La baixada del riu (II)

A la primera part d’aquest article, publicada fa un parell de mesos, s’abordava un problema mediambiental insidiós que sembla haver passat inadvertit no només per als poders públics, sinó també per als sectors de la societat civil més sensibilitzats amb la preservació de la natura. Es tracta de l’evident reducció del cabal patida en les últimes dècades pel Bergantes, principal via fluvial i autèntica columna vertebral de la comarca. Les xifres parlen per si mateixes: d’un cabal mitjà de 2,77 m³/s i un mòdul —o descàrrega— anual de 87,55 hm³ entre els anys 1950 i 1970, a 1,10 m³/s i 34,73 hm³, respectivament, entre el 1990 i el 2018.

El dramàtic daltabaix experimentat en un interval de temps irrisori a escala geològica obliga a la formulació d’una sèrie d’hipòtesis —no excloents— per a explicar el fenomen. Abans, però, d’entrar en matèria, convé advertir a manera de descàrrec que la metodologia —bàsicament, a ull— emprada per a validar el que al capdavall tan sols són meres conjectures no passaria el peer-review ni del full parroquial de l’església de Sant Miquel d’Herbeset.

Manifestades les reserves pertinents, l’enraonament més instintiu podria dur-nos a concloure precipitadament que la palmària reducció del nivell de les aigües és una evidència inqüestionable més dels estralls que ja està ocasionant el canvi climàtic. Al cap i a la fi, la greu sequera que assota la península Ibèrica i els estiatges històrics que vam presenciar l’any passat a bona part del continent europeu, amb imatges paoroses de rius com el Rin o el Po pràcticament secs, apunten en aquesta direcció. Cal, però, actuar amb prudència i recórrer una vegada més a la ciència per a evitar caure en apriorismes reduccionistes.

L’anàlisi de les dades brindades per l’observatori de Morella revela que la temperatura mitjana entre 1922 i 2015 va augmentar 1,9 ºC a la capital dels Ports.

Si tenim en compte que el gradient adiabàtic, és a dir, el descens de temperatura que sofreixen les masses d’aire en moviment vertical, és de 0,65 ºC cada 100 metres d’elevació en condicions mitjanes, podem afirmar —no sense risc de simplificar— que la comarca dels Ports ha «perdut» 300 metres d’altitud en el període estudiat. Altrament dit, les temperatures de Morella fa cent anys eren equiparables a les de Torre Miró en l’actualitat, si fa no fa el mateix que ocorre amb Cinctorres respecte de la Creu del Gelat. Escau preguntar-se aleshores: com ha afectat aquesta alteració tan notòria dels valors del termòmetre al règim fluvial del Bergantes?

Unes temperatures superiors impliquen una major evapotranspiració o pèrdua d’aigua per evaporació del sòl i de les plantes. Aquesta circumstància redunda en detriment de l’escorrentia superficial —barrancs, rambles, etc.— i, especialment, de la infiltració que alimenta els aqüífers, actors crítics als climes mediterranis en contrarestar la irregularitat de les pluges i pal·liar així els alts i baixos dels rius de règim no nival. Precisament les nevades són un altre dels actius clau per a garantir la bona salut de les aigües subterrànies. La gent del camp coneix millor que ningú la seua transcendència atés que la neu fosa assaona bé la terra i recarrega les fonts —«Any de neu, any de Déu», diu el refranyer. Ara bé, un treball de recerca de l’IES de Vilafranca dirigit per Jordi Marín, company del CEP, constata que l’increment tèrmic ha comportat un descens de 2,5 dies de neu anuals només des del 1975. I el decrement va a més. Aquelles narracions noucentistes de Pascual Madoz que descriuen «altas montañas […] cubiertas ordinariamente de nieve» o les nevades antològiques relatades en cròniques bèl·liques sobre les carlinades semblen pròpies, llicències poètiques a banda, de latituds molt diferents de la nostra.

Si passem a examinar l’evolució global de les precipitacions, sobta constatar que en l’última centúria no només no s’han reduït, sinó que han crescut al voltant d’uns 80 l/m² anuals a Morella. El treball de Jordi Marín corrobora aquest extrem contraintuïtiu en registrar també un increment de 74 l/m² a l’any a Vilafranca. No estem parlant realment de tan poca cosa com podria semblar. 70 litres en cadascun dels metres quadrats dels 1.038 km² de conca que queden riu amunt del medidor de Sorita són aproximadament 70 hm³ anuals addicionals, dels quals entorn d’una quarta part esdevenen escorrentia superficial i subterrània.

La geomorfologia també juga un paper remarcable en la distribució dels recursos hídrics. El relleu subtabular —en moles— característic de la comarca determina que bona part de l’aqüífer del Bergantes siga penjat. En altres paraules, l’aigua retinguda per les moles s’escapa fàcilment per les fonts que trobem al peu dels cingles. Això impedeix que percole fins a estrats més profunds, on contribuiria a elevar el nivell freàtic, o siga, a aproximar les aigües subterrànies a la superfície —i, per tant, als llits dels rius. Aquesta tipologia de relleu no és, en conseqüència, massa favorable a llarg termini ja que contribueix poc a compensar la sobreexplotació a la qual la proliferació de pous —legals i il·legals— està sotmetent les nostres reserves hídriques —a tall d’exemple, la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre ha multiplicat en les últimes dècades el nombre i profunditat d’aquestes infraestructures a localitats com Sorita i Villores per tal de garantir el subministrament d’altres pobles dels Ports.

Malgrat el creixement en termes absoluts de la precipitació anual acumulada, el progressiu allargament del domini de les altes pressions per efecte de l’expansió sense precedents de l’anticicló de les Açores ha alterat el patró de les pluges, tot afavorint sequeres més llargues. També s’han tornat més freqüents els episodis de pluges torrencials per la conjunció del sobreescalfament de la Mediterrània i de l’entrada cada vegada més recurrent des de latituds circumpolars de depressions aïllades a nivells alts de l’atmosfera (DANA) a causa de l’alteració del jet stream o corrent en doll. La intensitat d’aquestes tandes de precipitacions satura ràpidament la capacitat d’infiltració del sòl, raó per la qual no es tradueixen en una recàrrega proporcional dels reservoris, sinó que conformen regalls superficials amb un gran poder erosiu. En resum, la reducció de la regularitat pluviomètrica i dels dies de neu marquen una tendència a la subtropicalització del clima dels Ports que ineludiblement ha tingut efectes deleteris per al Bergantes. Fora de les pretensions d’aquest article ha quedat per la seua complexitat tècnica l’estudi de la incidència sobre el clima local de la central tèrmica d’Andorra, activa entre 1981 i 2020. Altres qüestions com l’impacte sobre els aqüífers de les prospeccions d’hidrocarburs realitzades en el passat —a Cinctorres, Portell o Mirambell— o la sempiterna conspiranoia de les avionetes que presumptament desfan tronades donarien també per a moltes especulacions. Finalment, si aquest treball ha abordat principalment la influència dels paràmetres naturals sobre el sistema hídric del Bergantes, la tercera i última part se centrarà en l’avaluació de les conseqüències de l’acció antròpica.