El diari ARA ha publicat un article el 6 de juny de 2021 titulat “Els infants que van fugir de la Guerra Civil i no van poder tornar” que signa Sílvia Marimon. Tracta de la primera expedició, el 1937, de nenes i nens cap a Mèxic acompanyats per uns quants mestres pensant que tornarien en breu, però no va ser així.

Em va cridar l’atenció perquè jo m’estava documentant sobre en Danton Canut Martorell, mestre del Forcall, per fer un article sobre la seva persona i sabia que era un dels professors que van acompanyar als infants, que es van donar a conèixer com los Niños de Morelia. El trajecte es va fer salpant de Burdeus on van arribar en tren procedent de Barcelona, fins a Veracruz (Mèxic) a bord del transatlàntic Mexique en una travessia que va durar 14 dies. De Veracruz a Morelia es van desplaçar en tren, malgrat que en Danton Canut i el seu fill, que era un del grup de nens evacuats, es van quedar a Veracruz.

La meva intenció a l’escriure les línies que segueixen és la de fer un homenatge al vaixell que els va transportar amb la creença que qualsevol nau és, a part d’un territori flotant i itinerant, un niu de vivències dels seus tripulats i passatgers que va a la deriva en funció dels condicionants geopolítics, econòmics  i socials del moment i dels llocs on toquen terra i de la bandera que enarboren. En el meu imaginari veig una petita porció del Forcall navegant per aigües oceàniques.

He tingut l’oportunitat d’esbrinar coses curioses de la vida i història del vapor Mexique i sent conscient que el nostre territori i la nostra gent poc o res té a veure amb la mar i la marina,no he pogut resistir-me a fer un esbós cronològic del seu esdevenir pels ports i aigües de l’oceà Atlàntic i el Mare Nostrum. Potser la meva empatia per tot el que esta relacionat amb la mar m’impulsa a fer aquesta lloança al dur món de la navegació i més quan es fa en temps de guerra.

El Mexique, on va embarcar Danton el 1937,va ser un dels bucs considerats popularment com els de la llibertat o de l’esperança per les nombroses singladures i experiència en  evacuar refugiats i víctimes de guerra.

La Compagnie Generale Transatlantique atenia les rutes marítimes entre els ports atlàntics de França (Atlàntic Nord) i de Centre Amèrica. Varis bucs cobrien aquestes línies que es dedicaven prioritàriament al trasllat d’emigrants. L’últim transatlàntic de la Companyia francesa que va navegar va ser el Lafayette, que es va fer a la mar el 1915 (la Companyia ja havia tingut un buc amb aquest nom navegant entre l’any 1863 i 1906). De fet, en el moment de l’avarada en el Port de Bouc, el seu nom era Ile de Cuba ja que estava destinat a cobrir la línia a Cuba i Mèxic. Tant aquesta línia com la que mantenia el servei postal amb Nova York van haver de ser cancel·lades per por als atacs dels submarins alemanys que estaven en plena I Guerra Mundial (1914-1918) i el port base de la Companyia es va haver de desplaçar a Burdeus (Atlàntic Sud) i el buc amb el nou nom de Lafayette va passar a fer servei de correu postal a la ciutat dels gratacels.

Les seves característiques eren: eslora, 171,5 m.; mànega, 19,53 m.; desplaçament, 12.200 Tons.; potència: 14.400 CV.

Pocs viatges va fer perquè va deixar el servei el 1916 quedant fondejat al port de Burdeus on se li va modificar el sistema propulsor per poder arribar a una velocitat de creuer de 15 nusos. El combustible era el mateix, carbó. Al cap d’un any, el Govern francès el va requisar i el va convertir en buc hospital per cobrir el transport de ferits, i de vegades de tropes, entre el port de Toulon (costa del Mediterrani francès) i el de Salònica a Grècia. En acabar la guerra, el 1919 va ser retornat a la Companyia naviliera sent novament reformat i adaptat per cobrir la ruta Le Havre (al canal de la Mànega) i Nova York. Aviat, el 1920, va ser destinat a la recuperada ruta cap a Mèxic i Cuba, però fent escala a A Coruña ja que la migració espanyola cap a aquest països era important a la recerca de fortuna; anaven a la producció de sucre que registrava una contínua fase alcista en la seva cotització, alternat amb algun viatge a New York.  A partir del 1924, el tràfic va disminuir sensiblement, la bombolla del sucre i d’altres comoditats es desinflava,  i va ampliar les escales a Santander i a Vigo amb la pretensió de recollir més passatge. El 1928 la naviliera va decidir que fes l’últim viatge i al port de Saint-Nazaire, a l’Atlàntic Nord, li van canviar el nom, es nomenaria Mexique en honor a la línia que cobriria a partir d’ara amb Mèxic (posteriorment va haver un altre buc de la mateixa Companyia amb el nom de Lafayette), però aquesta ruta va tenir poc èxit i el van destinar a alternar-la amb viatges com a creuer fins que definitivament la van suspendre. El Mexique va quedar fondejat a Saint-Nazaire on la infanteria de marina francesa el va utilitzar com hotel flotant en 1932.

Una any després, la Companyia va apostar fort pel buc amb una important inversió i a les drassanes de Burdeus van fer-li noves les instal·lacions elèctriques i sanitàries, adaptant les calderes que van passar de cremar combustible sòlid, el carbó, a cremar combustible líquid, el fuel-oil. Amb això s’aconseguiria augmentar la velocitat de creuer a 18 nusos, estalviar la despesa en combustible i reduir a la mitat la tripulació destinada a màquines. Va reprendre les seves singladures en la línia Burdeus-Casablanca recuperant simultàniament la ruta a Cuba i Mèxic des de Saint-Nazaire. Els resultats econòmics van ser tant dolents, degut al baix nombre de passatgers, que el 1935 va anar a dic sec i es va aprofitar per fer-li una rehabilitació interior. El 1936 va tornar a navegar per cobrir les mateixes rutes. La guerra civil espanyola va començar el 1936 i el Mexique quesols atracava a ports del bàndol nacional, va ser abordat per un grup de falangistes en una ocasió que va fer escala a Santa Cruz de la Palma per detenir a un passatger, un conegut socialista cap d’una txeca de Madrid. Aquest afer va ser motiu d’un conflicte diplomàtic entre els governs espanyol i francès.

El 1937 va fer el viatge conegut com el de “los niños de Morelia” des de Burdeus a Veracruz fent escala a La Habana. Els refugiats, a mesura que avançaven les tropes nacionals, havien de renunciar a embarcar als ports de la cornisa cantàbrica i Galicia, no tenint altra alternativa que travessar els Pirineus per la part catalano-francesa per arribar per terra al port de Burdeus. A finals d’aquell any va tornar a estar amarrat al port de Saint-Nazaire; el seu futur era incert, el van fer servir per portar peregrins a la Meca i novament refugiats espanyols a Mèxic. Finalment, el 1938 va estar venut a la Compagnie France Navegation. A mitjans de 1939, acabada la nostra guerra civil,  va fer el seu últim viatge amb republicans espanyols que fugien de la repressió franquista, va ser la vegada que portava el passatge més nombrós de tota la seva història.

Al començar la II Guerra Mundial (1940-1944) va tornar a ser requisat per servir com a creuer auxiliar i transportar tropes aliades a Noruega. Un fatal dia de juny de 1940 una mina magnètica el va enviar al fons de la mar a prop de Le Verdon a la desembocadura  del riu Garona quan es preparava per embarcar parlamentaris francesos amb destí al Marroc. Els vaixells tenen vida, el Mexique havia arribat al seu final i una micro història forcallana el va acompanyar.

AGRAÏMENTS

  • Biblioteca del Museu Marítim de Barcelona

WEBGRAFIA

https://www.pares.mcu.es/ParesBusquedas20/catalogo/autoridad/123089.12/07/2021

BIBLIOGRAFIA

  • Los barcos de la esperanza. Samper, Joan. Monografias Filatélicas. Subastas Europa. 2018
  • Diari Ara. Els infants que van fugir de la Guerra Civil i no van poder tornar. Marimón, Sílvia. Edició 04/06/2021. Barcelona
Post Views: 6