Al novembre de fa dos anys vam publicar, a aquest mateix racó, un article sobre els estudis universitaris dels qui ens manen. Centràvem l’anàlisi en els caps dels governs centrals del Regne d’Espanya al llarg dels darrers cent anys. El resultat era tan clar i contundent que no calia teoritzar-ne gaire per establir i valorar conclusions. A una molt llarga etapa de comandament de militars, va seguir una altra de contenciosos d’advocats. Complementàvem aquesta fàcil anàlisi diacrònica amb una mirada al nostre entorn més proper, al dels països de la Corona d’Aragó. Més encara, fèiem una breu referència sincrònica al panorama de qui manava a les autonomies, on podíem trobar un poc reflectida l’expressió d’allò de la diversitat dels pobles d’Espanya.

Han passat dos anys i m’ha paregut bo aprofundir una mica més en aquesta qüestió i, a falta d’un període suficient per fer una anàlisi diacrònica, treballar-ne una anàlisi estàtica-comparativa (abans i després d’haver transcorregut aquests dos anys). És a dir, escrutar quina és la panoràmica general de la formació universitària que tenen els qui manen a les comunitats autònomes del Regne d’Espanya, i quina incidència han pogut tenir en aquesta panoràmica els resultats de les darreres eleccions autonòmiques.

Al quadre adjunt trobareu aquestes dades. Si ja abans del darrer cicle electoral eren els advocats els més fàcils de trobar (6 dels 17 presidents autonòmics tenien aquests estudis), les eleccions han reforçat aquesta tendència, de manera que avui són 8 els presidents autonòmics (la meitat dels presidents amb estudis a nivell de llicenciatura) que manifesten ser llicenciats en dret.

La resta era molt variada i ho segueix sent. Fa dos anys teníem dos periodistes i ara en repeteix una, teníem una sociòloga i ara en són dos, tots dos a Euskalherria. Hi havia un economista i ara n’hi ha un altre i el mateix passa amb els historiadors. Han desaparegut la biòloga, el metge, el filòleg, la farmacèutica i el mestre i han aparegut una llicenciada en empresarials, una traductora i un filòsof. Val a dir que la professionalització de l’activitat política comporta una certa formació complementària que els partits polítics i les institucions proporcionen en molts casos als seus polítics. I val a dir també que aquest fet no esbiaixa gens ni mica el sentit i valor de l’anàlisi que presentem ací.

Baixant de la panoràmica general a la visió dintre dels partits polítics als que corresponen tots aquests presidents, trobem que el Partit Popular ha passat de tenir cinc presidències a tenir-ne ara onze, que el partit socialista ha passat de nou a quatre i que els partits nacionalistes o localistes han passat de tenir-ne tres a tenir-ne dos. Això és sobradament conegut i queda fora dels objectius dels nostres comentaris ací. Per l’anàlisi que ens interessa a este article, comptem 6 advocats entre els onze presidents autonòmics del Partit Popular, el 55% dels seus presidents (i el 60% dels seus presidents amb estudis universitaris), percentatges no irrellevantment superiors als del conjunt de la globalitat de presidents (47% i 50% respectivament).

Tot plegat, sense que els indicadors numèrics hagen patit modificacions contundents o excessives i, mantinguda la impressió general que la diversitat d’estudis dels presidents autonòmics reflecteix en certa manera la diversitat dels pobles del Regne d’Espanya, sí s’evidencia una certa inclinació cap al retorn a la situació general del poder al llarg dels primers quaranta anys de la monarquia, quan els llicenciats de dret van detindre el poder a les presidències dels governs espanyols. Per cert, a la Corona d’Aragó han aparegut dos nous presidents advocats (País Valencià i l’Aragó) i n’ha desaparegut un (Catalunya).

Per complementar aquesta anàlisi, farem una breu incursió a l’estudi d’aquest mateix atribut dins de la composició del govern central. Els diferents ministeris existents tenen com a titulars ministres amb les titulacions universitàries, inclosa la pròpia presidència que, amb els noms dels ministeris abreujats per tal d’alleugerir-ne la lectura, detallem a continuació:

  • Els llicenciats en Dret totalitzen el 43% de la composició del govern. Són la titular de la vicepresidència segona, que inclou el ministeri de Treball i Economia Social, aixina com les/els ministres dels ministeris d’Afers Exteriors, de Presidència i Justícia, de Defensa, d’Interior, de Transports, d’Agricultura, de Vivenda, d’Igualtat i de Seguretat Social.
  • Els llicenciats en Ciències Econòmiques o en Ciències Empresarials totalitzen el 17% de la composició del govern. Són el president del govern i els titulars els ministeris d’Economia, Indústria i Cultura.
  • La vicepresidència primera, que incorpora el Ministeri d’Hisenda, així com també el Ministeri de Sanitat, tenen com a titulars sengles metgesses. Són el 9% del nombre de components del govern.
  • La vicepresidència tercera, que incorpora el Ministeri Transició Ecològica, així com també el Ministeri de Ciència i Universitats, tenen sengles enginyeres com a titulars. Són un altre 9% del nombre de components del govern. També sumen el 9% els titulars dels ministeris de Drets Socials i de Transició Digital, que tenen estudis superiors de Polítiques.
  • El 13% restant tenen altres titulacions universitàries de diferents nivells. Són als ministeris de Política Territorial, Educació i Joventut. I les seues formacions: filòleg, docent i nutricionista. Una miqueta de tot.

Tornant-nos a circumscriure als països de la Corona d’Aragó, dels cinc ministres actuals que en provenen, hi ha un advocat, una enginyera, un llicenciat en Ciències Econòmiques, un altre en Empresarials i una mestra.

Al capdavall, com veiem, les proporcions mostren una fesomia de paregut global en les orientacions de formació universitària dels membres del Consell de Ministres i les dels presidents autonòmics.

Com dèiem fa dos anys, totes aquestes proporcions no són casuals, no són innòcues i diuen molt de les societats que sostenen els polítics professionals, a les que estos mateixos polítics haurien de servir.

Post Views: 8