Com vestien els homes?

En el nº 1402 del Setmanari Notícies, Àlex Milián recorda que Hans Christian Andersen, al segle XIX “queda encisat per l´Horta i la vestimenta dels homes”. Andersen descriu com vestien els valencians: saragüells, faixa roja , camisola verda i manta de ratlles. Als Ports es vestien més a l´estil del baix Aragó, calçons, camisa blanca, faixa roja i per damunt portaven per a treballar, una brusa ampla, llarga fins mitja cuixa, que li diuen “gorrinera” . Les classes mes humils la portaven inclús els dies de festa, sempre fosca, llisa o a ratlles molt discretes i alguns forcallans encara la vestien als anys 50.

La camisa de diari era de llenç molt senzilla, però quan es mudaven la pitrera que quedava a la vista , calia lluir-la. Estava brodada fins i tot en puntetes i bagues, molt treballades. El curiós es que les mànigues i l’esquena eren de roba de qualitat inferior i sovint la pitrera era postissa. Cal recordar que el llenç es teixia a casa i no es feien dispendis inútils.

Els saragüells són la peça distintiva del vestit tradicional valencià, amples i blancs, típics de la Plana. El nom deriva de la paraula sarawil o sarauil, d’origen àrab. Tot i que se n’han trobat alguns d’aquestes característiques a la comarca dels Ports, val a dir que al nostre terreny, més influenciat per l’Aragó, s’anomenen “saragüells” als calçons. És una peça que va de la cintura fins als genolls, de camal estret i que pot anar conjuntada amb una jaqueta o amb jupetí. Per sota dels saragüells, portaven uns calçotets de llenç que sovint sobresortien a nivell del genoll. Els saragüells o calçons s’ajustaven als genolls en uns cordons dits “matxos”. Els toreros porten una peça semblant i d’ací ve l’expressió: “atarse los machos”, referida a estar preparat per una tasca difícil.

Els homes benestants demostraven la seva capacitat econòmica en la qualitat de la roba del vestit, des de la llana al vellut, sempre de color negre o molt fosc, però es permetien colors vius en el jupetí. El nom deriva de jupa i és un tipus d’armilla. La part de davant que sempre és visible i calia lluir-la, estava adornada amb botons molt treballats, inclús fets de plata, verdaderes filigranes, mentre que l’esquena, que no es veu, era d’un material més senzill, molt sovint estampat. Son peces molt boniques i que els homes lluïen obertament perquè la jaqueta no es cordava, tot i tenir botonadura que era, en general, decorativa.

Com que els saragüells arribaven només al genoll, portaven mitjons alts que els protegien les cames, moltes vegades amb reforços de roba als peus. Els de diari, gruixuts, eren de cotó o llana i els de mudar tenien patrons de mitja molt treballats.

Tradicionalment portaven les espardenyes fetes a la comarca, lligades amb betes que determinaven els diferents models . Era el calçat habitual tant de treball com de mudar, tot i que les sabates de pell es van anar introduint poc a poc. Per tal de guardar-se els peus i les espardenyes de la pluja i el fang, sobretot als masos, es posàvem unes proteccions de fusta sobre les espardenyes, semblants als socs.

La roba estava, doncs, molt adaptada a les necessitats de la faena. A les nostres contrades, amb hiverns molt freds, es feien amb teixits de llana molt espessa que era quasi impermeable. Els trobem sovint a les capes i en els abrics amb caputxa, que recorden dissenys molt actuals. La capa, abrigava però era també una peça de mudar. Són peces amples que arriben als peus i que es portaven amb un barret o capell d’ala. Al Forcall els majorals de Sant Antoni continuen lluint capa i barret.

La faixa era fonamental en la indumentària tradicional: aguantava la roba, protegia els ronyons, ja que la majoria de les faenes requerien molt d’esforç físic, i abrigava. Posava també un detall de color, ja que la majoria eren roges, tot i que les negres sovintejaven. Se’n troben algunes de blanques portades en dies especials. Al nostre terreny hi havia varies fàbriques dedicades a la confecció d’aquesta peça. Cal recordar que algunes estaven doblegades i cosides en un extrem, formant una bossa que els permetia guardar monedes. Perquè no caigueren, hi posaven una argolla que tancava el sistema.

L’aparició de nous teixits com la pana, va fer desaparèixer els saragüells, que ja portaven els moriscs expulsats el 1606. Els pantalons es van fer mes amples i més llargs, però, sobretot, més còmodes perquè va aparèixer la bragueta. Els calçons tradicionals portaven al davant un peça unida als camals que com una tapa, es cordava a la cintura. Encara es troben formes de transició, en què una bragueta porta una peça sobreposada que es corda a la cintura sobre el maluc. La pana era més fàcil de cosir i de rentar.

Els homes portaven el cabell llarg i recollit, com diu Cavanilles “…lo recogen con una redecilla” en la Plana, però en el interior ”…llevan los hombres largos monterones en lugar de sombreros”. En el segle XIX es va publicar una pragmàtica Reial que obligava als homes a rapar-se per tal d’evitar paràsits i aleshores va aparèixer el ”farol”. És un mocador quadrat, estampat amb colors vius molt variats i de diferents teixits, sovint de seda. Una varietat quasi exclusiva per farols va ser la pita, que es podia rentar fàcilment. A la manera tradicional, es lligava al costat, on penjaven les puntes, però els més pinxos el portaven a la seua manera, inclús amb un pomet d’alfàbrega.

La manta a ratlles era un element important, com bé diu la folia: “L’alegria del fadrí, és dur mocador de pita, una manta morellana i una novia molt bonica”

A Morella, als anys cinquanta, el tio Gasparo encara lluïa el vestit tradicional a diari.

Bibliografia
LICERAS FERRERES, Mª Victoria, Indumentaria Valenciana siglos XVIII-XIX, Carena editores s.l. 2008.
ROCA Paquita, VIDAL Josep, Cent anys d’indumentària tradicional, Castelló de la Plana 1730-1830. Ajuntament de Castelló 2008.