Els conflictes socials del camp rural de la segona mitat del s. XIX i principis del XX van propiciar el moviment cooperativista agrari al nostre país. Va ser interessadament impulsat pels poders del nou Estat liberal, de l’Església catòlica i del ranci caciquisme arrelat als pobles. Es va voler crear una nova classe social dins el nucli de la petita propietat agrària que fos subtilment dependent d’un paternalisme per part del poder i que la relació comprador-consumidor ajudés a contenir l’avançament del socialisme i el control capitalista del camp rural.

En aquest article ens referim al cooperativisme agrari, que té connotacions diferents a l’industrial o al bancari. Va sorgir de les classes populars com forma d’autogestió i de resistència enfront a les dures condicions de vida i de treball imposades per l’empresa capitalista, i tenia finalitats econòmiques, socials i culturals que compartia amb altres associacions com els sindicats (conceptualment molt diferents a com els coneixem ara), les societats de socors o les mutualitats. La cooperativa va suposar una millora pel que fa a l’accés de l’agricultor al mercat per poder comprar estris de conreu, llavors i fertilitzants, i també per la comercialització i venda dels seus  productes. Òbviament, aviat es van advertir certes contradiccions; les cooperatives confessionals van apaivagar la propagació dels ideals de la gent del camp a la vegada que consolidaven al gran terratinent, i per altra banda, l’agricultor, que era petit propietari, va poder conservar la terra del seu patrimoni familiar. S’ha escrit que “se mantuvo al campesino al borde de la ruina”.

El jesuïta castellonenc Antonio Vicent Dolz (1837-1912) té una rica biografia. Autor de nombroses obres de caràcter científic, social, filosòfic i religiós  va cursar estudis de dret i lletres, història, teologia i biologia, però és en aquesta última disciplina en la que va destacar essent notable la seva intervenció en l’epidèmia de còlera que va patir la ciutat de València el 1885 i que el va animar a practicar l’exercici de l’apostolat social, matèria en la que es va familiaritzar anteriorment en la seves estances a Bèlgica i Alemanya  on va contactar amb les obres socials catòliques.

Va crear els Círculos Católicos Obreros, promocionant-los arreu del llevant espanyol i en petites ciutats catalanes i de la vella Castella. S’interessà per la defensa dels drets de les classes obreres i dels agricultors titulars de petites propietats de subsistència familiar, va recuperar en part el concepte dels gremis de l’edat mitjana que van entrar en decadència a finals del s. XVIII, i va impulsar sindicats. Tot i que era políticament independent, va aconseguir que el Govern de la Reina Regent (1885-1902) María Cristina de Habsburgo, fomentés les lleis necessàries per regular el paper de les cooperatives i els sindicats. Va saber apropar els capellans de les parròquies rurals i a part de la població seglar al seu projecte. Va divulgar l’ideari de l’encíclica Rerum Novarum donant molta importància a l’associacionisme obrer i a la seva formació humana, econòmica, recreativa i religiosa, instaurant també  les mutualitats i les entitats de préstec.

EL 1891 el Papa León XIII emet la Carta Encíclica de Nuestro Santísimo Señor León por la Divina Providencia Papa XIII a los Patriarcas, Primados, Arzobispos y Obispos todos del orden católico que están en Gracia y Comunión con la Sede Apostólica del estado actual de los obreros. Va ser la reacció de l’Església. Europa estava immersa en situacions complexes; la unificació d’Itàlia amb l’afectació cap als Estados Pontificios que van comportar que el Papat no tingues jurisdicció sobre cap territori fins 1929 que es funda la Ciudad del Vaticano, l’augment de la pressió capitalista sobre les bases obreres, el procés de consolidació del socialisme i del comunisme, la publicació del Manifiesto Comunista el 1848 de Marx i Engels en el que es denunciava l’explotació laboral a Europa, l’inici de l’organització de la classe treballadora i les lleis de desamortització a Espanya de Medizábal (1837) i Madoz (1856) que afavorien als grans propietaris i van provocar l’exclaustració de convents i monestirs. L’ideari de l’Encíclica, amb els seus objectius religiosos-morals, econòmics i socials, la difusió de la petita propietat familiar com base de la dignificació del treballador i de garantia d’estabilitat social, la defensa de l’harmonia social en front a la lluita de classes, i la cooperació, va despertar l’interès del pare Vicent. L’Església agafava consciència dels abusos del sistema capitalista, respectant la propietat privada i promovent la creació d’un sindicalisme catòlic en oposició al sindicalisme de classe.

El terme municipal del Forcall, a l’igual que el de la resta de pobles de la nostra comarca no té massa bones condicions orogràfiques i climatològiques per l’agricultura; és bàsicament un sòl de secà amb escassetat d’aigua i molt poques hectàrees d’horta d’autoconsum. Malgrat aquest important inconvenient, el rector de la Parròquia del Forcall, mossèn Francisco Damaret Castel (rector de 1901 a 1922), es va assabentar del que s’estava fent a d’altres comarques i es va comprometre davant la societat forcallana a impulsar un sindicat i una cooperativa seguint les orientacions del pare Vicent. Preocupat per les qüestions socials que amoïnaven i exaltaven a la població treballadora, va voler crear una associació catòlica que ajudés a millorar les condicions de vida d’aquella gent. Així, el 4 de desembre de 1909 es va fundar el Sindicato Católico Agrícola de Forcall sota la protecció de San José, i es va oficialitzar amb el nom de Sindicato Agrícola y Cooperativa de Consumo del Patriarca San José de Forcall. Mossèn Damaret, encara recordat al Forcall, era un home de compromís que s’involucrà en els moviments socials del poble. La gent deia sota veu “quants diners deu de tenir mossèn Francisco !!!”… els diumenges després de la Missa Major es posava la capa i anava a visitar als malats i sota el coixí els deixava diners en funció de la situació de la família; quan va morir, per tota herència es va trobar a la seva tauleta de nit una llista de deutes, tot el que tenia i més ho havia donat.

L’any 1919 es va regularitzar la situació del Sindicato Católico Obrero del Patriarca San José. Es van redactar els Estatuts precedits per una llarga introducció plena de bons propòsits, que incloïen fins i tot la creació d’una escola nocturna pels associats, titulada “Dos palabras” que signa el propi Damaret en qualitat de Párroco. És molt probable que l’articulat dels Estatuts fossin copiats d’un model més o menys normalitzat. Cal destacar dos detalls als que tornaré a fer menció més endavant: en l’article 4t es diu que el Sindicato prescinde de banderias políticas…  i el 28è, no podrá disolverse la Sociedad mientras permanezcan diez socios. El 30 de juny de 1919 el  Governador Civil de Castelló va aprovar els Estatuts, i el 31 de juliol el Bisbe de Tortosa. Finalment són impresos a Madrid el 4 d’octubre del mateix any. El document cita a les persones que van ocupar els càrrecs de la Junta de Gobierno, éssent Damaret el Consiliario, és a dir el que vetlla pel bé moral amb dret a formar part en les juntes. El lema del Sindicat és ”Unos por otros y Dios por todos”, que es repeteix en la constitució de molts altres sindicats de l’època.

El Sindicat funcionava, estava suficientment capitalitzat i es va decidir comprar la casa nº 38 de la plaça Major (als Estatuts apareix com a nº 25, i en les actuals dades registrals amb el nº 13 de la plaça del Generalísimo, que ara torna a ser la plaça Major) per ubicar les instal·lacions de la cooperativa, un magatzem i un cafè-bar. La propietat es va comprar a Rosa Aguilar i Guardiola, que la tenia en propietat per herència dels seus pares Joaquin Aguilar Borrás i Eufelia Guardiola Guarch; estava afectada per una hipoteca a favor dels seus germans José, Domingo i Tomás.  D’acord amb la lectura de l’Escriptura del 20 d’octubre de 1920, actuà com a comprador José Llop i Giner, llaurador, en qualitat de president del Sindicato Agrícola y Cooperativa de Consumo del Patriarca San José de la Villa de Forcall i com a testimonis apareixen José Ferrando Muñoz i Antonio Mestre Ulldemolins. El notari que va formalitzar la compra va ser Luis Navarro y Sánchez. El preu era de 6.000 pessetes, de les que ja s’havien avançat 2.000, i s’abonaren les 4.000 restants en l’acte. Hi ha un document afegit a l’Escriptura en el que el secretari del Sindicat, José Segura Querol, certifica l’acord adoptat pels socis de comprar la casa i autoritzar al president a representar a la societat en reunió de l’1 de març de 1920. A continuació es relaciona la llista dels socis presents a la junta: vuit membres de la Junta de Govern (un d’ells no sap signar), sis socis que saben signar, 52 que només saben fer la rúbrica i 43 que no saben escriure; en total 109 socis copropietaris de l’immoble als que s’ha d’afegir a aquells que no van poder assistir a la junta. Aquestes dades són un fidel mirall de l’elevat grau d’analfabetisme dels nostres pobles en aquella època. A partir d’aquell moment a la casa se la coneixerà popularment com la Comparativa.

A la majoria de les localitats de la província, amb algunes excepcions, a poc d’iniciar-se la guerra civil del 36 les cooperatives van quedar pràcticament inoperants i els locals confiscats o ocupats pels comitès del Front Popular, de la CNT-FAI (Confederación Nacional de Trabajadores – Federación Anarquista Ibérica), de la UGT (Unión General de Trabajadores) o per les milícies populars, fins poc abans de l’entrada al poble, concretament al Forcall el 8 d’abril del 1938, de les tropes revoltades.

 Aquest va ser el cas de la cooperativa del Forcall. La majoria dels seus membres van deixar de pagar les quotes de soci i d’altres van optar per continuar pagant la “contribució” amb l’esperança que quan finalitzés la guerra les coses tornarien al seu lloc i la cooperativa reprendria la seva funció.Peròa l’acabar la guerra la junta directiva no va recuperar la gestió de la Cooperativa. L’entitat va quedar en el “limbe” i la casa va quedar de nou “confiscada” o paregut, en aquesta ocasió per l’Estado Español.

No és fins a finals del 1955 que apareix inscrita en el Registre de la Propietat a favor de Ramo de Beneficiencia (es deu de referir a la Junta Provincial de Beneficiencia) en virtut d’una certificació administrativa emesa pel Secretario General del Gobierno Civil de Castellón. La mencionada certificació administrativa no s’ha trobat (el que no vol dir que no existeixi) però probablement la seva motivació i contingut té a veure amb una ordre de principis de 1955 de la Dirección General de Beneficiencia del Ministerio de la Gobernación, on s’aproven les condicions per poder subhastar els béns de fundacions benefico-docents on hi caben pòsits, montes de pietat, instituts de misericòrdia i un llarg etcètera on també és fàcil pensar que es poden incloure les cooperatives i sindicats com associacions de caràcter social. Segurament també té a veure amb el Decret del Ministerio de la Gobernación de mitjans del mateix any, on es donen facultats als Ajuntaments per intervenir en determinades circumstàncies en les activitats privades. És una qüestió pendent d’esbrinar.

El 1957 el local de la Cooperativa se’l va quedar en propietat la Gefatura Provincial de Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N.S. d’acord amb protocol de compra venda davant el Notari de Morella, i el 1970 apareix com a propietari el Movimiento Nacional en virtut d’una certificació administrativa expedida pel Gerente amb el vist-i-plau del Vicesecretario General del Movimiento. Tampoc hem localitzat aquesta certificació. Una altra qüestió a esbrinar.

Aquest és l’històric que es va trobar la Caja Rural Provincial i la Unión Territorial de Cooperativas del Campo quan va voler intercedir per recuperar l’immoble per ús d’una nova cooperativa.

Un grup de forcallans, entre ells alguns antics socis de la “Cooperativa Patriarca San José” i uns quants descendents dels anteriors cooperativistes, van promoure i crear el 1961 una nova entitat amb el nom de “Cooperativa Agrícola San Víctor” (la seva aprovació va ser publicada en el Boletín Oficial del Estado nº 73de 27.03.1961). És evident que la seva reglamentació estatuària era, i és, molt diferent als de la anterior.

El 1976 la Caja Rural Provincial, provinent del cooperativisme rural i precursora de l’actual Cajamar, i en la dècada de 1970 de la Caja Rural Sant Víctor, va obrir una delegació al poble que reflectia la seva política d’expansió i promoció de la seva obra cooperativista. L’entitat va assumir la gestió administrativa i comptable de la nova cooperativa.

Els socis, entre ells Antonio Cervera,  es van veure en la necessitat de construir un magatzem amb molí de cereal per pinsos i bàscula per pesada de camions (on ara està ubicat el poliesportiu “nou”) amb el finançament econòmic de la Caja Rural, i es van plantejar recuperar la casa de la Plaça Major nº 13 entenent que tenien dret de propietat sobre el seu propi patrimoni en el cas dels antics cooperativistes, i dels seus familiars.

La Caja Rural i la Unió de Cooperatives van prendre interès i van posar en antecedents al Ministro de la Gobernación en una carta de l’1 de juliol de 1976. Li van proposar, a la vista de la documentació registral a la que van tenir accés, la possibilitat de “enajenar el edificio” o en el seu defecte a comprar-lo per “un justo precio”, ja que l’edifici es trobava en estat de ruïna, o que es llogués a llarg terminiper rehabilitar-lo o construir-ne un de nou de comú acord amb els cooperativistes, sempre amb el compromís que el local quedaria al servei de la població agrícola del Forcall.

Els arguments es basaven en la dissolució forçada del “Sindicato Agrícola y Cooperativa de Consumo Patriarca San José” tot i que tenia suficients socis (més de deu) per continuar la seva activitat i en el fet que, segons el seu criteri, la Junta de Beneficiencia no tenia dret de propietat sobre la Cooperativa tot i que va abonar l’import dels rebuts de la “contribució” als socis que havien continuat pagant. S’al·legà que des de la seva fundació la Cooperativa va tenir en contra a tots el comerços i negocis mercantils del poble per la competència que els feia en els preus dels productes que venien en el seu economat i en el saló recreatiu i cafè, el que va propiciar que en la confusió i desordre social en la guerra civil molts dels seus membres fossin perseguits i les existències dels productes emmagatzemats espoliades, malgrat que l’entitat era confessional i apolítica. De ser això del tot cert, va en contra de l’esperit de l’Encíclica i del compromís social que van adquirir els rectors de les parròquies que van contribuir a la formalització de les cooperatives en els seus pobles.

Aquesta carta, que anava acompanyada dels Estatuts i altra documentació de la vella cooperativa, no va tenir resposta o al menys no la esperada, i el President de la Caja Rural va insistir en una segona carta en la que manifesta “una extraña predisposición al recelo”. Desconec com va acabar l’intercanvi de missives, però els fets ens demostren que els interessos de la Cooperativa San Víctor i del seu mentor la Caja Rural no van ser atesos.

Posteriorment l’immoble ha passat per diverses titularitats, sempre dins l’ens públic. El 1983 al Patrimonio del Estado en virtut de certificació administrativa de 1978 emesa pel Gerente amb el vist-i-plau del Vicesecretario general del Movimiento i actualment té el ple domini la Comunidad Autónoma Valenciana en virtut de certificació administrativa de 1985 emesa per persona física i registrada el 1986. Actualment, l’Ajuntament del Forcall el té en ús per un contracte amb la Generalitat Valenciana amb data de caducitat; està destinat a biblioteca municipal i menjador escolar i puntualment es cedeixen les seves estàncies a les associacions culturals del poble que ho sol·liciten per desenvolupar alguna activitat molt concreta.

La nova Cooperativa San José va deixar la seva activitat el 2010, però l’associació no s’ha dissolt, és una societat inoperant. Actualment esta tutelada per una Junta Gestora.

Segurament aquesta història és la mateixa que podríem trobar a molts pobles.

AGRAIMENTS

  • A Vicent Comes Iglesia, professor d’Història – Universitat de Valencia.

FONTS DOCUMENTALS

  • Arxiu familiar Cervera
  • Arxiu familiar Peñarroya
  • Ley de Sindicatos Agrícolas. 1906
  • Registre de la Propietat “Albocasser-Morella”

WEBGRAFIA

BIBLIOGRAFIA

  • El Sindicato Católico Obrero y la Cooperativa de Consumo del Patriarca San José. Programa “La Santantonà de Forcall”. Eixarch Frasno, José. Ajuntament de Forcall. 1991.
  • Retratos y Recuerdos… de la vida forcallana. Amela, Víctor M. y otros. Colònia Forcallano-catalana. Editorial Antinea. Vinaròs. 2006.
  • San Isidro, un siglo de la Vall d’Uixó. Arroyas Serrano, Magin (coord.). Cooperativa Agrícola San Isidro y Caja Rural La Vall San Isidro. Madrid. 2004.
Post Views: 16