La partida a l’exili

Em va parlar d’ell un bon amic, en Víctor, que fa poc ens ha deixat, i a ell li dedico aquest escrit. Em va semblar interessant el personatge i em vaig comprometre a esbrinar coses de la seva trajectòria professional i política.

Es tracta de Danton Canut Martorell (1907-1990), Maestro de Primera Enseñanza titulat el 1931.Va tenir un primer destí al Forcall. Durant la seva estada al poble va utilitzar un sistema pedagògic d’acord amb la política d’ensenyament establerta pels primers governs de la II República, pràctiques progressistes i d’ideologia laïcista. No es va aturar aquí i va desplegar una intensa activitat pública. Definit com anarco-sindicalista, és probable que prengués una actitud proactiva en les reivindicacions corporatives de llauradors i manufacturers del teixit i l’espardenya. La gent major del Forcall encara el recorda, malgrat tot no he trobat, en vida, a cap dels seus alumnes (ara serien centenaris); em diuen que portava els seus deixebles al monte a fer classe i aquests eren els més “listos”, els que més n’aprenien. Sense dubte va deixar petjada.

Danton aplicava els criteris establerts en la recent estrenada II República. Els governants, seguint les directius del President Manuel Azaña Díaz (1931-1933 i 1936-1939), van treballar per aconseguir que els principis de l’ensenyament es fonamentessin en l’escola unificada i mixta, lingüista, gratuïta, obligatòria i laica respectant la llibertat de religió.

Volien independència en l’adjudicació de càtedra, no l’endogàmia tradicional i una nova pedagogia basada en el treball personal. Es pretenia que els mestres i els infants fossin els primers ciutadans que tingueren el convenciment que l’educació era la garantia de la República. Es va establir un pla per crear noves escoles i establir nous criteris en la selecció de mestres adequadament formats. La carrera de Magisteri va passar a tenir categoria universitària. Tot això es recollia en la Constitució de l’1 de gener de 1932; és evident que no tots els estaments civils, militar i religiosos van estar d’acord i en les següents eleccions de 1933 (on per primera vegada van poder votar totes les dones) els progressistes van veure com es retallaven alguns dels plantejaments educatius.

Va néixer a València en el si d’una família de la petita burgesia artesanal que militava en les files republicanes del partit que va fundar Blasco Ibañez, el Partido de Unión Republicana, pel que el seu pare va ser regidor de l’Ajuntament de València abans de la dictadura de Primo de Rivera. Donava classes a les escoles del partit blasquista i era un entusiasta de les colònies com a complement de la formació escolar en les èpoques de les vacances estivals. Mentre residia al Forcall va estar afiliat a la F.E.T.E. (U.G.T.) – Federación de Trabajadores de la Enseñanza. A l’inici de la Guerra Civil va ser co-fundador i Secretari del Sindicato Único de la Enseñanza de la CNT a València. Ja en període de guerra va treballar en la comissió encarregada d’elaborar un nou pla d’estudis per l’escola primària i en els serveis del Ministerio de Instrucción Pública encarregats de l’evacuació dels infants que estaven en zona republicana.

Dins de la política que va iniciar la República, el recent creat Comité de Ayuda al Pueblo Español de Barcelona va sol·licitar al Comité de Ayuda a los Niños del Pueblo Español de Mèxico (fundat el 1936 pel President de los Estados Unidos Mexicanos i quea les hores presidia la seva dona Amalia Solórzano), l’evacuació temporal de 456 nenes i nens entre 3 i 15 anys, fills o orfes de militants republicans i sindicalistes. La resposta va ser positiva  i  un total 165 nenes i 291 nens, 6 d’ells fills de professors, acompanyats per 13 mestres (entre ells Danton), 3 infermeres i 1 metge embarquen al transatlàntic Mexique  el 25 de maig de 1937. El trajecte es va fer salpant de Bordeus, on van arribar en tren procedent de Barcelona, fins a Veracruz (Mèxic) amb escala a La Habana on no van fer terra, en una travessia que va durar 14 dies (arribada el 7 de juny). Van atracar a Veracruz però van seguir fins a Morelia, on arribaren en tren el dia 10; malgrat que Danton Canut i el seu fill, que era un dels nens evacuats es van quedar a Veracruz. Es quasi segur que Danton va anar acompanyat de la seva esposa Amparo Molla Selfa i d’una filla menuda, Amparo, que no apareix en la llista de nenes evacuades per no arribar a l’edat. He de suposar que viatjaven com passatge regular.

Els nens de Morelia van entrar a la Escuela Industrial España-Mèxico. Alguns es van dispersar, altres van emmalaltir, 7 van morir i només uns quants van acabar el seus estudis el 1945. En general, l’aprenentatge d’aquelles criatures va ser un fracàs. Hi va haver un conflicte d’interessos entre el professorat espanyol i el mexicà, imposant-se finalment el sistema educatiu mexicà en contra dels plans espanyols que eren el de continuar amb l’ensenyament republicà. Mai van poder tornar a casa dels seus pares o familiars propers.

El General Lázaro Cárdenas del Río, President de los Estados Unidos Mexicanos (1934-40), va acollir al país d’aquells infants i l’allau de refugiats que els seguirien a les acaballes de la guerra civil d’Espanya. A la caiguda de Catalunya va crear, inclús xarxes d’acolliment oferint la doble nacionalitat als exiliats. Volia l’expansió econòmica del país i necessitava obrers especialistes i tècnics pel sector industrial. Demanava a aquells refugiats republicans el recolzament incondicional de la gent qualificada i preparada que ocupessin llocs de responsabilitat en els sectors empresarials, universitaris i culturals. Càrdenas mai va reconèixer al govern de Franco però el seu successor Manuel Avila Camacho (1940-46), malgrat va regularitzar les associacions i reconèixer la República, va tenir una actuació un tant ambigua respecte al regim franquista així com els que el van seguir, fins que oficialment, es van restablir les relacions diplomàtiques entre els dos països l’any 1977.

En la fitxa d’en Danton, del Servicio de Migració en Mexico D.F. es llegeix: Estat civil: casat; professió, professor i Pèrit Mercantil; religió, cap; idiomes, francès; observacions: entró a Veracruz con pasaporte de cortesia en calidad de inmigrante con el carácter de exiliado político en unión de sus hijos menores José de 6 años y Amparo de 18 meses. Se suposa que la seva dona Amparo Molla Selfa tindria la seva fitxa particular que no he localitzat.

Mèxic

La família Canut Molla va ser una de les primeres que entraren al país en condició d’exiliats. Els primers anys la seva situació va ser molt precària.

Es van trobar davant d’una certa hispanofòbia d’una part de l’esquerra nacionalista mexicana per la seva visió de la figura d’Hernán Cortés, la Conquesta i el Virregnat de Nueva España. Per altra banda, el Mèxic oficial, i la classe política i intel·lectual veien amb bons ulls a aquells que representaven a la España Republicana en contraposició a la España monàrquica i clerical de la que es van independitzar el 1821. Aviat la fòbia a tot allò que era espanyol es va desviar cap a la figura de Franco i la dreta espanyola.

El seu germà Sigfrido, nascut a Barcelona el 1917, s’uneix a ells el 1940, fet que fa necessari que en Danton busqui l’empara d’un amic valencià emigrant que els va acollir a casa seva. Sigfrido tenia tres Causas Generales obertes (en 1939 i 1940) i un Expediente de depuración de Maestros Nacionales (1942). Era Comissari de la Brigada Mixta 59 de la Divisió 42 de l’Exèrcit de Llevant i membre de la Confederació Nacional del Treball-Comitè Regional de Llevant (CNT). Embarca (no tinc constància que l’acompanyi la seva dona Antonia Simón) a Liverpool el 27 de febrer de 1940 i arriba a Veracruz el 28 de març amb visat del consolat mexicà. La figura del Comissari polític es va introduir a tota Europa a partir de la Revolució francesa (1789-91); era una persona civil habilitat com a militar amb rang d’oficial que tenia la funció de supervisar la fidelitat al Govern dels comandaments i la tropa de la seva unitat militar de l’Exèrcit Popular, format en majoria per milicians organitzats pels partits polítics i sindicats.

El President del Consell de Ministres de la II República en l’exili a Paris,  Juan Negrín López (1937-39), i el Govern Republicà a l’Exili  (1939-45) va crear, el febrer de 1939, el Servicio d’Evacuación de Refugiados (SERE) amb la cobertura del Govern mexicà reconeixent la República Espanyola quan Françaúnicament admetia com a representant legal de l’Estat Espanyol al General  Franco.

Una vegada conquerida Catalunya, el Ministeri de l’Interior gal va tenir a bé legalitzar el SERE i permetre l’obertura de delegacions republicanes a diferents ciutats del país on hi havia camps de refugiats. La seva finalitat era la de sufragar les despeses de transport per facilitar la fugida de França dels refugiats espanyols cap a Amèrica, creant una extensió a Mèxic, el Comité Técnico de Ayuda a los Refugiados Españoles (CTARE). Els principals destins van ser la República Dominicana, Mèxic i Xile contractant els vapors de pavelló francès Ipanema, Lasalle, Mexique, Sinaia i Winnipeg. Aviat es va veure impotent per actuar amb la suficient celeritat quan el govern francès va començar a incorporar als homes refugiats als batallons de treballs forçosos. El SERE es va dissoldre quan l’Alemanya nazi va ocupar el territori francès en la II Guerra Mundial i es va constituir el Govern de Vichy (juliol de 1940 a agost de 1944).

Quasi paral·lelament, el juliol de 1939, Indalecio Prieto Tuero, ex Ministre de varies carteres (1931-38) de la II República ja exiliat a Mèxic va crear, juntament amb la Diputación Permanente de la Cortes que es va atribuir la continuïtat de la República en l’exili,  la Junta de Auxilio de los Republicanos Españoles (JARE) i la Comisión Administradora de los Fondos para el Auxilio de los Republicanos Españoles (CAFARE). Negrín i Prieto tenien fortes discrepàncies en molts aspectes fonamentalment en el criteris per gestionar i afrontar la derrota republicana, malgrat que els dos militaven en el Partit Socialista Español. El JARE va perjudicar molt l’economia i altres recursos del SERE. Prieto, en oposició al pensament de Negrín defensava que els diners que disposava el Govern republicà es malbarataven fletant vaixells per evacuar a més refugiats i que era millor disposar-los per l’avituallament, roba, habitatge i l’escolarització dels que ja havien aconseguit l’exili i estaven en situació precària. Això va comportar molts problemes que van requerir de la intervenció del President Cárdenas. Fins la seva dissolució el 1945, van fundar varies escoles que encara estan en funcionament: la Academia Hispano-Mexicana i el Instituto Hispano-Mexicano Ruiz de Alarcón, ara Colegio de Madrid.

La família Canut Molla es beneficià de l’ajuda de la JARE d’acord amb els informes de la CAFARE al considerar que vivien en la pobresa. Sigfrido també és beneficiari de la JARE i de la SERE que li sufraga el viatge de Liverpool a Veracruz.

A partir de 1940 les coses milloren per tots els Canut, el contracten com a professor en el Instituto Nacional de Pedagogía, més endavant simultaneja aquesta tasca amb la de funcionari en la Secretaría de Educación Pública. Anys més tard l’anomenen cap del Servicio de Documentació Padagógica i assessor del Consejo Nacional Técnico de Educación. Va col·laborar fent-se responsable del tràmit de llicències i altres gestions administratives per la construcció de dues escoles de monges benedictines a les que després continuaria vinculat  formant part del seu Patronat.

Amb el seu germà va entrar dins del món dels negocis muntant una empresa que en poc temps es va convertir en un grup empresarial amb varies companyies. Es va introduir en la societat mexicana sense obviar els principis republicans;  va organitzar colònies pels infants desprotegits en el Instituto Nacional de Pedagogía i més endavant en centres privats, el que el va portar a presidir un Patronato de Centros de Vacaciones. Es va veure en la necessitat de construir un Centro Vacacional Infantil propi. Una vegada jubilat es va dedicar plenament als negocis i a la seva activitat en favor de la infància. En tot aquest temps només una cosa va enterbolir la pau i el benestar de la família: la mort accidental del seu fill José el 1960 als 27 anys. Si no estic errat, la seva filla Amparo va seguir amb els negocis familiars.

La constància, el treball i la fe en els seus ideals van permetre refer la seva vida i la de la seva família en una terra estranya amb la que de forma reciproca es van donar moltes coses.

El 2010 es va fundar la Fundación Profesor Danton Canut Martorell a Valle de Bravo, a uns 140 km a l’oest de Mèxic DF. dedicada a l’ensenyament.

WEBGRAFIA

PARES. Portal de Archivos Españoles. Ministerio de Cultura y Deporte

PARES. Portal de Archivos Españoles. Ministerio de Cultura y Deporte

BIBLIOGRAFIA

  • Los ninos de Morelia. Pla Brugat, Dolores. Instituto Nacional de Antropologia e Historia. 1985. Colección Divulgación. México D.F.
  • Els nens espanyols de Morelia. L’exili infantil a Mèxic. Payà Valera, Emeterio. Pagés Editores, SL. 2002. Lleida.
  • Los republicanos españoles en el México cardenista. Mateas, Abdón. UNED.2002
  • La educación republicana en América (1939-1992). Maestros y profesoes valencianos en el exilio. Cruz, J.Ignacio. Generalitat Valenciana. 1994. Artes Gráficas Soler, SA. València.
  • El internado-escuela “Durruti” 1937-1939. Escrivá Moscardó, Cristina. Edita: L’Eixam Edicions. 2011. Tavernes Blanques.
Post Views: 6