Sóc l’Onso. Se’m sent de lluny, roncant i rondinant, gratant-me contra les soques i regirant les pedres. Sóc l’Onso, un ésser íntegre, fort com Hèracles, capaç de tombar roques pesades o arrencar arbres. Robust vigor de la natura, imatge de veres de la força muscular i la potència sorollosa, esbufegant, pneumàtica. Me rasco l’esquena contra els arbres, passejo de bon grat patrullant al llarg de la jornada, atleta del trenca-sòn, però formidable al combat. Sóc les potes, les sarpes, les dents. Sóc de tot, menys refinat. Sóc un corredor ràpid, salto als arbres, no li temo a l’aigua. Sóc el campió dels plaers del bon dormir, dormo el son del just.

Sóc l’Onso, el gran salvatge epicuri qui somia mel, confitures i gelats, xocolata, mores, nabius i cireres. M’agraden els salmons, les formigues, les anous… no alço el nas per res del món, me cal menjar molt, ser un onso és tenir fam. M’és precís estar gros, un onso prim no té cap possibilitat de passar l’hivern, el ciri és curt i la professó llarga. Quan me gito, a primers de desembre, pujo a la bàscula i el pes me dictarà el futur. No hi ha discurs de la “línia” a la societat dels onsos, el nostre pes ideal és el pes màxim, és una qüestió de vida o mort.

El vent bufa farcit de presagis, porta les olors ràncies de la història, anuncia els canvis a l’oratge. A l’hivern, quan el temps mor i les hores sonen dures, quan el fred udola i la foscor fa temor, dormo profundament, aliè al patiment general del món. Sóc l’Atiqpuq dels inuits (mai acabarem d’enyorar l’estimat Ramon Pelinski).

M’agraden els meus efluvis i les meues fragàncies. Els onsos pudim, pudim tant que fem pansir les gavarneres. Mos hauria de fer vergonya, però no mos en fa perquè els humans, que no se mos acosteu gaire perquè existim sobretot als vostres imaginaris, no ho sabeu. Quan m’hi atanso, les mosques i les abelles abandonen les seues petites perversitats i, si per aventura, una s’arrisca dins els meus pèls, mor al cap de poc, estofada per la calor, la pudor i la foscor.

Tinc l’esperit pesat com la gravetat dels grans interrogants i lleuger com la fragilitat de l’Ésser. Però sóc decidit i els óssos i les osses mos amem intensament, sense estalviar detalls als temps estivals de la passió.

Ocupo els boscos imaginaris, empleno el fons dels boscos negres que no existeixen més que a les vostres temors. I vosaltres creieu en les vostres històries de temor. Sóc el record pregó dels vostres terrors més antics. L’onso que s’alça i sorgeix dret als camins, grunyint, escopinyant i gesticulant.

Sóc, l’osset, el vostre peluix preferit, la vostra tendresa, el vostre alterego, el vostre retorn a vosaltres mateixos, sobretot a la infantesa, gran mainader, petit criaturer cor de pèls, el nino de l’ànima innocent. Vedet dels dibuixos animats, disseny de joies i penjolls.

Puc ser espill de la puresa, però m’aboco sovint al primer contenidor de brossa. Els humans i jo érem fets per a viure junts. Al llarg de molt de temps, mos entenguérem, però ara els nostres camins se separen sense apartar-se, Jo saquejo les vostres cases per una paperina de sucre i vosaltres us diabetitzeu als sofàs tous, veient documentals d’óssos a la televisió.

Sé que la meua pell, estesa davant d’una llar, inspira els capritxos aristocràtics i que els domadors han fet de mi una bèstia de circ. Inútils humiliacions que venen de l’home, un ós contrafet, mal format, mal esculpit. Perquè l’Ossa mítica, creadora de la humanitat, quan va fer la vida amb argila pastada per donar-li forma, sigue dit amb respecte, se va fotre un embolic.

Cap humà, cap bèstia, està a recer d’aquells moments fràgils en els quals, per instint, hom reconeix el perill. Perquè… ¿qui escoltaria seriosament una súplica onsesca, pronunciada en llenguatge d’ós, per un advocat ós vestit amb una toga esfilagarsada? M’acaceu i me caceu. Estúpids borinots que, com el reietó Fàvila, busqueu la mort a on us espera. Voleu fer-vos homes fent un pols amb els óssos, volent farcir la història de gestes fútils i impossibles. Voleu escampar la vostra glòria per les terres i el que escampeu és mort. La vostra glòria, el vostre valor, el vostre honor, no són més que temors a la història de veres, la de les persones, les cases, les bèsties, les collites, el treball, la suor i l’esforç quotidià. Només teniu ulls per la velocitat i el creixement, el dinamisme i la novetat. M’odieu perquè sóc la Llibertat, eixa llibertat que canteu però que us heu venut per la comoditat de les vostres alienacions.

Jo, que sóc pastat al mateix motlle que els humans, pastat per la mare de les mares, que sóc com l’home en els gestos, ossos, formes, derives i deliris, compulsions i patologies, que sóc el pare adoptiu de l’humà, sa mare educadora i la seua reencarnació segons les dites dels nadius americans, sóc l’esperit mateix de la vida. El so de les meues passes no és sinó el brogit del pensament que llisca dins l’aire, sóc una bèstia intel·ligent. Conservo l’antic secret de la poesia de la vida, perdut al tos dels homes. Nosaltres, els onsos, duem sobre les espatles tot el pes dels vostres somnis trencats, velles imatges soterrades dins dels sediments de la memòria, formes que es descomponen i es recomponen, impregnades de les olors del destí.

Llàstima de memòria, desgast de l’amnèsia. Sóc la primera religió de l’Home. Ningú se’n recorda avui de la pregària feta a l’Ós, ningú respecta el meu repòs. Si me busques, me veuràs balancejar el cap, parlar-te. Sóc el Déu del teu Bon Déu, la teua primera pregària. Sóc els Antics, en un món que no té cura dels seus vells, de l’ancianitat ni de l’Antigor.

Se m’ha invocat, pregat, celebrat. Jo, acció de gràcies, dansa, tambor de grans comunicacions, estola d’autoritat, cap de xaman; jo era el petit gran pare, el camí de totes les renaixences. La veritat raïa al son pregó, puixança del somni i del l’esperit. Em tractàveu com si fos un sant important i me manteniu als vostres estendards.

Jo l’Onso, manifesto haver estat inspirat, i que em perdonin si massa i tot, per Serge Bouchard i Xuan Xosé Sánchez Vicente, quins llibres Confessions animales Bestiaire i Cuentos de llingua afilada són els veritables creadors que m’infongueren estes cúbiques ratlles que, amable lectora, he confegit i has llegit.

Magnífiques dones de somriure esclatant, xiquets riallers, homes feliços, festegeu-me!

Josep-Lluís Carbó Ferrer, Centre d’Estudis dels Ports – Els Ports en moviment

Post Views: 10