Al Món hi deu haver una pila d’homes amb el nom i cognom Agustín Valverde. No vull referir-me ací a cap de totes aquestes persones, sinó al personatge Agustín Valverde, l’Agustinico, protagonista de La Ciudad no es para mí, pel·lícula que va tenir una certa anomenada als anys seixantes i que, segons tinc entès, és re-emesa amb certa freqüència per TVE.

Tant la pel·lícula com el personatge han estat desdenyats com a símbol del catetismo i l’espanyolada. Tanmateix, també han estat, i molt, exaltats i enaltits. Allò que se’n diu (en vaig ser un molt jovenet testimoni) no deixar indiferent la gent que anava a veure-la als cinemes.

Ni menysprear ni exalçar són objectiu d’estes línies, sinó explicar perquè és un personatge a estudiar i defensar, inscrit en un relat que, si no és excel·lent, sí és prou satisfactori per contenir i suportar un protagonista a qui se’n pot traure a muntó de punta. Una bona base per raonar i discutir sobre els criteris que ha de reunir un bon personatge.

Agustín Valverde no és un estereotip, és un individu, molt menys pla i més complex del que a primera, o simple, vista pot parèixer. Travessat constantment per les seues contradiccions, mostra amor per la tradició, però supura odi per certes convencions (no cal que les convencions siguen atàviques, que poden ser noves i modernes) i evidencia una barreja d’amor i odi per la joventut i les noves maneres.

Cert, esdevé estereotip, però no tant pel seu disseny original com per l’èxit de la pel·lícula i de l’obra (avall us en parlo) de teatre. I el que va esdevenir fa més de cinquanta anys l’estereotip del paleto rural, avui podria ser perfectament l’antiheroi de l’Espanya interior buida.

L’Agustinico és multidimensional, fort i aspre, però tendre, graciós i també amorós. No és una soca immòbil, ben al contrari, evoluciona, es transforma. Del propòsit inicial d’abandonar el poble i instal·lar-se a la capital, al retorn al poble. D’un complex d’inferioritat indissimulat i d’un enfrontament a les noves modes, a imposar el seu estil i afinar a destriar la modernitat de la caradura. Amb molts motius i alguna raó, el nostre personatge viu i assumeix el pes de la seua història, dels fets que afronta i de com els afronta.

La seua condició de personatge sòlid queda també ben reforçada pels defectes que duu inscrits d’origen. Malgeniüt, rude, de carrincloneria rància, de vegades amb males formes i -és clar- tossut. Tot això fa que el personatge sigui absolutament versemblant i que la seua quotidianitat el faigue del tot creïble.

També li fallen coses, naturalment. El personatge resulta potser massa previsible, no es mou de la seua pròpia lògica, una lògica potser massa enfaixada, com la inevitable obligació de l’època: la boina i, sobretot, la moralina. La indefugible moralina es veu tanmateix perforada per petits rajos de llum com, per exemple, l’antiautoritarisme. No cal més que recordar la cèlebre escena de la sortida de l’estació d’Atocha i l’enfrontament de l’Agustinico amb el policia municipal de Madrid.

Se diu que un bon personatge, no tractant-se d’una persona biografiada, ha de ser ell mateix i viure la seua pròpia història, que no ha de ser el seu autor. A mi me queda, en aquest cas, un dubte a l’entorn d’aquesta qüestió.

Com és sobradament conegut, l’enorme difusió i notorietat del personatge Agustinico i el relat La ciudad no es para mí, prové de la pel·lícula que va dirigir el català Pere Lazaga l’any 1965, amb música del terolenc Antón García Abril. La il·lustració que acompanya estes línies prové d’aquest film. Però les bones fonts d’informació existents avui dia expliquen que la pel·lícula es va basar en una obra de teatre que, amb el mateix nom, estava triomfant al teatre Talia de Barcelona des del 1962. El nostre personatge sempre va ser interpretat, tant al teatre com al cinema, per Paco Martínez Sòria.

L’obra de teatre havia estat escrita per Fernando Lázaro Carreter, qui després va ser acadèmic i també director de la Real Academia Española de la Lengua. Potser alguns de vostès el recordaran també pel llibre de Llengua del COU o pels seus excel·lents articles a la secció El dardo en la palabra del diari El País.

I vet ací que la vida de Fernando Lázaro Carreter evoca un poc la d’Agustín Valverde fill, el fill de l’Agustinico. Qui sap si Fernando Lázaro Carreter no va tenir algun Agustinico en la seua vida. Em queda el dubte.

Estiguen ben tranquils tots vostès, amables lectors, a la cita següent no parlaré de Leandro Cano, el personatge protagonista de El abuelo tiene un plan. Respectarem la gran diferència que encara hi ha entre Fernando Lázaro Carreter i Alfonso Paso…

Post Views: 1