L’estiu poc a poc es va esvaint. Setembre és temps de tornar a començar, de tornar al de sempre. Aviat veurem caure, poc a poc, les fulles dels arbres que ens mostraran la seva nuesa en iniciar-se la tardor i asseguts a la vora del foc, el d’en terra, ens escalfarem els dits esperant que arribi el final de l’any amb el somni de que el proper esdevingui millor.

Utilitzant com a eina primer una borrasca i pocs dies després una pandèmia, enguany ha fet aflorar totes les misèries de la nostra societat donant una lliçó d’humilitat al feble, i pot ser també caduc, sistema capitalista i a tots els que participem d’ell. Una vegada més demanarem que el nou sigui bo, sols que aquesta estem carregats de raons, o si voleu, estem carregats de més raons.

Asseguts al voltant del foc, de què parlarem?. Quasi segur que de com de malmesa ha quedat l’economia de la majoria dels nostres pobles que confien la seva subsistència en allò tan volàtil com és el sector del turisme. Segur que també dels autònoms que han patit i encara estan patint de valent i a més d’això no han vist ni un euro de les promeses d’indemnitzacions, i dels que eren assalariats i encara no han cobrat l’erto o l’atur. I de les baixes retribucions dels metges,  infermeres i cel·ladors de l’entorn de la sanitat pública hospitalària, i del personal dels serveis que ara anomenem necessaris i als que abans els donàvem poca o cap importància, i dels epidemiòlegs, i dels que malauradament han vist amenaçada la seva salut, i dels que no se n’han sortit. També d’aquells polítics que s‘han aprofitat del debat científic, dels que prometen i no compleixen, dels que ara ens diuen que cal re industrialitzar, que cal re construir i que cal re localitzar…, que ens tenim que re inventar, que cal re invertir en investigació…, dels que ara volen treure re profit de la situació re judicialitzant la gestió política de la pandèmia en la que no han participat, és clar…

Rafael Alberti en un poema escrivia “pero se olvidan que el mar/no es esa ola que acaba/si no la que va a empezar”. Això no té solució de continuïtat.

Tot plegat ens ho explicarem en la nostra manera d’entendre-ho, això sí, davant el foc d’en terra d’una nit de tardor-hivern, en la tertúlia familiar de la sobretaula aprofitant la poca activitat social que ens veiem obligats a complir. No ho llegirem de cap diari ni repetirem el que hem sentit en un telenotícies o en una tertúlia ‘d’enterats’, direm la nostra.

Tots en rotllana ens explicarem la nostra versió personalitzada d’aquesta experiència que estem vivint. Estarem els avis, els fills, els nets i amb una mica de sort algun besnét. D’ací uns anys l’escena es repetirà i cadascú contarà a la seva manera el que ja serà història. La màgia de les flames farà que no puguem apartar els ulls del foc i entretant anem xerrant, ens adonarem que cada una d’elles adopta una forma diferent a la anterior i està diferent de l’anterior… i així. Igual que les contalles de l’edat mitjana, el poder de la paraula, que permetia que cada glossa pogués ser diferent a l’explicada o cantada a la que va es va escoltar en un altre lloc o davant un públic divergent.

La transmissió oral de relats religiosos i llegendes d’herois va ser la primera literatura que es va configurar en les llengües que no tenien escriptura. Va continuar arrelada en aquells temps en els que saber escriure i llegir era un privilegi de molt pocs… monjos, algunes dones de la noblesa i es clar, els savis. Fins fa molt poc ha estat vigent -mitjans del s.XX-, alguns encara deuen recordar, o n’han sentit a parlar, a aquelles petites biblioteques vivents, els ceguets i xarlatans que anaven pels pobles i masos recitant versos, contant ‘cuentos’ i historietes varies, de reis, cavallers, princeses i sants, també de remeis curatius miraculosos.

A ma casa del Forcall, fa un muntó d’anys, acudia cada nit una tia llunyana de ma mare, ja havia passat els 90 malgrat confessava que no sabia de cert l’any que va nàixer. La tia Doloretes (nom fictici), li dèiem. Va nàixer en un mas i no la van inscriure al registre fins que son pare va tenir que baixar al poble uns quants mesos més tard per altres necessitats. Ens portava una pala amb brasa de llenya de carrasca, del foc que ella tenia perennement encès per poder cuinar, escalfar aigua o posar a bullir el caldero del gorrino,  per ajudar a aflamar el nostre. Ens tenia a tots embadalits, sols parlava ella i se’n reia d’ella mateixa al recordar les escenes que amb aparent precisió ens explicava. El que aquesta dona ens relatava era diferent cada nit, la mateixa història tenia diferents matisos. Aquí vaig saber de la importància i el poder que té la literatura oral. El que ella ens explicava no està escrit enlloc, ha quedat en la nostra memòria.

Portava set faldetes, cert, les contava a la vegada que les ensenyava per doblegar la nostra incredulitat i amb contagioses rialles que ens permetien veure l’única dent que li quedava en la geniva inferior presumia de que el seu home, del que era vídua de feia molts anys, no l’havia vist mai despullada. Tota la vida havia treballat al monte, encara hi anava,  i era la mestressa de casa, ella manava a l’home, als fills, a les nores i als nets. Tenia esperit de supervivència, menuda, de caràcter fort, amb una salut de ferro que no coneixia la malaltia. A casa seva, en la infància, no li va faltar mai el menjar, però no sobrava. Estava convençuda de que refregar-se aigua i sabó per la pell la gastava i per tant es llavava poc i sempre per parts, per cap motiu el cos sencer; millor guardar l’aigua per veure, per escurar i pels animalets del corral.  Rentar la roba sempre al riu, millor que als llavadors on les dones passen les hores explicant sòries de la gent del poble i a mi açò no m’agrae, ens deia. Era la gran de molts germans, no recordava quants. Cada vegada que sa mare li portava una nova personeta, a ella li agafava ràbia… una boca més a repartir. Una malaltia se’ls va endur en poques setmanes a tots, penso que seria el tifus, el còlera, la diftèria o la mal anomenada grip espanyola. Ella no ho sap, no ho va saber mai. Cada vegada que se li moria un germanet o una germaneta es posava contenta perquè així li tocaria més vianda fins que a l’adonar-se’n que s’estava quedant sola els va plorar i molt. La rialla desapareixia del seu rostre i la mirada se li tornava melancòlica o així ho copsava jo. Com no era persona de missa ni amiga de capellans, des de que va fer la comunió no s’havia confessat mai –al capellà no l’importa res la meua vida– però tenia molta fe en la Mare de Déu de la Consolació… tot el demés romanços. De la guerra del 36 no en volia parlar, sols un enigmàtic eh!…, hi ha gent dolenta per eixe món…, molta temor i molta misèria vam passar. Podíem estar hores i hores escoltant a aquella dona, amb la boca oberta, sense dir res… El poder de la paraula… La saviesa compartida.

Ens creiem el que ens explicava?. Ella, que no havia anat mai a escola, no combregava amb allò de que “això es veritat perquè està escrit”. Ella se’n fiava del que havia aprés del que li contava son pare o sa mare o els seus agüelos o qualsevol dels vells del poble i volia que nosaltres féssim el mateix, que la creguéssim perquè ella ens ho deia convençuda i de cor. Quin tractat d’antropologia ens pot mostrar la realitat d’aquella societat rural a cavall dels s.XIX i XX, millor que aquella literatura oral, explicada de primera mà, a vegades amb subtilitats diferents?. Ensenya més una contalla que una enciclopèdia, queda mes fixada en la memòria. Ara aquesta oralitat està en decadència perquè hem donat prevalença a l’escrit i amb l’ús de les noves tecnologies la lectura també trontolla, requereix esforç i concentració i això no ens agrada.

Si avui creméssim les biblioteques ho perdríem tot, però quan un ancià mor es com si creméssim una biblioteca. Escoltem-los. Escoltem bé als que encara estan entre nosaltres. Esta nit trobem-nos, si por ser, al voltant del foc d’en terra, estarem bé, al carrer es nota el començament del fred de tardor. Plantegem-nos serenament el que estem fent malament perquè ens passin aquestes desgràcies. Com pot ser !!!… a naltros, els del primer món. Contem-nos com està entomant la nostra ànima tot això. Els nostres fills i nets ho tornaran a recordar d’ací uns anys i algun d’ells ho relatarà i alguns altres ho escoltaran embadocats, amb la boca ben oberta, invariablement al voltant del foc d’en terra. Es literatura oral, ja se’n van adonar a la baixa edat mitjana, es pot ser savi en altres llengües, no sols en llatí.

Post Views: 1