Ja fa un temps que ixen llibres en totes direccions que adverteixen del deteriorament d’Europa en matèria d’humanitat, de criteris, de principis, etc. Ens hem tancat en un reducte defensiu, un bunker, perquè tot ens fa temor, sobretot la gent que pugue vindre, quan Europa ha estat en altres temps una cultura migrant en totes direccions. Pot ben ser, que aquesta migració ha anat acompanyada d’actituds colonials i explotadores dels altres països i de les altres gents. I ara, tenim temor que ens responguen amb la mateixa moneda?

És menester que els criteris siguen clars i ben discriminats sense deixar al criteri de ningú ni a l’arbitrarietat de qui mana les seues qualitats: Bé i mal, blanc i negre, dalt i baix, etc… Que no donen peu a la confusió ni al tantsivalisme. Cal que els criteris siguen transcendents (de trans, més enllà de o per sobre de), perquè si cadascú se’ls fa a la seua mida no hi ha cap possibilitat d’aclarir-se Quan no hi ha criteris més enllà de les persones, tot acaba depenent del caprici i la arbitrarietat del qui té el poder, la força o les dues coses alhora. També he pensat sempre que el judici a les persones no ens pertoca. Que el món de les persones és suficientment complex i ocult per no permetre el judici fàcil i lleuger, perquè la vida de les persones
obeeix a processos (normalment llargs i de ritme lent) que van tendint i dirigint-se cap a les fites escollides des de posicions favorables o de desavantatge, des d’una formació coherent o des de la més absoluta anarquia i oblit i deixadesa. No ens toque a nosaltres valorar l’esforç, l’actitud i el tarannà i el mèrit i disposició de les persones, encara que sí que és menester observar-les i considerar-les amb tota la sensibilitat possible.

Estem parlant de dues categories de consideració: el nivell dels criteris inqüestionables i ben situats i el nivell de les persones on les opcions no sempre són tan clares ni les possibilitats tan evidents. En l’època que ens ha tocat viure em pareix veure una subversió d’aquestes categories, un daltabaix de les consideracions.

Pot donar la sensació que estem assistint a la desconsideració dels criteris. Tendeixen a no ser gens clars. ¿Estem enterbolint les consideracions, o pretenem que els criteris i els valors siguen especialment confosos o estem intentant evitar-los, per relativitzar els comportaments i arribar a conviure
amb la irresponsabilitat?

Si no hi ha criteris no hi haurà tampoc valoracions. O és allò de comboiar els altres perquè els altres em comboien a mi, prescindint de la qualitat del que es fa i el valor de les coses, que porta a l’adulació i a la falta l’esperit crític. Si no hi ha valors ni criteris no es pot anar ni en la mateixa direcció ni en direcció contrària. Situats en aquest paradigma de la subversió de les categories i en la mesura en què els criteris són menys clars i menys compartits cada vegada més la distinció, la discriminació, les separacions, les fronteres i els judicis ens apareixen en el món de les persones i els grups humans quan hauria de ser al contrari. No som capaços de discriminar els valors i els criteris i estem la mar de disposats a discriminar les persones per motius que, ben considerats, no s’aguanten per cap cantó. No ens atrevim a dir el que és bo i el que és roïn i, en canvi, no tenim cap escrúpol ni vergonya per dir quines persones són bones i roïnes per afavorir les bones i eliminar, evitar i arraconar les roïnes, sense més criteri que els qui ens donen la raó i els qui opinen diferent o contrari o critiquen les nostres opcions. O dit d’altra forma: els nostres (els tu-ja m’entens, els bons) i la resta. La reflexió i la coherència personals son els antídots de tot això. L’obligació de tots rau en donar el màxim de les pròpies possibilitats, de tenir esperit crític (no rebentador, ni destructiu) per exercir la pròpia independència i llibertat. També ens convenen la fortalesa i el vigor anímic per no fer criteri de la vida el que digue l’altra gent (el que diguen tots). És a dir, fan falta persones fortes i com cal. I a la llarga, el més important és viure harmònicament amb un mateix i amb l’esperit ben obert als altres, únics criteris veritables que aguanten i suporten el pas del temps i de les
modes. Quan s’actua amb coherència i honestedat hom és capaç d’enfrontar-se sol al món sencer, quan passa el contrari, sempre fan falta comparacions i complicitats; és el terreny a propòsit per a les excuses i
les inhibicions. Si penseu la frase en direcció contrària es pot albirar un bon criteri d’actuació.

Post Views: 1