A finals de juny amb la fi de l’estat d’alarma decretat pel Govern Central tothom s’ha quedat un poc sorprès de quin serà el nostre futur social, econòmic i cultural aquest estiu i en el pervindre. Sempre s’ha dit que fer caure l’economia i la cultura és fàcil, però el redreçament és dur i costós. Ara tot el que fa referència a la vida lliure de les persones del país està, com sempre, en mans d’Ajuntaments, Organismes Comarcals, Diputacions i Governs Autonòmics, on cadascú ja sap la faena que li toque fer. Ara bé, enguany tenim un plus afegit, que és el normalitzar tot allò que va “caure “ a causa de la pesta: la vida social, la vida econòmica, la vida cultural, et cætera, això sí, amb les necessàries condicions o precaucions: higiene i distàncies. El problema serà que moltes activitats no es podran fer com abans.

El fet d’augmentar les distàncies entre persones no deixe de ser un inconvenient greu. I és que a la gent normal i corrent (com ara naltres) ens agrada la proximitat. L’espai és una forma de comunicació, de relació, i també de submissió (com aquell qui diu, hem estat tancats a casa tres mesos) igual o més que els senyals d’afecte o desafecte: donar la mà, abraçar-se, besar-se, i també criticar-se, distanciar-se… Ara ens hem d’aguantar i reduir l’afecte o el desafecte dins la personalitat de cadascú. Egoistes com som, encara ho serem més! Per suposat, els actes multitudinaris hauran de ser modificats o suprimits. Sort que no és any de Sexenni o d’Anunci! Els grans concerts de joventut en directe, els balls discotequers, els menjars comunitaris o de germandat hauran de tenir un altre caràcter… –S’han de guardar distàncies! Ens diuen… Així doncs, haurem de deixar la germanor, l’amistat o la companyia per altres ocasions? o per a més endavant? Finalment, i per sort, l’assetjament directe desapareixerà, i haurem de donar pas a l’assetjament virtual, que no sé si encara serà pitjor que el primer, perquè com es podran dir les coses pel seu nom a la faç de l’ordinador que s’ha convertit en el nostre mitjancer?

D’altra banda, s’ha sentit a dir que en alguns pobles ha aparegut la idea de què no es faran les festes, perquè no vingui gent de fora a portar-nos el que no tenim o simplement fer unes festes per als de casa i prou. És el típic prejudici de fes el gasto, i carretera i manta! o també: estos que venen, què ens voldran llevar?… que no és adequat des de cap punt de vista (turístic o no). Si que és cert que el turista o la turista ve ací a gastar i a passar-s’ho bé (no hi ha millor idioma que portar la cartera plena d’euros pa que t’entenguen), però no és de rebut que el foraster se’n vaige corrents i que no torne més. Això més que turisme, serie algo aparegut a un simple atracament a mà armada. També és cert que la temor a contagiar-se tant és del que ve com del qui està, perquè eixir de casa encara supose un risc que cal patir. Segueix tenint molta vigència l’imperatiu kantià[1] del “que no vullgues per a tu, no ho vullgues per a ningú”, i també a la inversa: “el que vullgues per a tu, procura-ho per a tothom” i podràs gaudir plenament de la teua raó, autonomia, llibertat i responsabilitat. Fins que no es trobi un remei o una vacuna per a la pesta, es comercialitzi, i es posi a l’abast de tot lo món, que prompte està dit, la nostra situació haurà de ser forçosament precària i els nostres beneficis materials i espirituals també.

Personalment, i sentint-ho molt tant per als uns, com per als altres, les festes d’una manera o altra, s’haurien de fer. No com abans, evidentment, però cal saber que la festa entre altres coses, forma part de la nostra identitat, ja sigue de manera tradicional o innovadora. La festa és negació del treball i el neg-otium és negació de l’oci, però les dues suposen activitat i  participació; són també una forma d’unitat on tot el poble col·labora per aconseguir un ambient agradable i festiu, on en principi ningú es pot sentir discriminat, ja que tant a la festa com en la fira, tothom fa allò que te capacitat per a fer. La festa significa un canvi en el temps viscut, que s’espera, que es recorda, i que s’aprecia molt, perquè és un moment d’unió, de comunicació, de retrobament i d’aprenentatge. És ben curiós que al País Valencià, cosa que no es veu en altres poblacions més grans, a les festes es desenvolupen activitats culturals amb conferències, xerrades, presentacions de llibres… com si la cultura i la festa s’identifiquessin, per tant, es poden dur a terme aquestes actuacions sempre amb les mesures indicades: distància i protecció, exactament igual com es fan les celebracions i els actes religiosos dins dels grans temples. No cal dir que el que no haurie de ser mai la festa és disbauxa, desordre o transgressió de les normes cíviques. A la festa hi ha canvi, però no inversió de papers i sí molta diversió. La paraula diversió ve de diversitat, la festa és i ha de ser per a tothom sense exclusivismes. No es pot oblidar que sempre s’ha de fer un pressupost i un balanç de les festes, i sobretot, veure en allò que s’ha encertat i en allò que ha mancat o no ha anat prou bé. De l’èxit de la festa en pot resultar l’èxit de la represa econòmica per a molts treballadors i treballadores del poble. De fet, per a la nostra comarca sempre s’ha reclamat un tipus de turisme familiar que passe el dia i torna a la costa, o que passe alguns dies durant les festes, i evidentment amb els incondicionals que ja tenen casa, però sempre amb la voluntat que algun dia puguen tornar, si els ha agradat l’estada. En aquest sentit voldria apuntar, a part de les activitats culturals i religioses que ja se solen fer sempre, algunes idees innovadores que només pretenen fomentar la imaginació en el moment de redactar els programes de festes. Per exemple hi ha el cinema al carrer, les rutes caminant pel monte o entre pobles, concursos de jotes cantades, menjars pels carrers, concerts d’orgue en dies determinats, concurs de cócs dolços i salats, concursos de pintura, programes a bon preu per a tothom… Serie interessant fomentar la participació individual i col·lectiva, i per suposat, en totes les festes s’haurie de comptar amb la implicació directa o indirecta dels centres institucionals o entitats de la població. En fi, esperem que les festes d’enguany siguen a tota la comarca un moment d’il·lusió, de retrobament i d’unitat per a tots, que bona falta que ens fa. Bones festes, i bon estiu!

[1] Immanuel Kant (1724-1804) nascut a Königsberg (antiga Prússia Oriental), va ser un gran filòsof il·lustrat que va entendre la raó com una capacitat autònoma de cada persona, però que tenie uns límits i unes condicions.. A nivell ètic va proposar dos imperatius categòrics que tenen validesa per ells mateixos  i als quals tothom ajusta les seves accions perquè són universals. Un d’aquests imperatius podríem dir que ve desenvolupat en aquesta frase que exposem.

Post Views: 4