No és casual, no és innocu i diu molt de les societats que els sostenen i a les que haurien de servir.

El cas és que tots els que mos manen, tots els que detenen les més altes posicions jeràrquiques dins de les institucions administratives i polítiques, hi arriben amb la seua maleta. La maleta, plena o buida, d’ambicions, intencions, capacitats, ganes, generositats, maldats, forces, febleses, duu sempre les seues etiquetes. Les unes, prou manifestes, són les dels partits o coalicions que lideren i els impulsen, de les que se serveixen una volta passades les proves iniciàtiques a les que han estat sotmesos. Les altres etiquetes, ni visibles ni ocultes, ni pregonades ni amagades, són les titulacions obtingudes, les formacions -acadèmiques o no- acumulades, les experiències sedimentades.

En això els francesos i la seua la República ho tenen prou clar. ¿Qui pot arribar a presidir la República sense haver passar per l‘Institut national du service public (abans École nationale d’administration) o l’Institut d’études politiques i sense haver patit l’exercici iniciàtic d’una mairie, d’una alcaldia?

Al Regne d’Espanya sembla com si les coses fossin molt més laxes i tot estigués deixat en mans de l’atzar o, vist des de l’altre costat, dels designis del poble ras. Com que tot s’hi val per criticar, si l’un “no és dels nostres”, tant critiquem qui és d’orígens socials i formació tirant a elitistes, com qui no considerem capaç ni competent perquè és de baixos orígens socials i/o no “té estudis”.

Potser no és ben bé aixina però, com si hagués estat mil·limetradament pautada per un organitzador, per un patrocinador omniscient, hi ha una perfecta regularitat en els cicles i els perfils dels manaires i les seues etiquetes. Fixem-nos bé en el cas dels governs d’Espanya i examinem el detall de qui ha anat ocupant la màxima responsabilitat governamental en els darrers 100 anys. A este quadre, d’elaboració pròpia, però basat en dades que són al cap de tots vosaltres, benvolguts lectors, l’amplada de cada filera correspon exactament al temps transcorregut en cada cas. Hi ha dues coses que fa paleses este quadre.

La primera és que, al llarg del darrer segle, Espanya (i per tant, tots nosaltres i les nostres 2 o 3 generacions anteriors) ha estat manada per militars o advocats un 90’3% del temps, mentre que per persones amb altres formacions i vocacions (economia, enginyeria, medicina) el 8’9%. No crec que calguin més comentaris ni més elaboracions, les xifres són guerrerament impactants i judicialment abrumadores. La segona és que l’anàlisi pot ser diacrònica. Hi ha una certa tendència, de lo guerrer a lo legal, dels militars als advocats. ¿Ho havíeu notat?

Les brevíssimes interrupcions de Negrín i Calvo Sotelo, van ser això, fugaces irrupcions en moments de gran ruptura. La darrera, la d’ara, va arrencar fa només ara fa cinc anys i mig i sembla que té ben bé un any més de vigència per davant. ¿Ho heu notat? Independentment de colors, d’idees i obsessions, la manera d’analitzar, encarar i gestionar les coses ve impregnada d’una altra mentalitat.

Certament, una anàlisi diacrònica sempre aporta un punt de vista interessant, però també és bo adoptar punts de vista sincrònics per donar millors dimensions a l’anàlisi que, lectors i qui això redacta, estem fent.

Una mirada breu a les altres quatre grans candidatures amb presència a las Cortes Generales i amb representació procedent de totes les comunidades autónomas, ¿ens aportaria novetats respecte al què podríem esperar a curt o a mitjà termini de les alternatives de govern? Doncs de tots quatre, en trobem tres la formació universitària dels quals és la d’advocat i un que és sociòleg i que, ara per ara, no sembla amb possibilitats d’arribar a la presidència del Gobierno de España. No hi ha, per tant i en primera aparença, gaire perspectiva de modificació en la tendència secular que hem anat veient fins a ací.

Reorientem la mirada, ¿quina millor sincronia que l’estudi de què passa al capdavant dels territoris d’allò que s’acorda a denominar territorio nacional?, ¿qui mana a les autonomies i quin és l’origen de la formació en cada cas? Mirades una a una i comptades totes, resulta que tenim una majoria claríssima d’advocats, són un total de sis. Fora d’esta evident majoria, sí que trobem una petita expressió d’allò tant ‘festejat’ de la diversitat dels pobles d’Espanya, encara que sigui en un indicador tant prosaic com el que mos ocupa ací. Hi ha també dos periodistes, una farmacèutica, un metge, una biòloga, una sociòloga, un economista, un historiador, un mestre, un graduat en Protocol i Organització d’Esdeveniments i fins i tot un filòleg. Filòleg que, curiosament, no és català.

Sí, perquè és notori l’interès per la Res Publica i per la participació en la presa de decisions polítiques per part dels filòlegs catalans. Tot i així, malgrat tot i els resplendents casos de vicepresidents del Govern i de presidentes del Parlament, cap filòleg ha arribat encara a la Presidència de la Generalitat de Catalunya. Esta extemporània reflexió, m’obre la via a aprofundir un poc més en l’anàlisi de qui mana a les comunidades autónomas i perquirir una mica més el perfil universitari dels presidents que s’han succeït al llarg dels darrers 40 anys. Això sí, limitarem la perquisició a la nostra comunidad autónoma i a les veïnes de la Corona d’Aragó.

El perfil majoritari és el d’Advocat (38% del temps al País Valencià, 22% a l’Aragó i les Balears i 11% a Catalunya, on el poder dels advocats és nou i recent, mentre al País Valencià, l’Aragó i les Balears és anterior). Tenen, millor dit tingueren, també la seua rellevància els Economistes (33% del temps al País Valencià, 19% a Catalunya, 14% a les Balears i 11% a l’Aragó). No és gens menyspreable la proporció de presidents sense titulació acadèmica de nivell universitari, cap a un 15% del temps total d’aquestes quatre; no sent aquest el cas de la Generalitat Valenciana.

La resta de presidents han estat d’origen divers, cal menció especial pel cas d’un dels presidents de la Generalitat de Catalunya (56% del temps al poder), titulat universitari en Medicina, però quina vida professional va estar consagrada bàsicament al món dels negocis; també cal esmentar el cas de que, els 12 darrers anys, la presidència del Govern Balear ha estat en mans de dos farmacèutics. La resta? un parell de periodistes (l’un 8 anys al País Valencià i l’altre, efímer, a Catalunya), un enginyer, un filòsof i un historiador (Aragó) i un aparellador (País Valencià). En tot cas, dins d’un patró comú majoritari, mos trobem en un entorn de poder polític detingut per persones de formació més variada, menys unidimensional del que mostren els Gobiernos del Estado que, al cap i a la fi, són els que detenen el poder real de decisió.

No és casual, no és innocu i diu molt de les societats que els sostenen i a les que haurien de servir.

Post Views: 12