L’octubre del 1939, poc després d’haver esclatat la Segona Guerra Mundial, Winston Churchill afirmava en unes declaracions a BBC Radio: «No puc pronosticar l’acció de Rússia. Es tracta d’un trencaclosques revestit de misteri i reclòs en un enigma. Però potser hi haja una clau. La clau és el propi interés nacional rus». Les paraules del premier britànic conserven plena vigència vuitanta-tres anys després, en un anèmic context postpandèmic en què la megalomania de Putin, la desorientació d’Occident i el desplaçament cap a l’est del centre de gravetat geopolític internacional amenacen de desintegrar les runes de l’ordre de la postguerra freda.

La invasió russa d’Ucraïna representa el penúltim episodi de l’onada de tensions deslliurada entre l’antic centre i perifèria soviètics des del final de la perestroika. Després d’una breu i malaguanyada aproximació al liberalisme democràtic a principis dels noranta, una de les principals obsessions de Rússia ha sigut recuperar l’esplendor perduda, objectiu que implicaria reivindicar la seua àrea d’influència tradicional enfront de l’avanç de l’OTAN i la Unió Europea.

A banda de la inqüestionable dimensió geoestratègica, l’agressió perpetrada pel Kremlin en posseeix una altra de simbòlica atés que Ucraïna ocupa un lloc prominent en l’imaginari nacionalista rus. No debades, la  «Petita Rússia», terme que durant l’època dels tsars al·ludia a bona part de l’actual territori ucraïnés, constitueix el centre espiritual de la cultura eslava, els orígens polítics de la qual es remunten al Rus de Kíev, un protoestat medieval fundat el segle IX de la nostra era.

La metanarrativa neoimperial de la Rússia de Putin es retrotrau, doncs, a temps premoderns. El poble rus mai no va desenvolupar una identitat que poguera contenir-se dins els límits de l’estat nació, la qual cosa explicaria que el nacionalisme, consagrat com a leitmotiv en el seu discurs polític contemporani, estiga farcit de referències irredemptistes que apunten a la restauració d’una «Gran Rússia» al cor del continent eurasiàtic.

Més enllà de la derivada territorial, el pensament polític rus ha estat determinat durant segles per una idea nacionalvinculada a una suposada missió civilitzadora ineludible. Des de mitjan segle XIX, aquesta visió ha calat gradualment ‒també de manera implícita durant l’època soviètica‒ fins a erigir-se actualment en pal de paller del discurs oficialista. Un relat on, malgrat la seua plasticitat, hi trobem una sèrie d’axiomes com el rebuig a Occident i el liberalisme, la mística de la unitat cultural eslava, i una perimetrada vocació expansiva trufada de suprematisme ètnic. A la confluència d’aquestes tres variables se situa precisament Ucraïna, a qui l’«irreverent» anhel d’emancipació per integrar-se a l’esfera institucional i cultural euroatlàntica li ha costat una tràgica sotragada de conseqüències encara imprevisibles.

La singularitat dels esdeveniments que hem presenciat en les últimes setmanes ens obliga, tanmateix, a prendre certes precaucions a fi d’evitar caure en apriorismes o traçar paral·lelismes directes amb altres punts calents del territori de l’extinta Unió Soviètica. Així les coses, l’actitud del Kremlin s’ha interpretat des de dues aproximacions divergents. La primera d’elles, recusable, postula un escenari en el qual la nomenklatura hauria abraçat les tesis de l’eurasianisme més agressiu per tal de desplaçar les fronteres de la Federació cap a l’oest en una sort d’intent de restauració de l’antic imperi. L’anàlisi en retrospectiva de les dues últimes dècades revela, nogensmenys, que Moscou no ha desplegat una política exterior nítidament expansionista.

La segona interpretació, també parcial, concep l’agressió russa com una reacció davant el que els dignataris del Kremlin percebrien com una amenaça existencial als seus interessos nacionals. Certament, les aspiracions de l’OTAN i de Kíev, que anhelaven ampliar les fronteres de l’Aliança Atlàntica fins a la mateixa frontera amb Rússia, han sigut un element determinant a l’hora d’induir l’acció del règim de Putin. Amb el temps, han donat ales als qui mostraven a Moscou un rebuig frontal a l’arquitectura securitària impulsada pels Estats Units durant ‒i després de‒ la guerra freda.

No obstant això, i més encara tenint en compte que l’ampliació de l’OTAN feia dècades que estava damunt la taula, aquesta explicació resultaria insuficient sense atendre a un component fonamental de la política com és l’emocional. En el cas que ens ocupa, aquest últim vindria llastrat des del 1991 per un sentiment d’inferioritat i «inseguretat geogràfica» arrelat en el més profund de la psique russa al que no se sostrauria el seu líder i ex tinent coronel del KGB, qui voldria culminar el seu mandat ta(n)cant amb lletres d’or un capítol gris de la història pàtria.

La qüestió d’Ucraïna constituiria, per tant, un deure indefugible per a Putin tant pel seu valor geoestratègic com al·legòric. En ésser percebuda com la filla botiflera de la Mare Rússia i el potencial «cap de pont» d’Occident en sòl eslau, esdevindria el ressort imprescindible per a la redempció dels traumes pretèrits russos i la recuperació de l’autoestima i les credencials de gran potència en un nou horitzó multipolar.

Tot amb tot, la crisi que estem vivint marca el final anunciat d’un ordre de postguerra freda basat en la preponderància d’Occident ‒que sempre ha gaudit de més soft power per a fer valer els seus interessos‒ i edificat sobre la base del respecte a la sobirania territorial de les repúbliques nascudes de les cendres de l’URSS. Una màxima que, davant l’estupefacció de la comunitat internacional, Rússia ha gosat violar en una invasió amb potencial per a capgirar definitivament la lògica imperant en el tauler geopolític global. *Adaptació de l’article publicat originalment al setmanari El Temps.

Post Views: 32