’escorxador amb un pes mitjà aproximat de 250 kg, els porcs de 100 kg, els corders de 22 kg i els pollastres —descuidarem altres tipus d’aviram— de 2,6 kg. D’acord amb Mekonnen i Hoekstra, la petjada hídrica directa —no té en compte l’aigua destinada al cultiu dels cereals que es transformaran en pinsos, ja que procedeixen sobretot de l’estranger— és de 550, 457, 459 i 313 litres per cada quilogram de carn produïda, respectivament[6]. Així les coses, el còmput total del consum anual de recursos hídrics de les explotacions instal·lades a la ribera del Bergantes ascendiria a uns 8 hm3. Encara que per tal de conéixer el diferencial d’aigua consumida imputable al creixement de la ramaderia a partir de 1970 caldria conéixer la cabanya existent amb anterioritat a eixa data, no queda dubte del profund impacte que hi ha tingut sobre el cabal del Bergantes.

No cal dir que l’estimació realitzada admet esmenes de tota classe, des de l’ajustament per edats i races del bestiar al nombre de parts anuals, passant per l’evidència que ni tots els Ports pertanyen a la conca hidrogràfica del Bergantes ni tota aquesta via fluvial circula exclusivament per la nostra comarca: també hi discorre pels termes veïns de la Cuba, Mirambell, Cantavella, l’Anglesola i Mosquerola. Siga com vulga, i com ja es va avançar a manera de descàrrec en l’article anterior, en cap cas s’ha volgut revestir aquest escrit amb credencials científiques. Ans al contrari, des del primer moment l’exhaustivitat ha estat sacrificada en l’altar del pragmatisme per mor de limitacions epistemològiques insalvables, així com del seu esperit merament divulgatiu.

Comptat i debatut, pot concloure’s que una part substancial dels 50 hm3 anuals que ha perdut l’aportació del Bergantes en l’últim mig segle són imputables a la conjunció dels efectes prematurs del canvi climàtic i d’una pressió creixent sobre els recursos hídrics exercida pel consum domèstic i les activitats econòmiques. Entre aquestes últimes hi destaquen el turisme i, molt especialment, la ramaderia, un negoci que, d’altra banda, ha permés tirar endavant a moltes famílies dels Ports. Entre elles, la de qui subscriu aquestes línies.

[1] Sánchez Fabre, Miguel (2018): «Valoración y clasificación de la irregularidad interanual: Aplicación en la cuenca del Ebro», Anales de geografía de la Universidad Complutense, 38, 1, 137-160.

[2] Pastor, Julià (2020). «Dèficit hídric», Notícies, 1417.

[3] Royo Pérez, Vicent (2020). «Ganadería e integración del espacio regional: la organización y la gestión de las pasturas en las fronteras de la Corona de Aragón, siglos XII-XIV», Historia Agraria, 80, 7-36.

[4] Madoz e Ibañez, Pascual (1847). Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar, Madrid.

[5] Instituto Nacional de Estadística (2020). Cens Agrari, Madrid.

[6] Mekonnen, Mesfin i Hoekstra, Arjen (2012). «A Global Assessment of the Water Footprint of Farm Animal Products», Ecosystems, 15, 401-415.

Post Views: 16