Aquest article completarà el cicle que he dedicat a la indumentària tradicional. No és gens fàcil trobar roba de xiquets perquè el desgast que ha sofert en fa inviable la conservació ja que es reciclava diferents vegades dins la mateixa casa (cal tenir present que era habitual tenir molts fills) i després es passava a altres familiars o veïns i amistats que la necessitaven. Els infants portaven unes samarretes (semblants a les que es fan servir avui en dia) i uns bolquers triangulars fets amb roba. El mes característic eren unes faixetes, també de roba a imitació d’un embenat, que es posaven a la panxa, a nivell del melic, per evitar una hèrnia umbilical.

Trobem gorrets i ocasionalment la roba de bateig, amb un faldó llarg. Com que el bateig significava la presentació en societat del nadó, els que podien econòmicament l’adornaven amb brodats i puntetes pretenent mostrar la categoria social de la família. Quan els xiquets ja caminaven s’estilaven uns pantalons “oberts”, una manera d’estalviar-se rentar roba, faena molt feixuga sobre tot a l’hivern. De fet, els vestien igual que les persones grans, faldetes, mantonet o toquilla per a les xiquetes i saragüells, brusa i jopetí, per els xiquets. Tots portaven mitges (uns mitjons fins als genolls) i espardenyes.

Crida l’atenció en la comparativa del vestir entre homes i dones. La falta de roba d’abric per a les dones, que com a molt es posaven una toquilla gran de llana, que a la nostres terres son difícils de trobar. Per altra banda, els homes usaven capes de llana gruixuda.

No es poden obviar els complements a la indumentària tradicional i faré esment als mes rellevants.

Una peça distintiva que es portava des de petit era l’escapulari. Es penjava del coll o es fixava amb un imperdible. Estava format per dos trossets de roba, quasi quadrats, cosits un sobre l’altre, d’uns 3-4 cm de costat que guardava una relíquia a l’interior: per exemple un trosset minúscul de roba beneïda o un paperet amb una oració escrita, per tal de confiar que això el lliuraria de malalties i desgràcies, perquè la mortalitat infantil era molt alta. Persones d’avançada edat m’havien explicat que recordaven a principis del s. XX sentien cada setmana com la campaneta menuda tocava a morts…

Les arracades de les dones, eren els adorns més portats, les de família benestant es podien permetre lluir-los d’or o plata, normalment en peces menudes. Les de mida més gran eren de llautó amb trossets de mirall tallats en rombes o detalls de vidre incrustats que projectaven un reflexos molt atractius. També utilitzaven palmitos, amb les barnilles de fusta de qualitat molt treballades .

Els hòmens guardaven la picadura de tabac en unes bossetes de punt ben decorades que amagaven dins de la faixa.

Tothom tenia a casa rosaris, sempre molt sobris, sovint negres, de petites peces d’atzabeja (azabache) que portaven a missa per resar, ja que es feia en llatí i que, per tant, difícilment hi podien participar si no era memoritzant sense saber el que es deia. La meua àvia es queixava perquè al canviar la missa del llatí al valencià o al castellà, es desconcentrava i li costava recordar per quin misteri o pregària anava.

Com a cloenda vull mostrar una imatge sobre la qual es pot fer un bon exercici d’interpretació del llenguatge de la indumentària. La roba no només mostra la qualitat dels teixits i, per tant, la categoria social de qui la portava, sinó que ens permet veure el paper que la persona tenia dins de la casa familiar. En la magnífica foto, feta al Forcall el 1898, del senyor Victor Bordás amb la seua família veiem al tio Vito assegut i al centre -no hi ha cap dubte qui és el puntal familiar- la seua dona vestida de negre, color de mudar, amb faldetes que quasi toquen al terra i un mantó gran, les puntes per sobre de la falda i amb mànigues llargues. En un extrem la cunyada soltera que vivia amb ells que porta unes faldetes mes curtes, les mànigues arremangades i el mantó recollit a la cintura, detalls que demostren qui feinejava per casa. Els tres xiquets van vestits pràcticament com els adults, el gran amb brusa, la filla amb un gibó ajustat i el fill petit amb faldonet i unes botetes de pell: un veritable luxe. Tot fa pensar en una família tradicional i benestant de la nostra comarca.

Post Views: 9