El fet que inicialment havia inspirat aquestes línies va ser l’emissió a TV3 el passat desembre del documental «Catalunya Nord, la llengua enyorada». Dirigit per Eugeni Casanova i David Valls, hi repassa l’evolució lingüística del català en aquesta regió del sud de l’Estat francés fins a la seua quasi extinció, tot recollint el testimoni dels darrers parlants nadius del dialecte local, el rossellonés. A ulls de qualsevol persona sensible a la dignificació de la nostra llengua —ço és, dels seus parlants—, resulta pràcticament impossible restar impassible front al relat colpidor d’una sèrie d’ancians que són el darrer romanent d’un món que s’ha esvaït com el pols en el vent: el de la praxi social d’una catalanitat normal, de caràcter exclusivament lingüístico-cultural i sense indicis d’expressió política, sí, però no per això exempta d’una genuïnitat i vigència plenes.

L’actualitat mana a l’era de la informació i en aquesta ocasió determinarà que deixem l’anàlisi en profunditat de la dramàtica qüestió que planteja el documental per al futur. El lector haurà advertit, però, que l’article obri fent esment a unes sigles que del 2015 ençà han esdevingut an elephant in the room al sud del Sénia: TV3. La tria del cas del Rosselló no ha estat, doncs, del tot casual. I no ho ha estat perquè malauradament sí que ho és de causal el nexe entre la desaparició —en aquest cas, obertament la censura— d’un mitjà en la nostra llengua i l’anorreament irrefrenable del valencià.

Però anem a pams. Com molts sabreu, el proppassat 17 de febrer es commemorava l’ominosa efemèride dels deu anys del tancament de TV3 al País Valencià —catorze a les comarques d’Alacant—. Un acte que va marcar un punt d’inflexió en el neorègim de bombo i platerets creat per la sucursal valenciana de la factoria d’animació de Génova 13 i que va servir, alhora, d’aglutinant d’una esquerra autòctona que feia dues dècades que vagava sense rumb pel desert. Davant d’aquella oportunitat, va faltar temps perquè partits i organitzacions de l’òrbita progressista enarboraren la bandera de la llibertat i denunciaren als quatre vents el que de totes totes havia sigut un acte motivat per raons exclusivament polítiques.

És ben conegut que l’esquerra sempre ha jugat millor a la contra. I d’ací plora la criatura. Per això tampoc calen anàlisis de gran calat intel·lectual per explicar per què els canals de la televisió pública catalana no han tornat a les nostres pantalles. Si algú encara no ho sabia, heus ací una confessió reveladora: perquè no ho han volgut les autoritats competents. I diré més. Molt haurien de canviar les coses perquè puguem gaudir en un horitzó pròxim de programes com el «30 Minuts», el «Sense Ficció», l’«APM» o el «Polònia» sense haver de recórrer a plataformes de pagament o a repositoris virtuals. Tot sembla indicar que, de moment, seguirem gairebé com als anys noranta, quan calia rascar-se la butxaca per accedir als continguts prime de Canal+ o, pitjor encara, com ocorre en l’actualitat en moltes dictadures, on els dissidents han de submergir-se en les entranyes del deep web  per esquivar els tallafocs a la llibertat d’informació.

A partir d’una simple constatació empírica del panorama polític actual pot deduir-se diàfanament que TV3 no està ni se l’espera a la graella audiovisual valenciana. I no soc jo qui ho corrobora gratuïtament. Ho és la ciència. Concretament, l’astronomia. Si fa una dècada resultava absolutament inconcebible que una alternativa progressista desallotjara el Partit Popular del Palau de la Generalitat, menys encara ho era que aquesta situació es reproduïra a tots els nivells de l’administració: des del nivell local a l’estatal, passant pel comarcal, el provincial i l’autonòmic. Una inèdita alineació planetària que ni Nostradamus s’haguera atrevit a predir. I malgrat la capritxosa benedicció sideral —que inexorablement té data de caducitat—, continuem sense senyal.

Arribats a aquest punt, escau fer una mica d’història contrafactual per figurar-nos què hauria passat si el govern del Botànic haguera complit la promesa de reprendre les emissions de la Televisió de Catalunya només arribar al poder o si, almenys, haguera adoptat una actitud més diligent a l’hora d’abordar aquesta qüestió. S’hi poden fer càbales i pensar que el gruix de la societat valenciana s’hi haguera revoltat, que VOX haguera triplicat la seua força i que els quatre genets de l’apocalipsi hagueren cavalcat pel carrer de Russafa. Però inequívocament l’escenari més probable —recordem el frare franciscà Occam i la seua navalla— el perfilaria una sentència d’allò més lacònica: no hauria passat res de res.

I és que TV3 no va ser mai un problema real. Una gernació de persones de totes les edats va poder normalitzar abans de l’arribada de Canal 9 una cosa que no ho era: veure els homenots encorbats del telenotícies o els dibuixos animats de les vesprades parlar una llengua, la seua, que havia romàs proscrita des de temps immemorials. Per la seua banda, aquells a qui legítimament no els agradava, no la miraven o directament la dessintonitzaven.

Fent honor a la veritat, TV3 gaudia ja el 2011 d’uns índexs d’audiència certament residuals entre el públic valencià i, no cal dir-ho, d’una capacitat efectiva d’ingerència política nul·la. Si s’haguera fet el que calia quan tocava, igual que l’administració de Francina Armengol a les Illes, el logo de la televisió pública catalana llanguiria ara mateix a les nostres teles entre una vastíssima oferta de canals en castellà i ningú no en diria ni pruna. El que podria haver sigut un record borrós del passat és ara una molesta pedra a la sabata per al Consell.

Cal de tota manera donar valor a la (in)acció dels nostres governants en l’últim decenni. Sens dubte deu haver obeït al visionari cop de genialitat d’algun buròcrata avant la lettre que, preveient el mal que havia d’arribar, va optar per adoptar mesures profilàctiques contra la coTVid-3, una pandèmia d’origen kafkià que en l’imaginari d’alguns amenaçava d’induir tot el Levante peninsular en un coma processual. Si aquest haguera sigut el cas, hauríem de lamentar, però, que els EPI blavosos que ens van enfundar fa una dècada hagen sigut menys efectius contra el SARS-CoV-2 que contra la salut de la llengua i les llibertats civils.

Com no dubto, tanmateix, de la integritat moral de l’executiu actual, no puc sinó trobar una justificació lògica a la situació d’excepcionalitat que vivim en la por escènica d’una esquerra valenciana sempre timorata, crònicament reticent a disputar-li l’hegemonia cultural a la dreta per l’efecte d’una mentalitat d’esclau forjada durant lustres de marginació política. En definitiva, d’una esquerra que encara no sap què vol ser de gran, necessitada de l’aprovació dels poders fàctics, i que deambula de manera espasmòdica al compàs de les enquestes mentre la dessagnen inacabables lluites intestines. En aquestes circumstàncies, la no-reobertura de TV3 no és en si mateixa la malaltia, sinó un símptoma més de la involució que pateix el món des que el 2008 acabara de saltar pels aires el sistema concebut a Bretton Woods el 1944. Amb la seua fi entrarien en crisi les democràcies liberals i expiraria el contracte social que havia mantingut la pau social a Occident des de les acaballes de la Segona Guerra Mundial. Una veritable pandèmia politicosocial d’abast encara desconegut que, agreujada per l’homogeneïtzació cultural inherent a la globalització, no ha fet sinó catalitzar la desintegració de comunitats escassament articulades com la nostra, tot condemnant-les irremeiablement a una marginalitat que queda ja ben palesa al documental sobre la llengua que enyoren els rossellonesos

Post Views: 3