Pel que he esbrinat en les famílies amb molts fills, que no anaven sobrades de recursos econòmics, era habitual que n’enviessin algun o alguns d’ells a estudiar al seminari (de vegades amb l’argument d’una suposada vocació). Era una manera que l’infant pogués accedir gairebé gratuïtament a una formació escolar més acurada i àmplia i tenir una boca menys per alimentar a casa. No tots finalitzaven els estudis religiosos, a l’assolir un cert nivell educatiu reglat en sortien amb més o menys disgust familiar. Els coneixements adquirits els permetia trobar una vida amb millor futur. Això passava arreu però es deixava notar més als pobles, on les entrades i sortides del seminari tenien molta més repercussió. Les vocacions afavorien per igual al clero com a les famílies i per tant ja hi havia mecanismes establerts per assegurar-se que no en faltessin.

Aquesta història té un contingut totalment real. Me l’ha contat un amic inseparable, que el conec com a mi mateix. El seu relat m’ha fet tocar de peus a terra i cavil·lar en el que hauria pogut ser de la nostra vida si no haguessin succeït una sèrie d’incidents precisos en un moment concret i apropiat. L’episodi transcorre als anys 50/60 del segle passat (sembla molt lluny en el temps però pels que tenim una certa edat això va ser abans d’ahir). El catolicisme era la religió oficial i era notòria la interferència de l’Església en la vida privada de les persones, anàvem a l’escola on ens alliçonaven en el nacionalcatolicisme, més o menys en funció de la tipologia del centre educatiu (els frares, afortunadament, lo just). Religión i Formación del Espiritu Nacional eren dues assignatures imprescindibles en el sistema docent de l’època. I això que narro a continuació és el que em va explicar el meu amic.

El seu pare, autoritari i forjat a si mateix, es va quedar orfe de molt menut en un poble de la nostra comarca, tenia totes les esperances del món en que el seu fill (el meu amic) fos “algú” de gran. Li deia: “nen, estudia que sinó, no seràs res en la vida” i aprofito per dir que en el temps actuals, no sé si això encara és vàlid. Ell va tenir sort, un capellà destinat a Tortosa el va recomanar juntament amb el seu germà més gran i els va facilitar els estudis. Això sí, dins d’un ambient religiós i d’una disciplina rigorosa pròpia de l’internat seminarista; és a dir, que suposo els aplicaren allò de que “la letra con sangre entra”.

Els camins dels dos germans van ser molt diferents, el gran va seguir amb la carrera eclesiàstica que va quedar estroncada amb l’esclat de la guerra civil del 36. En acabar el conflicte bèl·lic el règim de Franco li va permetre convalidar estudis (els exseminaristes de cursos avançats van tenir una consideració especial, segons m’han dit) i diguem que els donaven o facilitaven el títol de Maestro Nacional, circumstància que li va permetre migrar a Barcelona. Era un home inquiet i intel·lectualment ben dotat, es va llicenciar a la Universitat de Barcelona en llengües clàssiques (suposo que va ser la manera de treure profit de part de l’aprenentatge obtingut en el centre eclesiàstic). Es va dedicar a la docència amb notable èxit i reconeixement dins el món educatiu d’àmbit religiós.

Al pare del meu amic, el capellà benefactor el va “col·locar” en una empresa distribuïdora d’electricitat de Tortosa i allí va començar la seva carrera com a treballador en varies centrals tèrmiques i hidràuliques del Pre-Pirineu i Pirineu català. Va acabar la seva trajectòria professional en una important companyia d’energia de Barcelona (on el fill sempre l’havia vist treballar). Tenia 14 anys, aquella vida de seminarista no l’omplia i la perspectiva de portar sotana, menys. No cal dir que durant la guerra civil el seu germà gran va estar sempre en el bàndol nacional i ell, que era republicà o simplement no tenia ideari polític, va servir en la rereguarda del front de Terol com a oficial de complement. Com el seu germà gran, va saber amortitzar la formació rebuda al seminari i només ingressar a l’exèrcit va ser nomenat sergent d’intendència perquè tenia molt bona lletra, redactava molt bé, sabia escriure a màquina i no feia faltes d’ortografia. Ambdós germans van anar als respectius exèrcits per obligació, no per ganes. El meu amic em diu que de “ardor guerrero” en tenien poc o gens. Aquell despropòsit d’enfrontament, però, no els va separar.

Era l’any 1958, el meu amic feia el curs de “Ingreso de Bachillerato” en un col·legi religiós de Barcelona. Com cada any els alumnes van rebre la visita de l’anomenat “recaudador de vocaciones”, i seguint el costum a l’acabar les tres jornades de presentació de com de bé ho feia l’ordre religiós allí on tenia col·legis (a Espanya i fora d’Espanya, a Àfrica, Sud-Amèrica i a les Filipines) i com de bé s’ho passaven els deixebles nadius i els frares educadors desplaçats, el van cridar al despatx del pare responsable de curs. Allí el va deixar a soles amb el “recaudador”, no recorda la conversa o millor dit el monòleg (jo no crec que ell digués ni fava d’espantat que estava), però sí recorda la pregunta: t’agradaria ser frare?, ell amb por i veu baixeta i tremolosa li va contestar: sííí…, i res més.

Faltaven pocs dies per acabar el curs. Estava a classe i el professor li va dir a cau d’orella: ves al despatx del pare de curs. Què he fet?, va pensar. Trucà a la porta tímidament, obriren i es va trobar de cara al pare prefecte i al pare rector, i més enrere el pare de curs i el “recaudador”. Els quatre el miraven. Estaven somrient. Van seure i el van fer seure. Se li va escapar una mica de pipi. Mirava a terra, no s’atrevia a aixecar el cap. El pare prefecte va dir: digues als teus pares que el proper curs aniràs a estudiar al seminari, que vinguin a parlar amb mi. Va respirar, però estava molt nerviós i confós. Va sortir d’aquell despatx enfilant el llarg passadís per tornar a la classe. Estava emocionat, tenia por… no entenia el que acabava de viure…, però estava content, és com si hagués tingut la sort de ser seleccionat per alguna cosa important, a ell, justament a ell entre molts.

Un cop a casa, a l’hora de dinar va deixar anar la notícia amb una alegria mal entesa. Es va fer el silenci. El pare va bramar: “tu…, tu… no seràs capellà !!! Tu seràs enginyer com el director de l’Electra!!”, i va donar un cop de puny a la taula. La germana va desaparèixer, la mare va fugir a la cuina, ell va quedar cap cot i alleujat, ja que ell no volia ser capellà, l’avorrien les misses, no li agradava el mes de Maria, ni “los ejercicios espirituales”, ni fer d’escolanet… i tampoc l’entusiasmava ser frare; futbolista o torero en tot cas. Ell encara no havia complert els 10 anys i no tenia gens clar què significava ser capellà, ni frare, ni res de res. Ell volia anar al patí a jugar a la pilota amb els companys.

No se’n va parlar mai més. Sap que el seu pare va anar a parlar amb el rector (m’imagino que li deuria cantar les quaranta) i que també va dedicar algunes paraules al seu germà gran (l’oncle del meu amic, que era professor seu), pensant que alguna cosa en devia saber de tot allò i que no li havia dit res. El meu amic mai es va atrevir a preguntar. En la societat d’aquell temps no es preguntava. La sentència del seu pare es va complir. El meu amic va obeir, va estudiar el que li van manar.

Post Views: 13